1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l’època de Luis Ramírez a ’España hoy’: "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n’he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l’altra és Manuel Fraga".
A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d’Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999).
D’idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l’enterrament de la seva mare des de l’exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades. Dos anys després, Fraga Iribarne dirigia la cínica campanya del règim "25 años de Paz".
De Palomares a Ruano
Després de l’abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d’hidrogen vora la localitat d’Almeria. En banyador, ’inasequible al desaliento’, va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, detingut per repartir fulls volants de les Comissions Obreres i que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi'. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n’hi ha. Només 9 dies després, el 24 de gener de 1969, Fraga posava rostre i veu a l’estat d’excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers i activistes de l'oposició antifranquista.
Després de l’abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d’hidrogen vora la localitat d’Almeria. En banyador, ’inasequible al desaliento’, va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, detingut per repartir fulls volants de les Comissions Obreres i que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi'. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n’hi ha. Només 9 dies després, el 24 de gener de 1969, Fraga posava rostre i veu a l’estat d’excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers i activistes de l'oposició antifranquista.
De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d’executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc no li va ‘tremolar la mà’ ni el pols ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d’executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc no li va ‘tremolar la mà’ ni el pols ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:
-Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
-A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.
-A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.
Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l’executiu protofranquista d’Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu del franquisme sense Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l’hospital per veure els ferits no se’n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d’un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l’executiu protofranquista d’Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu del franquisme sense Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l’hospital per veure els ferits no se’n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d’un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".
Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar ’Campanades a mort’ en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.
Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D’aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d’Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s’adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre clau de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d’antics dirigents nazis.
De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.
Sempre obertament oposat a l’esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d’autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició política espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. No va ser la única pena de mort que va signar assegut al Consell de Ministres de Franco: les de l'anarquista Jordi Cunill i la d'Euleterio Sánchez 'El Lute' també, però no es van consumar. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario".
La Galícia caciquil
No hi cap tot l’oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d’Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme i l'homosexualitat, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la Costa da Morte gallega. Autopresentant-se sempre com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. Malgrat tot, la història concreta desbrossa la crònica d’un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d’Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista’, publicat el 2002 per Kalegorria.
No hi cap tot l’oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d’Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme i l'homosexualitat, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la Costa da Morte gallega. Autopresentant-se sempre com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. Malgrat tot, la història concreta desbrossa la crònica d’un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d’Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista’, publicat el 2002 per Kalegorria.
Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini ha reactivat les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini ha reactivat les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".
Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per les ordres de Fraga, per la transició de l’amnèsia i per l’oblit de la pressumpta democràcia. L’any 2000 l’Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D’Estat.
'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres’ escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la ’legitimitat de les metralletes’ que va guanyar la transició. ’Fraga, passió per la llibertat’ ha dit Mariano Rajoy. Fàstic i mentides. A parts iguales. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants ebcara. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui, de cop, per quedar-s’hi i no marxar.
Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara cercant justícia. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l’horror de l’oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d’haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d’assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí...".
