A Toni Cucarella no només el podem trobar llegint els seus escrits, sinó també darrera de la pancarta en contra de l'abocador de Llanera o en quansevol mobilització en defensa dels nostres drets nacionals i socials. Els seus escrits t'ajuden a trobar "els referents no per plorar el que s'ha perdut, sinó per mantenir-te, perquè si no et fan sentir com si no formares part d'aquest món..."
Com valores el premi que et lliura Llibertat.cat en el seu cinquè aniversari?
Guanyar un premi és sempre gratificant. I ho és encara més si prové d’un mitjà amb qual comparteixes idees i espai de debat. Et fa sentir útil.
Com a escriptor has rebut nombrosos premis i no és la primera vegada que reps un premi en relació al teu bloc, com el definiries?
La veritat siga dita és que com a escriptor no he rebut gaires premis. Però la majoria, curiosament, han estat premis als quals no m’hi vaig presentar. Com aquests dels blog. Són premis especialment gratificants, per això que deia adés, perquè et fan sentir útil. Quant a definir el blog… no sé. El vaig obrir perquè els articles que solia enviar als mitjans no me’ls publicaven. Sobretot els que pretenien moure debat a contracorrent. Al blog escric i publique, dit a la manera del Martí i Pol, sense haver de demanar permisos. Fet i fet, els debats més interessants sobre el futur de l’esquerra o sobre l’independentisme els trobem als blogs, i en portals com Llibertat.cat, però no als mitjans convencionals.
Moltes persones que llegeixen el teu bloc comparteixen la definició que va fer un dels teus lectors sobre al teu bloc, "és una de les millors finestres que s'han obert als PPCC. Per aquesta finestra hi circula la clarividència, el seny, la lluita per la llibertat i la intel·ligència més lúcida". Què en penses?
Massa sabó. Tanmateix, gràcies pel compliment. En política sempre he intentat ser coherent. Coherent amb la meua condició social i nacional. I, en conseqüència, defensar les meues idees des d’una anàlisi també coherent. Subjectiu, sí, però coherent. Si coneixem, per exemple, quins són els nostres enemics, què pretenen, és fàcil preveure els seus moviments. No és clarividència: és pura lògica. Al meu entendre, quan analitzem la nostra realitat política, i les accions que caldria realitzar per assolir uns determinats objectius, hem de basar la nostra anàlisi en la coherència màxima, no en el tactisme conjuntural. També cal reconèixer que expressar-se des de fóra de l’actuació política és opinar des de la comoditat de no haver de prendre decisions.
Portem massa segles vivim d’esquenes els uns dels altres. La intercomunicació és fonamental, el re-coneixement mutu. Només així podem consolidar un imaginari propi, no solament històric, lingüístic i cultural, sobretot un imaginari polític. És indispensable parlar dels Països Catalans amb total normalitat; no ocultar-los, sinó debatre’ls, compartir-los. És curiós que els qui més creuen en els Països Catalans són els espanyols, no debades han fet tot el possible per a combatre’ls com el pitjor dels seus enemics, des de prohibir-los a la seua constitució fins a encobrir trenta anys de terrorisme anticatalanista. Caldria també evitar una idea al meu entendre pervertida de Països Catalans: aquella que els considera com una mena de sistema planetari que orbita al voltant d’un planeta major que és Catalunya. Constituïm una única realitat nacional, però diverses realitats polítiques. El catalanisme sobre el qual hauríem de donar forma política als Països Catalans no és el de Prat de Riba o el de Rovira i Virgili. L’argumentari polític dels Països Catalans per al segle XXI l’hem de pensar nosaltres ara.
En aquests cinc anys, hi va haver un moment que vas dir que deixaries d'escriure novel·les, però, tot just fa uns mesos acabes de publicar-ne una? Com ha estat això?
No he publicat una novel·la sinó un llibre de relats. Vaig voler deixar el món de la literatura perquè vaig constatar, després de vint anys d’intentar-ho i d’haver publicat una dotzena de llibres, que no havia reeixit com a escriptor. Vaig assumir el meu fracàs i prou. Tanques una porta i n’obres una altra. I la vida continua. He tornat, en part, perquè tenia la sensació d’haver-me mort –físicament– amb aquella decisió de no tornar a publicar. I no m’hi trobava com a escriptor difunt. Tot i que continuava escrivint, i no solament en el blog. Finalment, m’he desdit de publicar i he tornat a fer-ho. Però, com abans, continue sent un escriptor sense pena ni glòria. Encara sort que tinc el blog.
