Mantenir el fals mite d’Europa com a paradigma de progrés, democràcia i cohesió social resulta a hores d’ara difícil per als portaveus i ideòlegs del sistema. La crisi econòmica i financera (aquella que en el ja llunyà 2008 ens deien que havia de servir per “refundar el capitalisme”) ha acabat posant al descobert el veritable tarannà de la Unió Europea: una mena de Quart Reich sota el domini del capital especulatiu.
En qüestió de setmanes hem vist com dos dels màxims responsables del forat comptable a Grècia, consellers de Goldman-Sachs quan aquesta entitat financera va avalar els comptes falsejats pel govern conservador grec i que eren, per tant, còmplices necessaris d’questa estafa, han esdevingut respectivament President del Banc Central Europeu (Mario Draghi) i Primer Ministre italià (Mario Monti), mentre que un altre personatge lligat al BCE i ex-ministre de finances grec quan Grècia va falsejar també els seus comptes per ingressar a l’eurozona (Lucas Papademos) ha estat nomenat Primer Ministre grec.
Així, en lloc de jutjar i condemnar delinqüents econòmics i estafadors de diner públic, la gran i moderna Europa els premia atorgant-los càrrecs de direcció al capdavant de governs estatals i del principal govern econòmic del continent, el BCE... I com ho fa?
Doncs ara ja no cal ni mantenir les formes: ho fa sense eleccions, sense consultes populars, sense qüestionar públicament les polítiques a desenvolupar.
Ho fa, en el cas de Grècia, amb un cop d’estat en tota regla impedint, de retruc, que el poble grec decideixi democràticament sobre les draconianes mesures antisocials imposades per la metròpoli alemanya i el capital financer, els veritables responsables d’aquesta situació.
Ho fa a Itàlia posant fi per decret a l’esperpèntic govern d’en Berlusconi just abans que aquest caigués enderrocat per la pressió popular, amb l’objectiu de canviar el gestor, sense tocar el sentit de les seves polítiques o, fins i tot, fent-les més regressives en els aspectes socials.
I ho fa i desfarà, en funció dels interessos de la banca i les transnacionals, a tot arreu d’allò que anomenen, i amb raó, la perifèria: aquells estats a qui, segons els acords econòmics que van dur a la construcció primer de la CEE i després de la UE, correspon un paper subsidiari respecte als motors industrials (Alemanya, Holanda, Nord de França), agroalimentaris (França), financers (Alemanya, Luxemburg) i energètics (en un principi amb equilibri Franco-Alemany, però amb un decantament cap al cantó teutó arran dels seus acords amb Rússia).
Europa es va configurant, doncs, com una mena de reedició del Quart Reich que menysprea de manera cada cop més descarada els principis democràtics fins i tot en els aspectes més formals, que serveix exclusivament els interessos de les oligarquies financeres i industrials a costa de l’empobriment i l’exclusió social, que renega de la solidaritat i la cultura com a eines bàsics de convivència i que relega el seu Sud al paper de lloc d’esbarjo de les classes benestants del Nord i d’arreu del planeta i només deixa triar els seus habitants entre l’atur i la precarietat del sector de l’hosteleria.
Ideològicament, aquesta Europa es basteix sobre el feixisme i la xenofòbia: ara ja no només contra els nouvinguts, aquella mà d’obra importada durant anys en condicions cada vegada més precàries per apaivagar l’avarícia dels explotadors locals i a la qual es neguen els més elementals drets de ciutadania, sinó també contra “els ganduls del sud”, aquells que no treballem, o ho fem d’amagatotis, perquè el capital transnacional ha establert els seus centres de decisió i les seves bases industrials i financeres a la Gran Alemanya.
Com a recepta per al descontentament, la mateixa que a la gran crisi del període d’entreguerres: divideix els oprimits perquè es barallin entre ells, manipula la informació, ara amb mil televisions privades que canten a cor la mateixa lletania (com n’estaria Goebbels, de satisfet!), esclafa la dissidència retallant drets polítics i democràtics, assassina nouvinguts (com ja passa a Alemanya, Suècia, Noruega i Dinamarca).
En resum: la socialdemocràcia ha mort! Ha mort perquè el capital ha decidit deixar de revertir ni un bri de les plusvàlues; han decidit que ja no pensen pagar impostos per mantenir una mínima estructura de protecció social i que, aquesta, en tot cas, només té sentit al centre de l’Imperi (Alemanya i voltants), mentre la resta, la perifèria... “és un problema de la Guàrdia Civil”, com deia aquell. A la perifèria cal desmuntar el sistema públic d’educació i de salut, primer per estalviar impostos als rics, i segon i més important, perquè aquests capitalistes puguin fer encara més negoci amb les seves asseguradores i les seves “fundacions educatives”.
Des de la caiguda del bloc de l’Europa Oriental, la socialdemocràcia ha anat esdevenint progressivament inútil al sistema, perquè aquest s’ha envalentit i ha decidit prescindir de mesures preventives, del desenvolupament en els estats tampó de l’anomenat “estat del benestar”. I com històricament havia passat, des que els socialfeixistes alemanys (SPD) van assassinar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els malanomenats partits socialdemòcrates europeus han estat, després de la guerra freda, els còmplices necessaris (si no protagonistes principals, com en el cas de la desregulació laboral a l’Estat espanyol) del desballestament de la protecció social i l’aplicació de les receptes ultraliberals arreu del continent.
En aquestes circumstàncies, aquells qui, des de la bona fe, havien posat en Europa les seves esperances de trobar un marc democràtic on les catalanes i catalans poguéssim exercir els nostres drets com a poble, potser que comencin a repensar-s’hi.
Només el poble salva el poble, i ara més que mai, la conquesta de la nostra sobirania política i econòmica va estretament lligada a la democratització de l’economia, al desenvolupament d’un model econòmic i social al servei de la majoria, al servei del poble... just allò que l’Europa del Capital mai no ens permetria!
* Aquest article sortirà publicat al número 98 de La Veu
En qüestió de setmanes hem vist com dos dels màxims responsables del forat comptable a Grècia, consellers de Goldman-Sachs quan aquesta entitat financera va avalar els comptes falsejats pel govern conservador grec i que eren, per tant, còmplices necessaris d’questa estafa, han esdevingut respectivament President del Banc Central Europeu (Mario Draghi) i Primer Ministre italià (Mario Monti), mentre que un altre personatge lligat al BCE i ex-ministre de finances grec quan Grècia va falsejar també els seus comptes per ingressar a l’eurozona (Lucas Papademos) ha estat nomenat Primer Ministre grec.
Així, en lloc de jutjar i condemnar delinqüents econòmics i estafadors de diner públic, la gran i moderna Europa els premia atorgant-los càrrecs de direcció al capdavant de governs estatals i del principal govern econòmic del continent, el BCE... I com ho fa?
Doncs ara ja no cal ni mantenir les formes: ho fa sense eleccions, sense consultes populars, sense qüestionar públicament les polítiques a desenvolupar.
Ho fa, en el cas de Grècia, amb un cop d’estat en tota regla impedint, de retruc, que el poble grec decideixi democràticament sobre les draconianes mesures antisocials imposades per la metròpoli alemanya i el capital financer, els veritables responsables d’aquesta situació.
Ho fa a Itàlia posant fi per decret a l’esperpèntic govern d’en Berlusconi just abans que aquest caigués enderrocat per la pressió popular, amb l’objectiu de canviar el gestor, sense tocar el sentit de les seves polítiques o, fins i tot, fent-les més regressives en els aspectes socials.
I ho fa i desfarà, en funció dels interessos de la banca i les transnacionals, a tot arreu d’allò que anomenen, i amb raó, la perifèria: aquells estats a qui, segons els acords econòmics que van dur a la construcció primer de la CEE i després de la UE, correspon un paper subsidiari respecte als motors industrials (Alemanya, Holanda, Nord de França), agroalimentaris (França), financers (Alemanya, Luxemburg) i energètics (en un principi amb equilibri Franco-Alemany, però amb un decantament cap al cantó teutó arran dels seus acords amb Rússia).
Europa es va configurant, doncs, com una mena de reedició del Quart Reich que menysprea de manera cada cop més descarada els principis democràtics fins i tot en els aspectes més formals, que serveix exclusivament els interessos de les oligarquies financeres i industrials a costa de l’empobriment i l’exclusió social, que renega de la solidaritat i la cultura com a eines bàsics de convivència i que relega el seu Sud al paper de lloc d’esbarjo de les classes benestants del Nord i d’arreu del planeta i només deixa triar els seus habitants entre l’atur i la precarietat del sector de l’hosteleria.
Ideològicament, aquesta Europa es basteix sobre el feixisme i la xenofòbia: ara ja no només contra els nouvinguts, aquella mà d’obra importada durant anys en condicions cada vegada més precàries per apaivagar l’avarícia dels explotadors locals i a la qual es neguen els més elementals drets de ciutadania, sinó també contra “els ganduls del sud”, aquells que no treballem, o ho fem d’amagatotis, perquè el capital transnacional ha establert els seus centres de decisió i les seves bases industrials i financeres a la Gran Alemanya.
Com a recepta per al descontentament, la mateixa que a la gran crisi del període d’entreguerres: divideix els oprimits perquè es barallin entre ells, manipula la informació, ara amb mil televisions privades que canten a cor la mateixa lletania (com n’estaria Goebbels, de satisfet!), esclafa la dissidència retallant drets polítics i democràtics, assassina nouvinguts (com ja passa a Alemanya, Suècia, Noruega i Dinamarca).
En resum: la socialdemocràcia ha mort! Ha mort perquè el capital ha decidit deixar de revertir ni un bri de les plusvàlues; han decidit que ja no pensen pagar impostos per mantenir una mínima estructura de protecció social i que, aquesta, en tot cas, només té sentit al centre de l’Imperi (Alemanya i voltants), mentre la resta, la perifèria... “és un problema de la Guàrdia Civil”, com deia aquell. A la perifèria cal desmuntar el sistema públic d’educació i de salut, primer per estalviar impostos als rics, i segon i més important, perquè aquests capitalistes puguin fer encara més negoci amb les seves asseguradores i les seves “fundacions educatives”.
Des de la caiguda del bloc de l’Europa Oriental, la socialdemocràcia ha anat esdevenint progressivament inútil al sistema, perquè aquest s’ha envalentit i ha decidit prescindir de mesures preventives, del desenvolupament en els estats tampó de l’anomenat “estat del benestar”. I com històricament havia passat, des que els socialfeixistes alemanys (SPD) van assassinar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els malanomenats partits socialdemòcrates europeus han estat, després de la guerra freda, els còmplices necessaris (si no protagonistes principals, com en el cas de la desregulació laboral a l’Estat espanyol) del desballestament de la protecció social i l’aplicació de les receptes ultraliberals arreu del continent.
En aquestes circumstàncies, aquells qui, des de la bona fe, havien posat en Europa les seves esperances de trobar un marc democràtic on les catalanes i catalans poguéssim exercir els nostres drets com a poble, potser que comencin a repensar-s’hi.
Només el poble salva el poble, i ara més que mai, la conquesta de la nostra sobirania política i econòmica va estretament lligada a la democratització de l’economia, al desenvolupament d’un model econòmic i social al servei de la majoria, al servei del poble... just allò que l’Europa del Capital mai no ens permetria!
* Aquest article sortirà publicat al número 98 de La Veu
