Quina música sona?
Fa deu anys, la nostra illa disposava d’un circuit més o menys estable dels nostres grups. Hi havia uns quants conjunts que suposaven una alenada d’aire fresc que es sumaven als ja consolidats. Apart, l’Acampallengua, el Rock’n’llengua o la trobada de Músics per la Llengua es trobaven en ple auge. Als concerts hi anava gent. En cinc anys, tot va desaparèixer. Citant l’amic Miquel Albertí, guitarrista dels dissolts Matràs, ‘els grups a Mallorca duren cinc anys’. Cada vegada pens que té més raó. L’estancament o la migració estudiantil especialment a Barcelona impossibiliten l’establiment de molts subjectes estables, no només en el camp musical. Els problemes actuals no són nous i hem d’afegir –ne un altre, resultat de no haver cregut en els nostres grups: que els conjunts mallorquins (amb honroses excepcions com Antònia Font) són de segona. I això ens condueix a l’escenari actual d’absència d’un circuit per a grups novells o amb una petita però consistent trajectòria. Invertir en això és imprescindible pel moviment i pel país. Tothom és corresponsable d’aquesta situació i no pretenc entrar en retrets ni en concretar què s’ha fet malament doncs ho diré en clau positiva en el següent apartat.
Quines cordes hem de tocar?
Abans de res, no ens deixem enganyar pel discurs de la dreta que imposa la crisi al sector cultural. La cultura, la música, ens ajudaran a fer més fàcils els temps que vivim. No cal dir que, a més, és una inversió de futur.
A continuació, enumeraré una sèrie d’idees que crec que són bàsiques per a consolidar un Moviment musical a Mallorca i que sigui actor protagonista dels escenaris nacionals.
1. Crear un clima favorable al naixement de nous grups. Un clima de respecte, tant als grups que comencen com als que ja duen un parellet d’anys sonant. Hem de partir de l’autoestima i de creure’ns els grups de Mallorca. Hem de voler que estiguin en primera línia. Els hem de brindar el màxim d’oportunitats possibles per a fer concerts ja que, com diu l’amic Tomeu Martí, un grup sols evoluciona fent molts i molts concerts. El clima ha de convidar al naixement de nous grups i solistes (ens manquen cantautors!).
2. Que els promotors culturals, les organitzacions polítiques i les institucions confiïn en els grups mallorquins. Que dignifiquin el seu nom i apostin per ells. En el cas dels promotors culturals i crítics musicals, facin entendre al nostre públic que, no per ser de fora de Mallorca, s’és més bo. En el cas de les institucions, que organitzin certàmens, mostres de grups, discs promocionals i posin d’una vegada en marxa les estructures i infraestructures (volem els locals d’assaig a Palma) necessàries. Seguim amb allò públic, més en concret dels ajuntaments: tornar a programar nits de rock amb grups locals davant l’intent d’assassinat de les revetlles populars per part de música enllaunada i botellot. En el cas d’organitzacions polítiques d’àmbit nacional, que incloguin grups d’arreu del país en actes i festivals. Quants esdeveniments hem vist emprant l’eslògan ‘Països Catalans’ i sols hi ha grups continentals? Crec fermament en la retroalimentació i el compromís mutu per part de músics (i artistes en general) i organitzacions per construir un projecte engrescador pel país. L’autoestima (tant per als músics com per al seu públic local) creix quan un grup pot anar a sonar fora del seu entorn immediat. En aquest sentit, convé tenir present que dur un grup de Mallorca al continent és molt més econòmic i viable que no a l’inrevés. El descompte de resident als passatges, la possibilitat d’hostalatge a casa d’un amic que estudia al continent i la voluntarietat i predisposició de gran part del músics illencs per sortir a tocar fora són alguns factors clau. El que sí hauríem de denunciar són les dificultats per viatjar amb els instruments. Pareix mentida que dur una guitarra a l’avió costi el doble del meu bitllet! nacionalitzem les guitarres!
3. Obvi. Els mitjans de comunicació han de difondre la tasca dels nostres músics. Voldria rendir un petit homenatge a un espai web molt recomanable així com a les inquietuds del seu creador. Parl d’RXI.cat i d’en Pau Mariné, que també elabora cada mes les ‘harmonies de lluita’, amb tota la informació de la música alternativa i compromesa del país. També el meu gran reconeixement a en Carles Grimalt i el programa ‘Illa Musical’ de l’assassinada Televisió de Mallorca.
4. Que els grups de música de Mallorca creïn i s’identifiquin amb una marca. Estic parlant de molt més que d’una simple associació. La unitat d’actuació entre els grups, el corporativisme, l’edició d’un recopilatori, un festival de música o l’intercanvi de recursos són algunes idees. Aquesta ha de servir per fer-nos visibles en el panorama nacional i, per què no, internacional. Hem de fomentar el bon rollo i la col·laboració entre nosaltres, deixant de banda els recels i enveges que moltes vegades ens caracteritzen.
5. En els darrers mesos i anys hem vist com un seguit de formacions històriques que havien aturat la seva activitat, han tornat a l’escena. Això està molt bé però no podem viure només del passat. És molt important que les bandes de gran rodatge apostin també per les de curt i mitjà rodatge. Que els incloguin com a teloners en els seus concerts, els ‘apadrinin’, que emprin la seva potència mediàtica per donar a conèixer els nous grups.
6. És urgent i necessari que els artistes del continent girin la mirada a les illes Balears. Com pot ésser que nosaltres coneguem una gran part d’artistes del país i, en canvi, ningú de l’altra vorera de la mar s’interessi pel què passa les illes? No voldria generalitzar…
Companys principatins i valencians: tots ens necessitam. Comptau amb nosaltres ben igual que nosaltres us tenim presents. Volem cantar als vostres discs i que vosaltres canteu als nostres.
7. La cultura ha de ser lliure i compartida però no hem de confondre això amb la gratuïtat. Hem de ser capaços, entre tots els agents implicats, de conscienciar del valor de les coses i que, si en podem gaudir sense pagar un duro és perquè hi ha gent que n’està perdent. Hem de dignificar la tasca dels músics i això no vol dir que ningú hagi d’acumular grans fortunes. No voldria estendre’m gaire en aquest punt tot i que mereix un article per parlar-ne. Sols comentar que pagar per veure un concert hauria de ser molt més present en el nostre imaginari col·lectiu. Qui organitzi un acte i vulgui dur grups a tocar sense que aquests cobrin (és a dir, que hi perdin doblers) ha de ser conscient que el favor és, com a mínim, mutu.
8. Sense entrar per a res en contradicció en el punt anterior: és interessantíssim avançar cap a una nova cultura de la cultura. Les llicències Creative Commons, el micromecenatge o diverses plataformes a la xarxa són propostes que ens hi duen.
9. Fins ara he parlat de les tasques pendents de molts agents però no he concretat el compromís que hauríem de tenir els músics en aquest quefer. Supòs que es dedueix i que el simple fet de cantar en la nostra llengua, assajar, dedicar-hi moltes hores, etc. és ja de per sí un gran compromís. No obstant crec que encara podem exigir-nos una mica més. Venen temps difícils i hem de fer pinya. Ara no és el moment d’explicar què és un músic compromès emperò que cadascú hi reflexioni i miri de ser el màxim d’humil i coherent com cregui oportú.
I fins aquí la meva humil aportació. Lament no haver traçat un full de ruta, ni haver posat dia i hora de reunió.
Ens trobam als escenaris, fent país amb il·lusió, amb el coratge d’Efak, Majoral, Roig, Montllor, Marí, Sarrià, Bonet, Suasi , Lladó i tants d’altres que em deix!
Quan m’agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit.
És que he de pegar un crit
per no rebentar en plorera.
Guillem d’Efak
Fa deu anys, la nostra illa disposava d’un circuit més o menys estable dels nostres grups. Hi havia uns quants conjunts que suposaven una alenada d’aire fresc que es sumaven als ja consolidats. Apart, l’Acampallengua, el Rock’n’llengua o la trobada de Músics per la Llengua es trobaven en ple auge. Als concerts hi anava gent. En cinc anys, tot va desaparèixer. Citant l’amic Miquel Albertí, guitarrista dels dissolts Matràs, ‘els grups a Mallorca duren cinc anys’. Cada vegada pens que té més raó. L’estancament o la migració estudiantil especialment a Barcelona impossibiliten l’establiment de molts subjectes estables, no només en el camp musical. Els problemes actuals no són nous i hem d’afegir –ne un altre, resultat de no haver cregut en els nostres grups: que els conjunts mallorquins (amb honroses excepcions com Antònia Font) són de segona. I això ens condueix a l’escenari actual d’absència d’un circuit per a grups novells o amb una petita però consistent trajectòria. Invertir en això és imprescindible pel moviment i pel país. Tothom és corresponsable d’aquesta situació i no pretenc entrar en retrets ni en concretar què s’ha fet malament doncs ho diré en clau positiva en el següent apartat.
Quines cordes hem de tocar?
Abans de res, no ens deixem enganyar pel discurs de la dreta que imposa la crisi al sector cultural. La cultura, la música, ens ajudaran a fer més fàcils els temps que vivim. No cal dir que, a més, és una inversió de futur.
A continuació, enumeraré una sèrie d’idees que crec que són bàsiques per a consolidar un Moviment musical a Mallorca i que sigui actor protagonista dels escenaris nacionals.
1. Crear un clima favorable al naixement de nous grups. Un clima de respecte, tant als grups que comencen com als que ja duen un parellet d’anys sonant. Hem de partir de l’autoestima i de creure’ns els grups de Mallorca. Hem de voler que estiguin en primera línia. Els hem de brindar el màxim d’oportunitats possibles per a fer concerts ja que, com diu l’amic Tomeu Martí, un grup sols evoluciona fent molts i molts concerts. El clima ha de convidar al naixement de nous grups i solistes (ens manquen cantautors!).
2. Que els promotors culturals, les organitzacions polítiques i les institucions confiïn en els grups mallorquins. Que dignifiquin el seu nom i apostin per ells. En el cas dels promotors culturals i crítics musicals, facin entendre al nostre públic que, no per ser de fora de Mallorca, s’és més bo. En el cas de les institucions, que organitzin certàmens, mostres de grups, discs promocionals i posin d’una vegada en marxa les estructures i infraestructures (volem els locals d’assaig a Palma) necessàries. Seguim amb allò públic, més en concret dels ajuntaments: tornar a programar nits de rock amb grups locals davant l’intent d’assassinat de les revetlles populars per part de música enllaunada i botellot. En el cas d’organitzacions polítiques d’àmbit nacional, que incloguin grups d’arreu del país en actes i festivals. Quants esdeveniments hem vist emprant l’eslògan ‘Països Catalans’ i sols hi ha grups continentals? Crec fermament en la retroalimentació i el compromís mutu per part de músics (i artistes en general) i organitzacions per construir un projecte engrescador pel país. L’autoestima (tant per als músics com per al seu públic local) creix quan un grup pot anar a sonar fora del seu entorn immediat. En aquest sentit, convé tenir present que dur un grup de Mallorca al continent és molt més econòmic i viable que no a l’inrevés. El descompte de resident als passatges, la possibilitat d’hostalatge a casa d’un amic que estudia al continent i la voluntarietat i predisposició de gran part del músics illencs per sortir a tocar fora són alguns factors clau. El que sí hauríem de denunciar són les dificultats per viatjar amb els instruments. Pareix mentida que dur una guitarra a l’avió costi el doble del meu bitllet! nacionalitzem les guitarres!
3. Obvi. Els mitjans de comunicació han de difondre la tasca dels nostres músics. Voldria rendir un petit homenatge a un espai web molt recomanable així com a les inquietuds del seu creador. Parl d’RXI.cat i d’en Pau Mariné, que també elabora cada mes les ‘harmonies de lluita’, amb tota la informació de la música alternativa i compromesa del país. També el meu gran reconeixement a en Carles Grimalt i el programa ‘Illa Musical’ de l’assassinada Televisió de Mallorca.
4. Que els grups de música de Mallorca creïn i s’identifiquin amb una marca. Estic parlant de molt més que d’una simple associació. La unitat d’actuació entre els grups, el corporativisme, l’edició d’un recopilatori, un festival de música o l’intercanvi de recursos són algunes idees. Aquesta ha de servir per fer-nos visibles en el panorama nacional i, per què no, internacional. Hem de fomentar el bon rollo i la col·laboració entre nosaltres, deixant de banda els recels i enveges que moltes vegades ens caracteritzen.
5. En els darrers mesos i anys hem vist com un seguit de formacions històriques que havien aturat la seva activitat, han tornat a l’escena. Això està molt bé però no podem viure només del passat. És molt important que les bandes de gran rodatge apostin també per les de curt i mitjà rodatge. Que els incloguin com a teloners en els seus concerts, els ‘apadrinin’, que emprin la seva potència mediàtica per donar a conèixer els nous grups.
6. És urgent i necessari que els artistes del continent girin la mirada a les illes Balears. Com pot ésser que nosaltres coneguem una gran part d’artistes del país i, en canvi, ningú de l’altra vorera de la mar s’interessi pel què passa les illes? No voldria generalitzar…
Companys principatins i valencians: tots ens necessitam. Comptau amb nosaltres ben igual que nosaltres us tenim presents. Volem cantar als vostres discs i que vosaltres canteu als nostres.
7. La cultura ha de ser lliure i compartida però no hem de confondre això amb la gratuïtat. Hem de ser capaços, entre tots els agents implicats, de conscienciar del valor de les coses i que, si en podem gaudir sense pagar un duro és perquè hi ha gent que n’està perdent. Hem de dignificar la tasca dels músics i això no vol dir que ningú hagi d’acumular grans fortunes. No voldria estendre’m gaire en aquest punt tot i que mereix un article per parlar-ne. Sols comentar que pagar per veure un concert hauria de ser molt més present en el nostre imaginari col·lectiu. Qui organitzi un acte i vulgui dur grups a tocar sense que aquests cobrin (és a dir, que hi perdin doblers) ha de ser conscient que el favor és, com a mínim, mutu.
8. Sense entrar per a res en contradicció en el punt anterior: és interessantíssim avançar cap a una nova cultura de la cultura. Les llicències Creative Commons, el micromecenatge o diverses plataformes a la xarxa són propostes que ens hi duen.
9. Fins ara he parlat de les tasques pendents de molts agents però no he concretat el compromís que hauríem de tenir els músics en aquest quefer. Supòs que es dedueix i que el simple fet de cantar en la nostra llengua, assajar, dedicar-hi moltes hores, etc. és ja de per sí un gran compromís. No obstant crec que encara podem exigir-nos una mica més. Venen temps difícils i hem de fer pinya. Ara no és el moment d’explicar què és un músic compromès emperò que cadascú hi reflexioni i miri de ser el màxim d’humil i coherent com cregui oportú.
I fins aquí la meva humil aportació. Lament no haver traçat un full de ruta, ni haver posat dia i hora de reunió.
Ens trobam als escenaris, fent país amb il·lusió, amb el coratge d’Efak, Majoral, Roig, Montllor, Marí, Sarrià, Bonet, Suasi , Lladó i tants d’altres que em deix!
Quan m’agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit.
És que he de pegar un crit
per no rebentar en plorera.
Guillem d’Efak
