Parteixen d’una concepció militarista i policíaca per explicar les
confrontacions polítiques a la història. I obliden, és clar, que tant
l’origen com el final d’aquestes experiències tenen una explicació i
motivació estríctament polítiques. Els aniria molt bé recordar l’experiència d’Algèria, perfectament plasmada a la pel.lícula “La batalla d'Alger”: la “derrota” militar del FLNA que tant va celebrar l’Estat francès va anar seguida de revoltes, negociacions i una dimensió internacional del conflicte que va fer imparable el camí cap a la independència.
El vocabulari és important. I aquesta obsessió de reiterar el terme “derrota” per descriure la decisió d’ETA posa de manifest, segurament, una certa mentalitat castrense que no arriba a entendre les claus del conflicte basc. Tots sabem que les derrotes, seguint la mentalitat militarista, van seguides de saqueigs i humiliacions, una situació que s’ha repetit durant dècades, però que no es preveu que vagi en aquest sentit al País Basc en els propers anys, ans tot el contrari.
Es tracta d’anàlisis que no tenen en compte els antecedents d’Algèria, ni de Sud-àfrica, ni tants altres. L’article d’Aranda, per exemple, no valora la possibilitat d'una decisió política conscient i madurada durant temps per part de l'organització armada i del conjunt moviment independentista basc que els ha portat a prendre aquesta decisió. Per aquesta mena d’articulistes l'anàlisi de la conjuntura política (estatal i internacional) i de les condicions en què es troba la societat basca i el moviment independentista no compten per a res. Negaran en qualsevol cas el fet que la consciència política de la població basca avança, amb un camp polític molt ampli per a recórrer, un camí en què han entès que serà més fèrtil alliberat del context armat.
Tampoc compten per a res el canvi produït i les condicions de confusió política creades pels atemptats indiscriminats dels fonamentalisme islàmic a l’Estat espanyol, que van torpedinar la funció didàctica de la majoria d’accions que havia portat a terme ETA durant la seva existència. Unes condicions que, fa més de vint anys en el cas català, es van veure torpedinades justament per la ingerència d’ETA, concretament a Hipercor, que va tirar per terra la funció didàctica de les accions de Terra Lliure i la complicitat social amb què comptava.
Per a Quim Aranda, però també per opinadors habituals del règim, “especialistes” com Florencio Domínguez i un llarg etcètera, tot es resol amb victòries militars. I obliden les condicions polítiques i socials que fan néixer l’oposició armada a situacions com dictadures, ocupacions militars, dominació nacional, colonialisme o subjugació imperialista. No s’atrevirien a dir el mateix, o potser sí, de les accions de lluita armada de la Resistència francesa contra l’ocupació nazi. I tants altres casos.
Es tracta, és clar, d’unes conclusions interessades, fetes pensant en el futur. Aquesta idea de derrota està associada al fet d’atorgar una forta càrrega de legitimitat a l’Estat i a una negació de les motivacions polítiques que van originar el naixement i l’existència d’ETA. Com les pel•lícules dels indis dolents i els confederats (o indígenes filipins dolents i l’exèrcit espanyol) que veiem de petits. I una legitimitat de les atrocitats i la negació de drets i llibertats justificades contra una “desraó” (la “sinrazón” dels discursos del rei). Una “desraó” que Aranda s’afanya a descriure com “Només fanatisme, ceguesa, incapacitat dialèctica, manca de contacte amb la realitat i una retòrica ben difícil de pair, que vol fer passar per una victòria política el que només es pot qualificar de derrota; la derrota de l'estratègia militar:”
Molts d’aquests periodistes, especialistes i opinadors resten descol•locats pel temor que l’independentisme basc avanci i no es rendeixi, i negaran de qualsevol manera que el cas que analitzem es tracti d'una evolució en els mitjans de lluita, una evolució basada en el fet que cada forma de lluita ha tingut un paper en cada moment concret. Per això han de negar, malgrat que se sentin superats pels fets, que el recurs a aquesta forma de lluita haurà servit durant un període de temps per a arribar a la situació actual on apareix la possibilitat d'una altra sortida fonamentada en l’organització i la politització popular i no dependent del recurs permanent a la lluita armada.
