Aquest cop, el govern convergent ha fet passar la tisora social i territorial per damunt de l’artificial línia que divideix el Segrià i la Noguera del Baix Cinca i la Llitera, impulsant un absurd enfrontament entre els habitants de les comarques de Ponent de banda i banda, amb la presentació davant l’opinió pública del cas d’uns suposats catalans principatins per una banda, que com a bons de la pel·lícula són uns soferts i abnegats estalviadors, i uns aragonesos malvats que es serveixen dels nostres recursos per l’altra. No cal dir que tot acompanyat per un bombardeig constant des dels mitjans afins, encarregats de crear un ambient pre-apocalíptic des de fa mesos que justifiqui qualsevol decisió dràstica en matèria de retallades i amb una TV3 desorientada fent de comparsa que, reblant el clau, ha presentat l’afer dels ciutadans de la Franja de Ponent que acudeixen a Lleida a rebre serveis, en aquest cas atenció sanitària a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, com un conflicte entre comunitats nacionals diferents i confrontades per la seva supervivència davant uns recursos extremadament limitats.
Han hagut de ser els propis alcaldes de 35 poblacions de la Franja de Ponent els qui, en un exercici de valentia i dignitat que no es recorda per aquestes contrades des de fa molts anys, hagin sortit a la palestra per deixar ben clar allò que el govern autonòmic sembla que els nega, que no és altra cosa que la seva voluntat manifesta de constar en el mapa dels Països Catalans com a ciutadans de ple dret. Lleida és, segons diuen els alcaldes i els usuaris de la Franja, la seva capital natural. No pas Barbastro com pretenen imposar-los des de Saragossa i des del pati dels tarongers o la delegació del govern lleidatana. Resulta doncs il·lustratiu que, mentre els habitants de la Franja volen ser tractats com catalans, siguin uns altres catalans els qui els condemnem a ser aragonesos a desgrat seu.
No cal tenir moltes nocions d’història econòmica per conèixer que els
mercats, també els de serveis, són elements claus al voltant dels qual
es vertebren i s’articulen les comunitats nacionals, sense obviar tampoc
la funció dels serveis públics com a elements claus per a la cohesió
social dels seus habitants i que, ambdues qüestions, són fonamentals per
a l’esdevenir de les nacions, més encara 
si no es disposa d’una
estructura d’estat pròpia. De la mateixa manera que no cal ser un geni
de l’economia per notar que el cost d’oferir el servei sanitari a una
població quantitativament tan petita, és minso, i té les seves
contrapartides i el seu retorn econòmic en d’altres àmbits com el comerç
o l’hostaleria per exemple, si Lleida exerceix de capital i referent
per aquestes comarques i els seus habitants.
Si durant els anys del tripartit, des de les institucions lleidatanes la constant ha estat la inanició respecte a les polítiques transfronteres i de construcció nacional plena, sembla ser que malgrat unes declaracions més o menys cridaneres i poc efectives sobre la situació del català a la Franja per part del president de la Diputació lleidatana, presumptament independentista segons diu, la realitat apunta a que el govern convergent i autonomista té encara menys sensibilitat que els seus predecessors en la matèria de teixir les necessàries complicitats i lligams amb els catalans de l’altra banda, és a dir, cap ni una. Anem servits.
