Crec que escau plantejar la dualitat intervencionisme/liberalisme i dir que el primer d'aquests elements és la condició necessària, encara que no suficient, per fer bon urbanisme. La llibertat dels promotors privats per actuar sobre el territori i la ciutat posa aquesta important qüestió en mans d'interessos privats quan el que s'ha de prioritzar és l'interès general de la població. Fa anys, un autor francès (H. Lefebvre) va parlar del “dret a la ciutat” i ho concretava esmentant aspectes com ara places, monuments i espais significatius i de festa. En ella, el goig, la bellesa i els llocs singulars predominen per sobre del lucre i el benefici i, en general, sobre el valor de canvi. És a dir, introdueix la terminologia marxista del valor d'ús que produeix obra (concepte que s'hauria d'aplicar a la ciutat), i que contrasta amb el valor de canvi que fabrica o construeix productes. La ciutat, doncs, hauria de ser més pròxima a l'obra d'art que al simple producte material.
Lefebvre insistia en la característica negativa de la segregació que implica separació i aïllament i que es tradueix en la formació de guetos. També és implícita en l'anomenat zoning, o separació de funcions, que prové de la que es coneix com a ciutat racionalista. Es fa encara més evident en la típica ciutat nord-americana, qualificada de “moderna”, que és una suma de sectors autistes destinats a un ús pràcticament (o totalment) únic: barris completament segregats pel seu nivell econòmic i social (tant se val si són de gamma alta o baixa), centres comercials, acumulacions d'equipaments sense habitatges, etc. L'autisme s'intensifica quan es gira l'esquena al carrer (és a dir a la ciutat) i arriba al nivell màxim quan es crea una frontera o muralla física que encercla el sector. Això últim té lloc en grups d'habitatges tancats (ara sí absolutament segregats) i de nivell econòmic mitjà o alt. En algun cas, un dels factors que porten a aquesta solució és la gran inseguretat ciutadana de la ciutat en qüestió, però és el mateix model urbà que ho propicia. Aquesta manera d'entendre i tractar la ciutat la podem qualificar de dretes.
Quant al model de ciutat, i en el marc d'haver de resoldre els problemes ecològics que l'espècie humana ha provocat, la ciutat de matriu mediterrània i compacta, d'espai formalitzat i amb barreja d'usos (i obviant les baixes densitats), és bastant menys insostenible que la provinent de la cultura suburbana dels països freds, ergo la primera és la d'esquerres. Un altre dels trets que defineixen la ciutat d'esquerres és que ha de fer bandera de la clàssica artificialitat i adjudicar la prioritat al vianant enfront de la que es decanta per donar massa facilitats a l'ús del vehicle privat o pensada en funció del cotxe. Això sí, ha d'anar acompanyat d'un complet sistema de parcs urbans a l'interior de la trama i d'una eficaç xarxa de transport públic.
Entre d'altres i d'acord amb aquest plantejament, són de dretes barris segregats i/o sense cap qualitat urbana. També acumulacions d'un sol ús.
