Així actuen fins i tot els animals. Els romans, amb aquell sentit imperialista que els va empènyer a conquerir i subjugar altres pobles, practicaven aquesta coneguda divisa: divideix i venceràs. Només cal pensar que l’espanyolisme podria assumir, si més no a nivell purament «estaturari», que Catalunya és una nació, que mai no ha mostrat cap animadversió especial cap a la «nació valenciana»; tanmateix, s’expressa amb notable virulència davant el projecte polític dels Països Catalans; no debades estan prohibits implícitament per la Constitució Espanyola. Si ells els temen, serà perquè a nosaltres ens convé: com més por té el gos, més lladra.
Els pobles catalans vivim d’esquena els uns dels altres. La majoria ha assumit les normes d’intercomunciació i de convivència imposades pels espanyols. Cosa que ha propiciat l’actual fragmentació de la llengua. En conseqüència, la nostra creació cultural –el nostre mercat–, és minifundista i econòmicament poc rendible.
Cal considerar els Països Catalans, doncs, des de la «rendibilitat econòmica». I que no s’escame ningú: a la guerra com en la guerra. La nostra cultura ha de ser «competitiva» en el món global i mercantilista al qual estem sotmesos. Són necessàries mesures polítiques que permeten no solament la supervivència de la nostra cultura, més i tot convertir-la en una referència mundial. Si ens importa el futur de la nostra cultura, de la nostra llengua, els Països Catalans són l’única proposta política que la fan econòmicament factible.
No hi ha essencialisme dogmàtic, doncs, sinó una visió realista del món global en el que vivim. Un món que ens obliga a ser pragmàtics, a pensar les nostres decisions polítiques des del més bàsic instint de supervivència. I per a sobreviure cal pensar estratègies des de la unitat i no des de la fragmentació: si per por dels pardals deixàrem de sembrar, tard colliríem.
