1) Excessiva dependència dels mass media. El moviment neix amb l'ajuda inequívoca dels mitjans de comunicació, cosa que el posa parcialment a diposar de l'anomenat "quart poder". No en và s'ha guanyat aquest nom "la casta dels periodistes", doncs poden convertir allò més meravellòs en no-res i viceversa. De la mateixa manera que van portar el 15-M a primera plana mediàtica, poden deixar-lo pels terres.
Aprofito per dir que els mitjans que més van lloar el 15-M són ara els qui més el critiquen: El Punt i l'Ara (llegiu-vos alguns articles d'opinió i els editorials d'avui 17 de juny).
Crec que es va saber conectar molt bé amb els mitjans al principi del moviment, però que aquests han anat abandonant el suport implícit al moviment.
2) La dreta no estava gens còmode amb el moviment. Això ha resultat una obvietat des del primer dia, doncs el contingut de les reivindicacions, clarament en contra el sistema econòmic i polític no els podia beneficiar. Alguns van apuntar que podria afeblir el govern del PSOE a nivell estatal, però cal fer la reflexió següent: si enlloc del PSOE estigués governant el PP, un dels punts del moviment hagués estat la convocatòria adelantada d'eleccions generals. No en tingueu cap dubte.
3) L'esquerra tradicional tampoc es sentia gens còmode amb el moviment.
Ni tan sols ICV, que va intentar camelar-se el moviment. La prova la
tenim amb els insults que van rebre en Boada i altres membres d'ICV al
intentar entrar al Parlament. De fet, els únics que ho van intentar de
fer-ho a peu van ser els de SI, Ciutadans, ICV i PSC, partits que deien
simpatitzar amb els "indignats", però que alhora es sentien incòmodes
amb tot plegat... Alguns es preguntaven per dins si tot plegat els
beneficiaria electoralment. Una vegada passades les eleccions van
abandonar l'interès tàctic per aquests moviments.
4) Barreja heterogènia d'interessos. Ha quedat clar des del primer moment que hi havia interessos massa diferents sota la bandera d'un lema massa genèric "Democràcia real ja!". A tall d'anècdota, recordar que fins i tot la Falange de las JONS deia tenir simpaties amb el moviment:
És conegut per tothom les simpaties que també rebia per part de Ciutadans i UPYD. Això ha portat molts problemes amb la qüestió de l'autodeterminació que ha fet perdre la simpatia d'amplis sectors catalanistes i independentistes. Primer error estratègic del moviment. Encara que no fós per convicció, estratègicament no es podia perdre el suport de la gent independentista de dreta-centre-esquerra "light". Fins i tot alguna gent de l'esquerra revolucionària va començar a veure amb mals ulls el moviment per no donar suport a l'autodeterminació del poble català.
D'altra banda, tot l'espectre anticapitalista d'esquerres també hi donava suport: grups trotskistes (En Lluita, Revolta Global, etc.), comunistes (com el PCPE) o de l'esquerra independentista. Segurament aquests ja sentien/sentiem cert escepticisme amb un moviment tant heterogeni, espontani i, per què no dir-ho, caòtic. Una cosa és no tenir líders, cosa que compartim totalment, i l'altra és no tenir portaveus. Això et converteix en inoperant i comencen a aparèixer "portaveus espontanis" que diuen el que realment els rota. Una de les conseqüències de la poca coordinació interna del moviment ha estat "l'escissió" de gent que s'ha quedat a Plaça Catalunya, la gent que va passar per alt les consignes d'acció del 15-J o manifestos com el que van sortir de València en què es reclamava la supressió de l'IRPF, cosa totalment absurda.
D'altra banda, tot el ventall de grups "altermundistes" i pacifistes, com Justícia i Pau, ATTAC i un llarg etcètera de grups i associacions. A banda de les persones vinculades a aquests grups, crec que la major part de gent es sentia molt vinculat "ideològicament" amb les propostes d'aquests grups, d'aquí que una de les cares visibles del moviment hagi estat l'Arcadi Oliveres, que resumeix en una sola persona tot l'ideari d'aquest grup sociològic.
Per últim, els grups més vinculats a l'anarquisme i, especialment, a l'insurreccionalisme. Crec que aquests també han vist que tenien la oportunitat de convertir aquest moviment en la seva somiada insurrecció. Són els principals promotors del discurs de "l'anti-política", que ara s'ha girat en contra del moviment. No és una crítica destructiva contra aquests, simplement sempre he cregut que s'equivoquen en aquest punt.
En resum, massa gent diferent en un sol espai. I a banda de tots aquests grups més ben definits, una gran massa de gent molt més difícil d'etiquetar que comparteix aquest sentiment de desencís total amb el sistema i que van vincular-se sentimentalment amb el moviment.
5) La proposta "d'aturar el Parlament". Arriscada proposta per part del moviment amb interpretacions diferents pels grups que he detallat al punt 4. Com us podeu imaginar, els grups insurreccionalistes van pensar que això era un nou "Seattle" o una reunió del Club Bilderberg, no sabent ponderar que no és el mateix bloquejar una reunió d'aquestes característiques que el Parlament de Catalunya.
D'altra banda, grups més propers sociològicament al pacifisme van pensar que es podria fer una desobediència civil pacífica sense més conseqüència que el ressò mediàtic d'una multittud de gent "bloquejant" simbòlicament l'entrada del Parlament.
Les diferents visions que es tenien de la convocatòria van portar a l'equívoc i ara a una certa "escissió tàctica" en el si del moviment. Certament, no podem treure part de la raó a les dues parts, doncs el cartell posava clarament "aturar el Parlament" i això donaria bona part de raó als grups més insurreccionalistes, en canvi, cal donar la raó als sectors més pacifistes quan diuen que el moviment no tenia aquestes maneres d'actuar. El debat està servit, però crec que la proposta va ser un error tàctic del moviment i ara ho està pagant molt car. Aquesta acció s'hauria d'haver dut a terme per una altra plataforma del tipus "Que la crisi la paguin els rics" i potser no hagués portat tanta cua.
6) Nul·la capacitat de resposta davant els atacs d'alguns sectors mediàtics. Malgrat la premsa va donar sempre un suport majoritari al moviment, també és cert que alguns ja van fer creu i ratlla al 15-M des del primer dia. Des del clàssic duo Cuní-Rahola fins a sorprenents "anti-indignats" com en Quim Monzó.
Calia trobar portaveus que defenséssin els interessos del moviment davant alguns dels atacs, especialment quan es rebien atacs per la qüestió del dret a l'autodeterminació i després pel tema de "l'escissió" entre els acampats a Catalunya i la majoria acampada als barris.
Quan han arribat les òsties fortes per part de la premsa ja no teniem marge de maniobra. He vist en diverses ocasions per TV3 enl Manu Simarro intentant fer de portaveu, actittud molt lloable per la seva part, però ara ja fem tard. Els intents de desvincular-se de la "violència" eren un discurs oportunista i mal gestionat. Calia deixar clares les intencions públicament abans, no després. Ha faltat previsió i capacitat de resposta.
El qui es va erigir com a portaveu "accidental" del moviment va ser l'Arcadi Oliveres, locuaç i hàbil, però en aquesta ocasió la responsabilitat de respondre per part de tot el moviment se li va fer gran. L'excusa dels infiltrats no ho justifica tot. I la consegüent retirada quan veia venir nous atacs de la premsa i d'en Felip Puig no la crec encertada. No es pot jugar a tirar la pedra i amagar la mà. Si es diu que hi havia mossos infiltrats, es defensa fins al final, sinó no es fa. Avui l'Iu Forn feia mofa d'aquesta actitud de l'Arcadi i he pensat que tenia molta raó. O es diu o no es diu.
7) Excessiva preocupació per l'acampada com un fet en si mateix.
Recordo haver estat a assemblees a Barcelona i a Mataró on es parlava
més de les qüestions pròpies de la convivència a l'espai que no pas de
canviar el sistema. És com si a les ocupacions de facultats en contra
Bolonya haguéssim perdut més de 5 minuts parlant de la cuina o la neteja
enlloc de parlar del tema important que era Bolonya. Es va perdre de
vista, en bona part, l'objectiu final que és canviar el sistema.
Un dels problemes que va provocar aquesta preocupació per mirar-se el melic va ser el següent punt.
8) Incapacitat de portar les propostes a la realitat. En certa manera, es podria parlar de decepció, doncs les grans propostes són molt difícils de dur a terme. Qui esperava que d'aquí en sortís una nova societat més justa deu estar encara ara decepcionat de veure que no tot és tant fàcil. Tampoc era fàcil dur a terme refomes estructurals del sistema polític (eliminar el bipartidisme, per exemple) o econòmic (el poder dels mercats sobre la política). Una cosa és una declaració d'intencions o de principis i l'altra cosa són qüestions assumibles a nivell municipal, autonòmic o estatal. Aquí, per exemple, s'hauria d'haver treballat molt més propostes de reforma de la llei electoral (la llei d'Hondt), la llei del sòl, la Taxa Tobin, nacionalització de la banca, etc.
Els més bregats van veure de seguida que d'aquí no se'n treuria una revolució, però sí que l'experiència serviria per engrescar molta gent a treballar per aconseguir aquest objectiu. Molta gent acabarà implicant-se en assemblees socials, de barri, associacions de veïns o antisistema. Això és el més positiu, el pòsit que quedarà. De la mateixa manera que la lluita contra Bolonya va deixar un pòsit de gent disposada a lluitar, del 15-M en quedarà aquesta mateixa llavor, però amb un abast molt més gran.
Aprofito que he deixat aquest darrer punt tant important pel final de l'anotació per reflexionar també cap on ha d'anar tot plegat: el moviment ha de bascular cap a propostes més concretes i organitzar-se en estructures estables. Segurament els insurreccionalistes em penjaran perquè no estan d'acord en això, però aquesta és l'única sortida per fer avançar aquest moviment de manera constructiva. El moviment ha comportat un sacseig en les consciències de moltíssima gent i això és el millor que ha passat a nivell social des de fa molts anys, cal que aquest gran moviment social no caigui en el no-res i que tota aquesta gent es vinculi de per vida amb aquesta voluntat de canviar el sistema.
I fins aquí la meva visió subjectiva del moviment i el seu futur. Convido a tothom al debat.
