Ningú va dir que seria fàcil (la Unitat Popular)

Ens trobem, a les portes de les eleccions municipals de 2011, en un moment important, i, per tant, delicat. El primer objectiu és obtenir el màxim de representació possible als ajuntaments dels nostres pobles, de les nostres viles i ciutats. El segon objectiu, també a curt termini, ha de ser bastir una organització nacional, forta i capaç d’esdevenir definitivament l’organització de masses que el moviment necessita. Una organització que, encapçalada per l’Esquerra Independentista, pugui aglutinar amplis suports de les classes populars del país. Una organització, en definitiva, que sigui l’expressió de la Unitat Popular. Deia Georgina Rieradevall, membre de la CUP de Vic, a l’acte nacional de la CUP del passat 24 de març, que la majoria de gent que haurà d’acabar formant part activa de la Unitat Popular encara no és de la CUP. És feina de totes i tots, doncs, fer que tots aquests sectors se sumin al projecte.

Cal que tinguem clar que la Unitat Popular és el camí que hem triat per arribar als nostres objectius polítics. El problema, però, és que potser no hem explicat prou bé què ha de ser la Unitat Popular. Al nostre projecte, com hem dit, hi hauran de tenir lloc sectors molt diversos de les classes populars. Amb alguns estarem més acostumats a treballar-hi, amb altres no tant. Amb alguns serà més fàcil, amb altres menys. Però ningú va dir que construir la Unitat Popular seria fàcil.

L’Esquerra Independentista, com qualsevol moviment revolucionari, ha patit durant molts anys la criminalització, la repressió i la marginalització. Això ens ha portat, a vegades, a adoptar postures un pèl tancades: Sovint qui no pensa exactament com nosaltres passa a ser considerat immediatament contrincant irreconciliable. Qui gosa obrir debats interns, absolutament sans i necessaris, passa a ser pràcticament un desertor. Sovint s’ha limitat el debat i, per tant, l’avenç del moviment, amb el fals mite del consens. Parlem molt de moviments socials, però a vegades només contemplem els que tenen un discurs pràcticament calcat al nostre. Hem parlat sempre de treball de base, però hem tendit a reduir aquesta base a aquella que ens és més propera. Tots aquests tics, que fins a cert punt, com dèiem, poden ser fruit d’unes determinades circumstàncies històriques, s’han de començar a abandonar. Un projecte que aglutini tot el que vol aglutinar la Unitat Popular no es pot permetre mantenir segons quines actituds. Hem d’entendre que construir la Unitat Popular vol dir canviar el xip i abandonar l’endogàmia, i que en cap cas això significa renunciar al nostre objectiu final: la creació de la República Socialista dels Països Catalans.

A Girona, des de fa almenys 8 anys, s’ha intentat bastir l’embrió del que haurà de ser la Unitat Popular, intentant no caure en aquests tics que comentàvem. La CUP, fa mesos, va decidir que no faria cap coalició amb cap altra força política per a les properes eleccions municipals, alhora que decidia intentar aglutinar el màxim de suports al voltant de la candidatura. Es va fer una crida pública a tots els sectors independentistes, d’esquerres, ecologistes..., per tal que se sumessin al carro de la Unitat Popular. Aquesta crida va desembocar en el suport polític de les agrupacions locals de Reagrupament i del PDR.cat (Pagesos per la Dignitat Rural Catalana), així com en la creació d’un manifest signat per centenars de persones significatives del món associatiu, acadèmic, veïnal, cultural..., on s’exposa la voluntat que la CUP sigui present a l’Ajuntament. De moment no ha estat possible que altres organitzacions se sumin al projecte, però des de la CUP es té molt clar que l’objectiu segueix sent sumar encara molts més suports de les classes populars. Cal tenir en compte que Reagrupament o el PDR.cat no han donat només suport a la CUP, sinó que han recolzat un Programa polític d’Unitat Popular.

Lamentablement, altres sectors, que segurament haurien acceptat amb els ulls clucs el programa polític de la CUP si se’ls hagués ofert un pacte en exclusiva amb el que haurien tingut més protagonisme, han decidit no sumar-se al projecte amb l’excusa dels suports que aquest ha rebut. No deixa de semblar-me estrany canviar d’opinió respecte alguna cosa només perquè un altre en pensa el mateix, la lògica de “si a aquell li agrada a mi ja no em pot agradar” em sembla, com a mínim, immadura. És curiós que aquells que ara es presenten com a anticapitalistes i sobiranistes (quan fins fa dos dies intentaven impedir que es portessin estelades a les mobilitzacions anticapitalistes unitàries), i que havien manifestat que no es presentarien a les eleccions municipals gironines per manca de treball de base a la ciutat, ara corrin a definir-se a si mateixos altaveu dels moviments socials i alternativa d’esquerres a la CUP, centrant la seva campanya criticant el projecte de la Unitat Popular pels suports rebuts i intentant embrutir-ne la imatge amb mentides. Suposo que aquesta actitud pertany a la lògica de “si arribem a massa gent vol dir que ens estem tornant reformistes”, quan hauria de ser al revés: Si arribem a gent diversa sense renunciar als nostres objectius vol dir que estem convencent la gent, vol dir que ho estem fent bé. Malgrat el que diguin ara, però, el cert és que, a diferència de la CUP, la relació d’aquests sectors amb els moviments populars de la ciutat s’ha limitat a aquells que els són absolutament afins, demostrant sempre una manca de voluntat i/o capacitat per treballar amb el gruix real del teixit associatiu de la ciutat. El seu convenciment de ser garants d’una suposada raó i puresa revolucionària (visió que deixa el gruix de classes populars, que no els segueix el joc, en un paper de simples ignorants) ha impedit a aquest sector, intent rere intent, arribar als veritables sectors populars de Girona. Si repassem una mica la història veurem que aquesta situació no és nova. A la Unitat Popular xilena també li va sortir una suposada “alternativa per l’esquerra”, igual com passa ara mateix a Veneçuela o al País Basc, per exemple. El paper que juguen aquests sectors crítics amb els processos revolucionaris és, com a mínim, discutible. Tot i així, estic convençut que una part d’aquestes persones (no totes), quan puguem explicar-los bé el projecte, acabaran afegint-se a la Unitat Popular, tal i com ha passat a altres viles i ciutats. I això serà molt positiu, perquè dins d’aquest sector, malgrat l’estratègia actual, hi ha gent disposada a treballar de valent per fer realitat els valors de la justícia i la llibertat.

Així doncs, la CUP haurà de seguir treballant per tal que el màxim de sectors populars se sumin a la Unitat Popular, inclosos aquells a qui ara mateix no hem aconseguit convèncer. No volem caure en el parany de creure’ns posseïdors de veritats absolutes o solucions màgiques. Tan sols oferim feina i il·lusió, humilitat i honestedat, fermesa independentista i d’esquerres. Perquè qui té la força de la raó és el poble, i és aquest poble humil, tants anys trepitjat i silenciat, el que dirà prou, i amb la Unitat Popular, aconseguirà canviar la història.