Ja fa molts anys que en referèndum es va aprovar l’entrada de l’Estat espanyol en l’estructura de l’OTAN. D’ençà, no només s’hi ha entrat sota el “paraigües” de l’Aliança Atlàntica sinó que l’exèrcit de la rojigualda i el toro ha participat activament en operacions militars i, fins i tot, ha acollit algunes bases d’aquesta estructura bèl·lica en territori sobirà espanyol; una sobirania, tot siga dit, que només és efectiva per anul·lar els drets del pobles oprimits, però no pas per impedir l’actuació exèrcits estrangers sense autorització... però aquesta és una altra qüestió.
El cas és que l’OTAN, plenament instal·lada ja a casa nostra, no ha aconseguit mai tindre una opinió pública favorable, malgrat els esforços de la nostra classe política. De fet, des que la guerra de l’Afganistan està en marxa, l’OTAN, com a institució, ha preferit mantenir un perfil baix, segurament per vergonya del fracàs bèl·lic, que només s’ha vist alterat per l’aparició de Wikileaks i els seus cables, que han vingut a ratificar el que ja se sospitava de l’evolució del conflicte: un vertader desastre.
Tenint en compte aquests antecedents, és especialment sorprenent que el Secretari General de l’OTAN, el danès Anders Fogh Rasmussen, haja botat a l’escena pública amb unes declaracions sobre la revolta popular egípcia; i, per estrany que puga suposar, no totes eren relatives qüestions geoestratègiques. Per descomptat que no ha desaprofitat la conjuntura per reclamar un augment en la despesa militar als governs europeus; però allò més rellevant, per inaudit, és que, a més a més, en haja advertit d’unes greus conseqüències per a l’Europa occidental, ja que la inestabilitat en el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient es pot traduir en un repunt de la immigració.
Rasmussen, de l’escola neoconservador europea, sap perfectament que és un argument amb un bon auditori des dels televisors d’occident, però era necessari que el secretari general de l’OTAN hi recorrira? Segurament no, però és una mostra de la preocupació que entre les esperes militars i polítiques ha provocat aquesta revolta popular. Sabem de sobra que aquests règims eren titelles d’Occident, que eren els aliats indispensables per, per exemple, mantenir l’actual situació en els territoris ocupats de Palestina. Però les revoltes populars s’han fet en nom de la democràcia, sense grans proclames religioses i, per tant, són difícilment condemnables per Occident –per bé que el propi Rasmussen no ha dubtat en desqualificar-les com a “disturbis”.
Els nostres dirigents, fervents defensors de la democràcia i els drets humans quan es refereixen a l’Iran o a Cuba, no han pogut defensar ara uns dirigents que fins fa dies eren estrets aliats. La força dels esdeveniments ha obligat els polítics d’ací destronar els titelles a donar suport als revoltats. Així doncs, la transició a Egipte és inevitable, com ha succeït a Tunísia, i ara tot el que importa és saber com serà la transició i que vindrà després.
L’administració nord-americana prefereix una transició a l’espanyola, amb un dictador esperant la mort en algun confortable llit d’un hospital egipci; sense grans trencaments, sense grans concessions a les masses. I per descomptant, la Unió Europea, encara que no ho manifeste explícitament hi està d’acord. Però en l’escenari internacional és difícil moure fitxa sense una certa complicitat interior i, per això cal, fomentar la por i despertar els instints més atàvics dels votants. D’ací que l’OTAN es preocupe tant per una qüestió aparentment tan “social” com la immigració. Què lluny queda la guerra freda, quan cada dissident que creuava el teló d’acer era rebut com a heroi!
O potser en equivoquem i hi ha una nova orientació metodològica. Qui sap si a partir d’ara les intervencions humanitàries a què ens té acostumada l’OTAN s’hauran de realitzar a l’Europa occidental, tot desplegant el seu gran altruisme per ajudar els milers d’immigrants que arribaran a les nostres platges fugint dels “disturbis” i buscant un futur millor a la terra de la “democràcia”. O encara més, potser, en la seua dèria per protegir-nos, l’OTAN acabarà per fer allò que la població europea som incapaços de fer: enderrocar els dirigents polítics corruptes i autoritaris que fins fa poc protegien els dirigents corruptes i autoritaris d’Egipte i de Tunísia. Al cap i a la fi, l’OTAN està per protegir-nos.
