Els fets de Nàpols van ser només un avís que venia de lluny i que s’ha tornat a repetir durant aquests anys. Al Vallès coneixem prou bé com funciona el negoci dels residus. Durant anys a Cerdanyola els abocadors tant pirates com formalment legalitzats han acollit tones de residus de provada toxicitat. A Itàlia l’olla va començar a fer bullició fa tres anys; a casa nostra no trigaran a sortir a la llum les conseqüències de tanta irresponsabilitat.
Durant anys els mèdia ens han informat amb unes esbiaixades notícies sobre els conflictes socials i polítics que desperten la gestió dels residus a Europa, com en cas de la Campània del 2008. En aquella ocasió, a Nàpols els veïns es van oposar a la reobertura d’un abocador clausurat el 1996 per la seva toxicitat, fet que va provocat enfrontaments amb la policia i l’acumulació de les deixalles pels carrers. L’OMS havia assegurat que els abocadors són la causa de l’alta estadística de càncers de diversa índole i altres malalties. Unes xifres escandaloses.
Altres notícies ens informaven que no és casualitat que aquesta regió italiana aculli gran part de les escorrialles del país. La gestió dels residus genera xifres desorbitades de beneficis. Un negoci que curiosament es troba a mans de la màfia local, que obté tants diners dels abocadors com de la droga, la prostitució o l’extorsió. Tal i com s’ha denunciat tantes vegades, la Camorra italiana s’ha lucrat milionàriament amb un negoci segur, comprant polítics, subornant periodistes, esgrimint els seus experts amb formació medioambiental, incrustant-se a l’administració per tal de perpetuar aquest negoci. Allí l’han batejat com l’”Operació rei Mides”, la reconversió dels mafiosos en ecomafiosos.
Als Països Catalans la gestió de residus i la concessió d’abocadors no està lluny d’aquesta ecomàfia a la italiana. Els favors i la vista grossa de l’Agència Catalana de Residus, en el cas del Principat, han estat reiterats i denunciats per nombrosos moviments populars locals i grups ecologistes. Al País Valencià, la gestió privada d’aquests abocadors tòxics a comarques com la Plana Alta, l’Alt Millars o el Baix Maestrat ha provocat nombroses protestes per l’amenaça que representen, obviades des del poder polític i poc comentades pels mèdia.
La mecànica d’aquest negoci és sempre similar: durant dècades els mateixos grups empresarials i financers responsables de l’extracció com argileres, amb concessions de dubtosa legalitat i afavorits pels governs de torn, són després els beneficiaris de la gestió d’aquests residus, soterrats en els grans forats a cel obert. Unes famílies empresarials que des dels temps del franquisme ha sabut sobreviure en aquest negoci.
Però el preu el paguem nosaltres, amb la salut, amb el futur, i amb els nostres diners. La gestió de residus va a càrrec de diners públics, que enriqueixen empreses privades que omplen grans abocadors amb tota mena de restes sense control i creen macroplantes d’un dubtós tractament de la brossa. No importa l’impacte que causen al medi, a la salut de les persones, al paisatge o als aqüífers. Perquè es tracta d’un negoci estructural i consubstancial a la corrupció (política i de molts altres àmbits).
El negoci de residus, sovint disfressat de Capità Enciam per legitimar grans inversions de tractament o reconversió, és al nostre país tan lucratiu com a Itàlia. I el modus operandi de la Camorra napolitana no ens queda molt lluny. No caiguem en 
el cofoisme de pensar que vivim en una pàtria neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. L’ecomàfia també actua a casa nostra. I també té padrins.
