Un responsable de CiU legitima els crims del Marroc al Sàhara

Carles Llorens ha accentuat la seva activitat d'opinador en temes internacionals durant els darrers mesos, especialment des dels interessos de posicions sionistes, realitzant actes i escrivint articles favorables a l'Estat d'Israel i les seves atrocitats contra els drets més elementals. També ha estat molt actiu en actes presumiblement "diplomàtics" amb la intenció d'erosionar i malmetre la imatge de Cuba a nivell internacional.

"Què va passar a Al-Aaiun?" [Fragment de la versió àmplia de l'article publicat a Ara, amb subratllats]

Quan al campament ja hi havia milers de persones, va aparèixer el Polisario, procurant ampliar les peticions originals, de manera que les protestes acabessin reivindicant el dret a l’autodeterminació. Del campament en cap moment en va sortir, però, una crida a la insurrecció. No hi feia res. A nivell internacional, l’eficient maquinària propagantista del Front Polisario i els seus amics havia imposat el seu relat. La mort, el 24 d’octubre, d’un adolescent en un control policial als camps indicava que la situació estava ja fora de tot control. El 31 d'octubre, el ministre de l'Interior, Taieb Cherkaouki, va visitar Al-Aaiun i va semblar que les converses amb els representants dels acampats podia reconduir la situació. Va ser només un miratge...

La matinada del 8 de novembre va començar el desallotjament. Si tota la crisi havia estat gestionada dubitativament entre els reformistes que defensen comportaments democràtics i el búnquer que enyora els mètodes expeditius de Hassan II, el desenllaç no es va lliurar pas d’aquesta dialèctica. A la policia se la va enviar al camp desarmada i amb un mandat ben clar: desallotjar sense causar víctimes. No se sap qui va decidir, però, que l’entrada al Sàhara quedava bloquejada per periodistes. Les dues decisions combinades van crear estranys efectes. Les forces de seguretat, acostumades a la repressió, però gens entrenada en la contenció, sense armes, van esser més víctimes d’una violenta reacció, que no pas els repressors habituals. Segons fonts marroquines, confirmades per Human Rights Watch i Amnistia Internacional, van morir tretze persones, onze de les quals membres de les forces de seguretat. El més preocupant fou que un dels policies, amb el testimoni d’una filmació, fou degollat a la manera que acostumen les integristes islàmics argelins. Algunes dotzenes d’edificis de la ciutat, a més, van ser incendiats.

Sense testimonis, ni cròniques fiables dels fets, semblaven creïbles tota mena de relats. El Polisario, en un primer moment, va parlar de 19 morts, 723 ferits i 159 desapareguts. Poc després, augmentarien els “ferits” a 4.500. Informava també que hi havia cadàvers degollats als carrers, que les autoritats deixaven a la vista per atemorir els habitants. Per l'associació de drets humans, Thawra, la xifra de morts superava el centenar. Altres col·lectius afirmaven que havien trobat a divuit dones mortes, set homes i un nen de 7 anys. La premsa espanyola, grosso modo, va donar per bona aquesta versió. En la seva particular creuada contra el Marroc, i sense esperar de contrastar informacions, també el PP es va esquinçar les vestidures.