Segons consta en el número 1 de la revista Quaderns de l’Exili (pàgina 12), l’octubre del 1942 el coronel lleidatà Enric P. Farràs, nomenat per Francesc Macià cap dels Mossos d’Esquadra, va inseriren el Full català un suggeriment adreçat «a qui sigui» —deia— en el sentit d’organitzar una unitat tàctica de voluntaris dels països de llengua catalana per anar a combatre enlairant la bandera barrada on l’alt comandament aliat indiqués. La idea era factible: hauria bastat organitzar la més petita de les unitats tàctiques, una companyia, ja que no hi havia cap altra pretensió que fer participar simbòlicament la nostra pàtria en aquesta guerra per la llibertat dels homes i de les nacions.
El missatge del coronel E.P. Farràs anava adreçat a l’aleshores màxim organisme representatiu de Catalunya, el Consell Nacional de Catalunya de Londres, que, integrat per Carles Pi i Sunyer com a president, J.M. Batista Roca com a secretari i els vocals Josep Trueta, Fermí Vergés i Ramon Pereda, mantenia una relació sovintejada amb els distints departaments del govern anglès sobre la marxa de la guerra i les diferents iniciatives polítiques que ells prenien sobre el tema.
No cal dir l’extraordinari ressò que hauria tingut la iniciativa del coronel E.P. Farràs si s’hagués dut a terme; hauria estat el reconeixement polític de la personalitat nacional de Catalunya i de la posició dels catalans lliures al costat dels aliats.
La diplomàcia, els serveis secrets anglesos i el Foreing Office es van resistir sempre a acceptar qualsevol compromís polític amb els resistents catalans o bascos que després els obligués, un cop acabada la guerra, a prendre una determinada actitud enfront la dictadura franquista.
És possiblement per aquesta raó que les gestions que de segur va fer a prop del govern anglès el Consell Nacional de Catalunya de Londres no van reeixir i la iniciativa d’una unitat catalana lluitant contra el nazisme-feixisme Encara que no ho van poder fer defensant la seva bandera, molts catalans van lluitar contra l’exèrcit nazi. Soldats nord-americans carreguen un morter, durant la batalla de Normandia no es va poder materialitzar.
Malgrat tot, del gairebé mig milió de persones que van fugir nord enllà davant l’avenç de les tropes franquistes i van anar a raure als camps d’internament que els francesos van disposar a corre-cuita a la Catalunya, Nord, en podem establir tres grans Grups:
a) Els que es van allistar a la legió estrangera francesa o que en territori anglès van ingressar en unitats de l’exèrcit britànic.
b) Els que es van incorporar al maquis rural en unitats de les Forces Franceses de l’Interior o dels Franctiradors Partisans.
c) Els qui van restar a la ciutat i van formar part de la infraestructura del maquis i de les xarxes d’evasió per la frontera pirinenca.
Tots aquests resistents van ser els anomenats soldats de la nit, els soldats sense uniforme que havien de treballar en unes condicions de duríssima repressió per part de l’exèrcit ocupant. Molts d’ells, després d’ésser torturats, van ser afusellats acusats de bandits i terroristes.
Resistents heroics van ser els militants del Front Nacional de Catalunya, que a través de les xarxes d’evasió Alibi i Maurice van passar de 600 a 800 persones entre aviadors abatuts en territori francès i fugitius dels territoris ocupats. La xarxa d’evasió els feia arribar fins al consolat britànic de Barcelona i d’allí se’ls enviava cap a Londres via Gibraltar o Lisboa.
Mentre, a l’Estat i a Catalunya es procedia a una repressió duríssima, depuracions, afusellaments al Camp de la Bóta, consells de guerra amb condemnes a llargues penes de presó, en una situació general de fam i misèria entre les classes populars. L’any 1940 va ser afusellat el president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, i, dos anys després, el líder sindical Joan Peiró. En el marc de tot aquest seguit d’esdeveniments va ser rebut amb tots els honors a Barcelona al 1940 i a Mollet després el cap de les SS i la Gestapo, H. Himmler.
Només com a mostra indicativa dels catalans que van lluitar amb els aliats podem esmentar el militant anarcosindicalista Ramon Vila Capdevila (Caracremada), conegut a la Resistència francesa com a capità Raymond: els militants del Front Nacional de Catalunya Manuel Viusà (Legió d’Honor), que va col•laborar en les xarxes d’evasió, i Jaume Cornudella, distingit amb diverses condecoracions per l’Estat Francès.
Amb cap condecoració, perquè la seva tasca va ser a l’interior i van ser detinguts i torturats, Josep Tramunt i Teresa Aymeric, que van col•laborar indistintament amb els serveis d’intel•ligència anglesos i francesos, van formar part d’una xarxa d’Estat Català. No podem deixar d’esmentar els militants del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) que, amb Josep Rovira i Jordi Arquer al capdavant, amb el Front de la Llibertat van dur a terme una intensa tasca a favor dels aliats.
A tall d’exemple recordeu els militants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) Josep i Conrad Miret i Musté, el primer assassinat a Mauthausen per les SS i el segon afusellat a París al 1942 per la Gestapo.
És ben evident que els catalans que van lluitar al costat dels aliats haurien de tenir un lloc reservat en tot el seguit d’actes que se celebraran arreu dels països alliberats al 1945, però, per un seguit de raons que ara no són del cas explicar, això no serà així. Serveixi, però, aquest article per situar les coses al seu lloc, recuperar el tros d’història que ens pertoca i dir que nosaltres, Catalunya, vam lluitar amb els aliats.
Només per acabar vull recordar un home senzill, el manyà Josep Roig, un dels primers afusellats l’agost del 1941 a París, acusat d’ésser un agent del general De Gaulle. A ell i
a tots els altres sacrificats en la lluita contra el feixisme, el nostre record en una data tan significativa com l’acabament de la Segona Guerra Mundial.
Volem dir que el títol d’aquest article ha estat manllevat d’una iniciativa que va tenir el malaguanyat historiador Joan Crexell, ara fa poc traspassat, d’honorar com calia, en forma d’exposició, conferències, etcètera, els catalans que van lluitar al costat dels aliats. A ells, el nostre reconeixement històric, ben merescut per la seva lluita i sacrifici a favor de la llibertat.
