«Dominar la Història, promoure dirigents i quadres, anar a poc a poc; això és el que ens convindria». A la pàgina 27 de Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives resumeix així la seva proposta a la burgesia catalana. Enguany s’han commemorat els 50 anys de la mort de l’historiador i s’han organitzat exposicions, conferències i fins i tot un documental. La seva connivència amb el franquisme ha estat més o menys abordada en aquestes aproximacions. Tanmateix, aquest article no vol centrar-se en la biografia de Vicens i el seu camaleonisme polític (en afortunada expressió d’Eva Serra), sinó en les línies mestres del seu pensament que, a parer nostre, han marcat una determinada manera d’analitzar la història i la societat catalanes força estesa en els darrers cinquanta anys. Per això ens centrarem en l’obra Notícia de Catalunya, la més assagística i que, per tant, deixa entreveure més clarament la ideologia del seu autor. Totes les cites, si no s’indica el contrari, provenen de la segona edició d’aquest llibre (1960).
Una burgesia dependent
Que Vicens escrivia amb la intenció d’orientar el projecte històric de la burgesia no és cap secret. «No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l’ossada; no hi ha política possible sense un grup que l’hagi concebuda i que la realitzi. [...] Una minoria creadora s’adscriu, necessàriament, a una classe social determinada. [...] la classe novadora intenta d’atreure als mites que crea –polítics, socials, artístics- les altres classes» (p.61). Aquesta cita emmarca el sentit de l’obra de Vicens com a intel·lectual orgànic, també demostrat per la seva participació com a ideòleg en la fundació del Círculo de Economía (llavors una associació de joves empresaris catalans).
Ara bé, la burgesia catalana, que Vicens volia emprenedora i socialment rectora, patia una sèrie de febleses estructurals. És cert que, per una banda, era una classe forta, en la mesura que el franquisme havia restablert un ordre en el qual el domini burgès era difícilment impugnable per una classe obrera derrotada i perseguida. Però per l’altra, era una classe econòmicament dependent i políticament anul·lada.
La dependència econòmica derivava de la seva incapacitat financera, que no havia remuntat d’ençà de la fallida del Banc de Barcelona (1920). Però també derivava de la situació posterior a 1939. El franquisme havia situat l’economia sota el control de l’aparell polític feixista, en el qual predominaven els militars de carrera i els falangistes. Als Països Catalans, molts d’aquests nous amos havien estat directament trasplantats des de terres espanyoles, cosa que donava a les institucions franquistes un perfil de veritable govern d’ocupació. Només a partir de l’entrada dels tecnòcrates de l’Opus, la burgesia guanyaria pes “polític” dins l’estructura del règim.
Aquest control estatal sobre l’economia també s’expressava en la creació de grans empreses monopolístiques, al capdavant de les quals el règim situava personatges que poques vegades procedien de la burgesia catalana. Una excepció seria Miquel Mateu, alcalde de Barcelona de 1939 a 1945, president de la Caixa de Pensions de 1939 a 1972 y del Fomento del Trabajo Nacional entre 1952 i 1973. En aquest cas, però, la integració en el poder franquista d’aquest empresari metal·lúrgic té a veure amb un altre dels nuclis de l’aparell feixista: l’Església catòlica, perquè el personatge en qüestió era nebot d’Enrique Pla Deniel, un dels bisbes preferits de Franco.
Deixant de banda, doncs, el sector més ben incrustat en el règim feixista, els altres sectors burgesos (com el cotoner o l’immobiliari, que va créixer a redós de l’especulació desenfrenada dels anys del desarrollismo) hi mantenien relacions de conveniència pràctica.
El règim no deixava espai per a una articulació política autònoma de la burgesia, que en aquells anys es dedicà majoritàriament a fer negoci sense més. L’estraperlisme i l’enriquiment eren les divises del gruix dels sectors burgesos. En aquest context s’alça la proposta de Vicens, que dirigeix a una burgesia que vol que encapçali el creixement econòmic (basat en la indústria) i que recobri el protagonisme social i polític, deixant enrere les actituds individualistes. Som davant del mite dels capitans d’indústria, al qual Vicens donava un rerefons històric que remuntava al segle XVIII.
Però ja hem vist que les febleses estructurals eren massa fortes perquè la burgesia pogués capgirar la situació tota sola. D’altra banda, el full de ruta que Vicens va escriure per a aquesta burgesia tenia una sèrie de mancances que veurem a continuació.
Vicens i la lluita de classes
En el moment d’escriure la seva obra, en ple franquisme, a Vicens li convé atenuar el protagonisme històric dels conflictes socials. Si allò que volia era un estímul de la indústria (de la qual el feixisme espanyol sempre havia recelat), calia deslliurar aquesta activitat econòmica de connotacions conflictives. Així, en la conferència inaugural del Círculo de Economía, Vicens afirmava el següent: «uno se da cuenta de que la lucha no existe entre el sector empresario y el sector obrero, y si esa lucha existe lo es en el plan de un “coloquio” –a veces un poco violento- pero de todas maneras un coloquio ya que se desarrolla en el mismo tapete en que se van a jugar las cartas de la producción. El obrero no intenta ni destruir la fábrica ni tampoco intenta subvertir de una manera radical el proceso de producción». Vicens situava la base dels conflictes socials en una mena d’escalafó inferior a la classe obrera: els “miserables”, la “patuleia”, aquells sectors socials immigrats del camp i desarrelats a la ciutat.
El valor d’aquesta “pau social” també era extensible al camp. Sobre el Decret de Nova Planta, Vicens afirmava que «féu de la pagesia un element social exclusivament productiu, no decisivament lligat –amb tots els riscs que això comportava- a les vicissituds històriques col·lectives» (p.35). Per tant, els moviments de revolta camperola precedents eren valorats negativament. Així, respecte a la guerra civil catalana (1462-1472) afirmava que «l’exemple de l’alçament [de l’oligarquia contra el rei] resultà funest, perquè ensenyà a la gent del poble el recurs a viaranys altres que els legals per a assolir la realització d’un programa» (p.154). I respecte els segles XVI i XVII lamentava el fet que «el poble acabà admirant el nom dels grans bandolers i, sobretot, s’acostumà a menysprear la llei» (p.157).
La lluita de classes, doncs, no és la contraposició d’interessos polítics i socials fruit de la naturalesa conflictiva de les societats, sinó que l’entén com un problema entre una dinàmica d’ordre i evolució pacífica, per una banda, i les dinàmiques de ruptura i “fora de la llei” per l’altra.
L’altra cara d’aquesta prevenció envers el conflicte social era la confiança que Vicens dipositava en les virtuts de l’ascensor social. Sobre el moviment obrer destacava el següent: «Els obrers catalans, abans de la immigració en massa dels meridionals peninsulars, potser pensaren més en la possibilitat d’assolir un millorament econòmic a través de llur esforç individual que de llur envestida col·lectiva contra la societat dels industrials i burgesos» (p.53). El relat de Vicens arremetia contra allò que anomenava «la mística revolucionària», amb la qual identificava des de les bullangues fins a l’anarquisme. Tanmateix, cal tenir en compte que l’ascensor social no deixa de ser, sovint, una idealització. En paraules de Pierre Vilar, «qualsevol afirmació sobre mobilitat social és vàlida tan sols en la mesura que es justifica estadísticament» [1].
I prenent un cas concret i contemporani de Vicens, com és la Barcelona dels anys trenta, Xavier Díez ens parla d’un món obrer «precari, diferenciat i blindat» [2]. Una societat en la qual, amb prou feines, existia la classe mitjana, amb una classe obrera que mantenia grans diferències entre qualificats i no qualificats, sense mecanismes d’ascensió social, sotmesa a llargs períodes d’atur i sense protecció social. En definitiva, unes condicions de vida i treball molt dures, que van ser el marc de fons de l’enfrontament de classes a la Catalunya contemporània.
Ha plogut molt d’ençà de les primeres aproximacions a la història del moviment obrer i camperol. Sobre la qüestió agrària s’ha aprofundit en el coneixement de la conflictivitat que va existir al llarg dels segles XIX i principis del XX, amb el sindicalisme rabassaire com a culminació d’aquest procés. També sobre la classe obrera industrial, el sindicalisme i l’anarquisme han aparegut noves lectures, com hem vist. Tanmateix, si bé alguns errors de Vicens poden atribuir-se a l’estat incipient de la recerca en aquell moment sobre aquestes qüestions (que, cal no oblidar-ho, també era conseqüència de la destrucció de la universitat catalana a mans del franquisme), aquí ens interessa assenyalar el prejudici intel·lectual i les coordenades ideològiques sobre les quals bastí un paradigma que ha estat molt influent entre la intel·lectualitat catalana dels darrers cinquanta anys.
Vicens i la dominació nacional
La manera com Vicens “salvava” els conflictes socials en la història, també la feia extensible a l’anàlisi de la realitat nacional catalana. En aquest cas, el concepte que prendrà força serà el pactisme, que Vicens identificarà com una manera d’entendre la política pròpia dels catalans. Joan Fuster ja va objectar que si bé trobem l’actitud pactista en la història dels Països Catalans, aquesta no és ni més ni menys present que en la història d’altres societats. I, sobretot, que els catalans i les catalanes «No hem estat especialment pactistes, si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el pacte» [3].
Per a Vicens, el pacte era un mecanisme polític intern i també el principi que regulava les relacions entre Catalunya i Espanya. En conseqüencia, jutjava especialment negatius aquells episodis de la nostra història en els quals s’havia imposat una opció rupturista envers el poder espanyol. En el cas de la Revolució de 1640, carregava contra Pau Claris i les institucions del moment. Qualificava com a «esforç col·lectiu» allò que la Monarquia Hispànica demanava a Catalunya, i per tant criticava els plantejaments revolucionaris, que entenia arcaïtzants, mancats de programa i basats en la defensa d’uns privilegis oligàrquics.
El principal deixeble de Vicens pel que fa aquesta interpretació de 1640 va ser l’anglès John H. Elliott. Avui dia també s’ha avançat en el coneixement d’aquell episodi, i podem fer-ne una valoració ben diferent. Com diu l’historiador Antoni Simon: «Si bé és cert que les constitucions de Catalunya podien ser un instrument de salvaguarda de determinats interessos particulars o estamentals, també ho és que dites constitucions defensaven molts interessos de tipus general o comunitari, els quals sovint eren trepitjats per mateixos oficials reials que combatien els senyors-bandolers» [4].
En el context de l’allotjament de tropes hispàniques (que participaven en guerres del tot alienes als interessos catalans) en terres catalanes, cal tenir en compte que aquella classe dirigent barcelonina es feu solidària del rerepaís, perquè si bé la Ciutat Comtal estava exempta d’un problema que afectava determinades comarques frontereres, els greuges que això ocasionava a una part del país van ser un dels motius que van portar a la ruptura de 1640.
En general, les topades entre Catalunya i Espanya eren jutjades per Vicens com una incomprensió mútua. Per part dels catalans, era una incomprensió envers els mecanismes de poder i l’Estat, començant pels inicis de l’Edat Moderna, en els quals «La prohomia catalana, com altres minories del patriciat urbà, no comprengué l’Estat del Renaixement», valoració en la qual Vicens aprofundia afegint que «hem pagat a alt preu aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a burxar-lo contínuament amb les nostres crítiques, sense intentar una tasca d’infiltració pregona en els seus llocs de comandament» (p.65).
La trampa del raonament de Vicens es troba en la identificació entre el poder espanyol i el Poder polític en general, entre l’Estat espanyol i l’Estat en general. Avui dia sabem que la relació històrica dels Països Catalans amb Espanya es basa en termes de dominació. Els historiadors han caracteritzat la veritable naturalesa de les dues guerres d’ocupació i la repressió sistematitzada (1714 i 1939), i s’ha anat perfilant la històrica dependència de l’Estat espanyol cap als recursos econòmics catalans, que avui dibuixa nítidament el mapa de l’espoli fiscal.
Des d’una altra perspectiva historiogràfica, allò que cal estudiar és l’hostilitat del poder espanyol contra la formació social catalana, la seva acció desmembradora i les bases d’una dominació secular, contra la qual s’han oposat successius moviments populars i polítics. Aquest havia estat un dels propòsits de la historiografia republicana (Rovira i Virgili, Ferran Soldevila), que veié estroncada la seva evolució el 1939. Però Vicens desconfiava d’aquella línia historiogràfica perquè s’oposava, en general, al republicanisme català. Ell mateix jutjava així el període: «[El] fenomen de degradació del sentit de la responsabilitat del Poder es féu sobretot remarcar durant el període que comença el 1931» (p.148).
L’independentisme contra el paradigma vicensià
A grans trets hem vist com Vicens Vives practicava un menyspreu cap a les actituds polítiques revolucionàries i/o sobiranistes en els moments clau de 1640, 1705-1714, 1868-1873, 1931, 1934 o 1936. Les podia valorar com a inútils, però nosaltres, des de la nostra òptica valorem que, malgrat alguns errors, contenien la clau de la llibertat.
Sobre els conflictes que travessen la història dels Països Catalans, Vicens va oferir alguns raonaments per a comprendre’ls, però mai va explicar la base de les revolucions i ruptures, és a dir, el conflicte entre interessos materials, de manera que tot quedava reduït a un xoc entre mentalitats o actituds.
Si el paradigma vicensià es recolzava en la burgesia catalana (tot i que ja hem vist les mancances d’aquesta classe), l’incipient independentisme sorgia de les classes populars i dels sectors derrotats el 1939. En paraules d’Eva Serra: «L’independentisme era molt fràgil. La seva fragilitat requeia fonamentalment en l’existència d’una burgesia regionalista forta que sociològicament havia acceptat el franquisme, si bé potser no políticament, o potser va ser el franquisme qui no els va voler. Sigui com sigui, el fet és que la burgesia regional ja es trobava prou còmoda dins l’estat espanyol, o potser, millor dit, pel seu caràcter conservador preferia qualsevol opció estatalista espanyola abans que el capgirament social que forçosament hauria de provocar una opció independentista» [5].
Vicens va promoure una sèrie de mites per a una interpretació burgesa de la història: l’Estat modern, el pactisme, la burgesia emprenedora, el seny o l’ascensor social. A la pràctica, va assumir el paper d’home d’Estat (espanyol), que va exercir des de la perspectiva intel·lectual allò que Josep Tarradellas representaria políticament: calia acceptar els termes de la derrota infringida pel franquisme, i calia pactar amb aquells que tenien la paella pel mànec. Sota aquests paràmetres es va perpetrar la Transició al nostre país.
Escapa d’aquest article jutjar si aquest mestratge ha servit per edificar una classe dirigent gaire diferent a la d’arreu d’Europa. A dia d’avui, la crisi econòmica (amb la particularitat catalana de la bombolla immobiliària) i els límits de l’autonomisme ens ofereixen molts elements per dubtar, si més no, de la capacitat d’aquesta classe dirigent per encapçalar un «redreçament nacional», com agradava dir a Vicens.
Però, pel que a fa l’independentisme, li convé recuperar una tradició historiogràfica feble que el franquisme va voler eliminar, la dels historiadors republicans i populars. Convé recuperar la història que lliga les llibertats constitucionals amb la cultura política republicana federal, la història de la “llibertat a cops de falç”, la de l’associacionisme obrer llibertari, la de les col·lectivitzacions, el maquis i la lluita antifranquista que, a través del fil roig de la història, lliga amb la lluita independentista actual.
Albert Botran
[1] P. Vilar: Iniciación al vocabulario del análisis histórico (1980), p. 211
[2] X. Díez: Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936 (2010), p. 37
[3] J. Fuster: «Aprensions a propòsit del “pactisme”», a Serra d’Or 234 (1979). L’article es troba a internet.
[5] E. Serra: «Independentisme i nacionalisme d’esquerres», a Exili interior, represa i transició (2003), p.109
