La Vanguardia va ser fundada el 1 de febrer de 1881, per dos empresaris d'Igualada, els germans Carles Godó Pié i Bartomeu Godó Pié.
Inicialment va néixer com a medi d'expressió d'una fracció del Partit
Liberal de Barcelona, que aspirava aconseguir l'alcaldia de la
ciutat.Set anys després comença la historia de La Vanguardia com a diari plenament independent, plural i modern.
El
1 de gener de 1888, primer dia de la Exposició Universal de Barcelona,
presentà un nou format, amb doble edició de matí i tarda. El periodista
que aconseguí convertir un diari partidista en el referent de la premsa
independent barcelonina fou Modesto Sánchez Ortiz, un director andalús
que es va integrar plenament a la vida cultural de Barcelona. Fou
director de 1888 a 1901, i va obrir les pàgines del diari als joves
artistes i intel·lectuals catalans mes destacats, incloent Ramon Casas,
Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Raimon Casellas entre d'altres.
El 25 d'octubre del 1903 el rotatiu es va traslladar del carrer de les Heures a un edifici modernista del carrer Pelai 28, i va renovar el sistema de composició. Sota la direcció del mallorquí Miquel dels Sants Oliver, La Vanguardia va contractar prestigiosos col·laboradors del Diari de Barcelona, degà de la premsa continental. Va ser el primer diari "espanyol" que va enviar corresponsals a París i Berlín. En aquella època es va convertir, amb mes de 80.000 exemplars, en el diari de major difusió de Catalunya., especialitzat en les esqueles de la classe burgesa i altres notes de l'alta societat.
En endavant, La Vanguardia es va convertir en la referència conservadora a Catalunya, la veu d'ordre de la burgesia catalana i de l'Estat.
Joan Puig i Ferreter va retratar aquest diari a la novel.la Servitud. 'una visió àcida i crítica del pas del jove Andreu Rojals (Puig i Ferreter) per la redacció de La Llanterna ("La Vanguardia"), el contacte amb diversos companys, com ara Perera (Pomés), Veguer (Màrius Verdaguer), Trias (Alfred Opisso, pare del dibuixant), Prunera (Nogueras Oller), entre d'altres, a més del director (Miquel dels Sants Oliver), l'únic que apareix envoltat de lloances.
Agustí Calvet, Gaziel -que també va escriure un llibre contra els Godó, Història de La Vanguardia, 1884-1936-, era, amb Oliver, director del diari quan Puig i Ferreter hi va treballar.
Mereix un comentari a part el marquès que és l'amo de La Llanterna, Don Hilarió (Ramon Godó i Lallana, comte de Godó), autèntica bèstia negra del relat, home dèspota que menysprea els catalanistes -sempre parla en castellà, tot i ser barceloní-, els republicans, els socialistes i, per descomptat, tots aquells a qui dóna de menjar, especialment els obrers, els quals esclavitza. Sota la perspectiva de Rojals i Don Hilarió, la novel.la narra de manera apassionant els anys crítics de la postguerra mundial, el món del sindicalisme, del pistolerisme i, sobretot, la gran vaga del 1919 a Barcelona, representada per la lluita desesperada de l'empresari contra el poder de l'Organització General dels Treballadors: "Havia començat un temps que tothom tenia por, semblava que anava a canviar l'antic ordre de coses, i tothom afalagava els seus subordinats com tement que serien els amos de demà".
De La Vanguardia/La Llanterna i el seu estil periodístic Puig i Ferrater també va escriure frases coses com aquestes:
"Quina ànima ha de tenir un tros de paper que va a les mans de cent mil llegidors i ha de parlar una mica de tot i ha d'acontentar tothom i ha de procurar captar de tots els estaments subscriptors, esqueles i anuncis?".
"Fugi, vostè que és jove, d'aquest treball absurd. L'ase de la sínia treu aigua per regar els camps. Què reguem nosaltres? Fomentem l'estultícia, la ignorància, la mentida i la badoqueria. [...] Damunt nostre, damunt la nostra estúpida servitud, creix la riquesa, la glòria, la vanitat, l'autoritat, l'abús i el crim; i nosaltres ens consumim de misèria, oblit i rancúnia. I gosem dir-nos intel.lectuals!".
"Com el mercer ven cintes, nosaltres [els periodistes] venem el suc del nostre cervell. Això és la nostra grandesa i la nostra misèria. Servim a qui ens paga".
Més recentment, el 2006, el periodista Josep M. Huertas Claveria va publicar Una història de «La Vanguardia», una aproximació crítica a la història d'aquest diari barceloní abordada, com Puig i Ferrater, des de dins de l'es entranyes del monstre i des de la reivindicació de la dignitat periodística.
