Caldria, doncs, que analitzéssim si les persones que formem part de l'Esquerra Independentista tenim clares quines han de ser la funció d'un sindicat. Potser és un tema que no hem debatut prou i aquest fet, de retruc, condiciona la nostra actual feblesa en el món sindical, que contrasta amb el sindicalisme d'altres nacions sense Estat. Per parlar d'exemples coneguts, no ens podem comparar amb Galiza i Euskal Herria, on existeix un sindicalisme nacional i de classe molt més fort.
Històricament, dins el moviment obrer han existit (i existeixen) diferents visions de quines haurien de ser les funcions d'un sindicat. Ja des de els seus inicis van existir organitzacions obreres de tipus corporativista, que es dedicaven a negociar millores per col·lectius concrets de treballadors però sense tenir una visió global de la classe treballadora i sense qüestionar la societat capitalista existent. Una altra visió molt diferent va ser el que es va anomenar sindicalisme revolucionari: el que pensava que el sindicat seria l'instrument fonamental per fer la revolució, al marge dels partits polítics i de l'acció política organitzada en altres espais. En la nostra història l'anarcosindicalista CNT, fundada el 1910, respondria a aquest darrer model que als anys trenta, sobretot en el context de la Guerra Civil, va mostrar les seves contradiccions.
El nostre model de sindicalisme no respondria a aquestes visions. Pot semblar una redundància, però la funció primordial d'un sindicat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors i treballadores en l'espai on desenvolupen la seva activitat: l'empresa, l'administració pública, etc. Un sindicat, d'entrada, ha de fer sindicalisme: lluitar per defensar els interessos de tots els treballadors i treballadores al lloc de treball, independentment de si estan afiliats o no, de si són fixes o eventuals... Ha de lluitar per uns salaris millors, per unes jornades i condicions de treball dignes, contra la discriminació laboral per motius de sexe, negociar convenis, convocar vagues...).
També s'ha de dir que aquest sindicalisme ha d'estar circumscrit a una voluntat transformadora de la societat. No ens enganyem: la lluita sindical del dia a dia, a l'empresa, al lloc de treball, té un vessant reformista (igual que altres lluites importants per al nostre moviment, com pot ser la lluita institucional), de la qual hem de ser conscients perquè no ens enlluerni. Si el sindicalisme nacional i de classe no té clara la seva voluntat transformadora i de connexió amb altres lluites del nostre poble podria acabar patint un procés similar al de CCOO, és a dir, acabant convertint-se en una organització burocràtica i acomodatícia que traeix els interessos de la classe treballadora.
Però també existeix l'altre perill, del qual tinc la sensació que part del nostre moviment és menys conscient: que es vulgui fer un sindicalisme agitatiu, de pancarta, de manifestació, però que no tingui una implantació real en el món del treball, sense delegats sindicals, sense presència als comitès d'empresa... Un sindicalisme que sigui producte de l'afiliació de la nostra militància però que no sigui capaç d'atreure a àmplies capes de la població treballadora (que no ha de ser explícitament independentista) no seria un instrument de lluita i organització efectiu tant per a la defensa dels nostres drets com a classe, com per a la conquesta de nous. Li mancaria la força necessària per ser un referent de la classe obrera organitzada dels Països Catalans.
Un sindicat nacional i de classe ha de contemplar aquests dues vessants, i, recollint gran part de la tradició marxista, tenir un caràcter socio-polític. D’una banda ha de defensar als treballadors i treballadores dins el món laboral. D’altra banda, alhora ha de tenir una visió transformadora de conjunt, capaç d'implicar-se en altres lluites que poden escapar del marc concret dels llocs de treball, però mai oblidant aquest àmbit ni, en el nostre cas en concret, les relacions amb altres branques del nostre moviment d'alliberament nacional.
Si volem construir un sindicat nacional i de classe fort hem de tenir clar que aquest no ha de ser “una sectorial més de l’Esquerra Independentista” o, pitjor encara, una sigla més en una sopa de lletres, sinó un lloc on pugui afiliar-se qualsevol treballador i treballadora del nostre país que vulgui lluitar pels seus drets laborals davant els interessos de la patronal. Perquè no hem d’oblidar que un sindicat nacional i de classe no és una organització d’avantguarda i, per tant, ha d’aspirar a ser una organització de masses en el seu àmbit d’actuació.
En tot cas, aquestes qüestions i d’altres haurien de ser debatudes urgentment i obertament pel conjunt del moviment , especialment per la militància afiliada a les diferents organitzacions sindicals que actuen al nostre país.
