Durant els anys de la Dictadura i la repressió franquista, el destí de Companys esdevingué un símbol associat a la dissort del poble català i a la lluita per a la recuperació de la democràcia. La reivindicació de Companys esdevingué un patrimoni col·lectiu, transversal, de l’antifranquisme.
La Transició (o reforma postfranquista) va evidenciar les limitacions democràtiques imposades pels poders fàctics. No hi va haver ruptura amb les institucions franquistes i s’implantà un model de democràcia de baixa qualitat, marcada per l’espanyolisme, amb una Monarquia imposada pel Dictador i sense haver depurat ni els cossos repressius, ni l’exèrcit, ni la judicatura.
La memòria republicana i antifeixista va quedar arraconada. Malgrat tot, la figura de Companys, profundament arrelada en l’imaginari col·lectiu, ha continuat sent un referent, ja que el seu cas condensa l’exigència de la veritat, la justícia i la reparació envers totes les víctimes de la repressió franquista.
Malauradament, tal i com explica Jordi Creus, director de la revista Sàpiens, “Lluís Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola”.
Un desconegut?
Davant la tendència a momificar el “President màrtir”, les interpretacions partidistes o psicologistes convé explicar el seu context social i cal redescobrir la seva trajectòria política. D’aquesta manera, per poc que gratem, trobarem les raons de fons que fan que Companys sigui, encara avui, un personatge tan desconegut pel jovent català i tan denigrat per l’opinió pública espanyola i també pels sectors dretans de casa nostra.
Destacarem, breument, els principals elements interpretatius.
Companys compromès amb la classe treballadora i la llibertat de Catalunya.
Companys representa l’altra cara de la moneda respecte als vividors de la política que avui gestionen les nostres institucions.
Companys tenia un ideal: la República. Una república federal, lligada a la redempció de la classe obrera, al progrés social i a la resolució dels conflictes nacionals existents al si de l’Estat espanyol. El republicanisme federal era l’expressió política originària del catalanisme d’esquerres, tal i com van posar de manifest els estudis de Fèlix Cucurull.
El pacte entre iguals, entre dos poders sobirans, és fonamental per comprendre el plantejament del catalanisme hegemònic durant els anys 30. Aquesta aposta requeria una aliança tàcita amb els sectors progressistes espanyols; heus ací els orígens del Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930) que a partir del principi d’autodeterminació posava les bases per a l’eventual reconeixement d’una constitució autònoma catalana per part del Govern Provisional de la República espanyola.
Per tant, l’aposta del catalanisme d’esquerres va capgirar de ple els tripijocs de la Lliga Regionalista que, sempre avantposava els interessos de les classes dominants a la consecució de les llibertats nacionals. En aquest sentit, ja a l’any 1917, després del fracàs de l’Assemblea de Parlamentaris, Francesc Layret, advocat laboralista, defensor dels obrers i íntim amic Companys, va posar al descobert el patrioterisme de curta volada de Francesc Cambó i dels sectors de la burgesia que representava el seu partit, la Lliga: “L’autonomia de Catalunya no ha d’ésser una senyera que s’aixequi o s’arraconi a mida de les conveniències polítiques i partidistes”. Quanta raó i quina gran lliçó davant dels oportunistes que corren avui dia en el món de la política catalana!
Companys, polític revolucionari i combatiu.
Va servir el seus ideals amb un sacrifici i un compromís irreprotxables. Es formà com a activista, agitador i organitzador polític i social. Es va posar al servei dels obrers enfront de la repressió oficial i el pistolerisme patronal. Va exercir de periodista social i fent de cronista de la política municipal com a pas previ a la seva elecció com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que aprofità per fer d’altaveu de les reivindicacions obreres i de defensa de l’ensenyança en català. En aquest període també va desenvolupar una tasca crítica com a diputat electe a les Corts espanyoles i, paral·lelament, també va impulsar la creació de la Unió de Rabassaires, afermant el vincle amb els treballadors de la terra en règim d’arrendament de rabassa morta, que des de la plaga de la fil·loxera es trobaven desemparats davant la pressió dels propietaris.
El bon coneixement de la política municipal barcelonina, dels ambients polítics madrilenys i el vincle amb els rabassaires i els obrers van ser factors claus en la trajectòria política ulterior de Companys.
El tarannà combatiu de Companys va estar farcit de constants episodis de repressió; detencions, empresonaments, sancions, etc. Paradoxalment, després de proclamar la República, i a fi de garantir l’ordre públic, fou designat Governador Civil de Barcelona. En aquest càrrec la seva primera actuació va ser determinant per a la classe obrera, ja que va destruir els fitxers polítics de la policia, entre els quals hi havia la seva pròpia fitxa policial on s’hi feia constar que calia “hacerle la vida imposible”. En el context actual, tan acostumats com estem a l’existència dels fitxers, les escoltes i filmacions policials, costa imaginar-se a un polític decidit a actuar com va fer Companys, capaç de dir prou a unes pràctiques abusives i que atempten contra els drets i les llibertats fonamentals de la ciutadania.
Companys proclama la República i aferma l’autogovern català.
Deixant de banda l’important capítol de la gestació de la plataforma electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931, gràcies a la insistència de Companys, hi ha el fet determinant de la proclamació de la República. No podem obviar que l’adveniment del règim republicà i l’assoliment de l’autonomia catalana són el resultat d’una acció revolucionària duta a terme per Companys que, arran dels resultats favorables de les eleccions municipals, va decidir precipitar els esdeveniments ocupant l’Ajuntament de Barcelona i proclamant la República, catorze hores abans que el Govern provisional espanyol ho fes en els següents termes: “Poble de Barcelona, els homes triomfants a les eleccions acabem, de prendre l’Ajuntament i proclamem la República, que és el règim que havíem promès al poble”.
Aquest escenari fou clau, ja que permeté a Francesc Macià reconduir el gest revolucionari de Companys en un acte de sobirania que garantís de facto el reconeixement de la personalitat política de Catalunya.
Durant el període 1931-1932, cal destacar el paper que va dur a terme com a diputat i cap de la Minoria Catalana a les Corts Constituents de la República espanyola en defensa del projecte d’Estatut de Núria, plebiscitat massivament pel poble català a l’estiu de 1931. Aquí es va produir la primera topada de Companys amb l’immobilisme espanyol i la catalanofòbia (amb boicots comercials i atacs contra la llengua catalana) que també abanderaven importants sectors de les esquerres espanyoles (principalment del PSOE i la UGT). L’Estatut hagué d’esperar a què s’aprovés la Constitució de la República espanyola, que en contra dels criteris defensats per Companys tampoc va admetre cap estructuració federal.
Després de considerables retallades respecte al text votat pels catalans i davant el perill d’involució que representava la perpetuació del debat sobre l’autonomia catalana (a l’agost de 1932 el general Sanjurjo va perpetrar un cop d’estat fallit), els diputats espanyols d’esquerres van accedir a aprovar l’Estatut de 1932. Companys ho considerà com a una victòria (i així fou percebut des de Catalunya); ara bé, va advertir que s’havia aconseguit tot el que era possible “donada la realitat hispànica”. Per tant, implícitament, admetia que la llibertat catalana estava en funció de la correlació de forces a Madrid i, concretament, a l’hegemonia dels sectors republicans progressistes. Certament, en el capítol de les negociacions amb Espanya, podem concloure que els catalans no hem après la lliçó i hem tornat a repetir la història 70 anys després...
Companys, President de la Generalitat.
Els judicis de valor sobre la presidència de Companys al capdavant de la Generalitat, elegit després de la mort de Macià, no es poden deslligar del fet que durant el període de 1933-1934 hi havia una important crisi econòmica internacional i d’ascens del feixisme a Europa. Els resultats electorals van ser adversos per a les esquerres (espanyoles i catalanes) i, en canvi, les formacions dretanes i feixistes, obertament anticatalanes i antirepublicanes, van avançar posicions, amb la qual cosa es va precipitar el conflicte Esquerres-Dretes i Catalunya-Espanya.
En el seu discurs d’investidura (gener de 1934), Companys va dir unes paraules que resultaren premonitòries i que deixaven ben clar que estava disposat a servir els seus ideals sense defallir: “Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc que és la meva vida estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, la República i per la Llibertat”.
Va apostar per liderar una govern de concentració catalanista i d’esquerres destinat a impulsar el desplegament competencial i una obra de govern reformista i socialitzant, amb la Llei de Contractes de Conreu com a estendard. Aquesta llei fou combatuda pels propietaris i la dreta catalana accedí a recórrer-la al Tribunal de Garanties Constitucionals, que finalment la va tombar. En comptes d’arronsar-se, va tornar a fer aprovar la mateixa llei, obrint una disputa competencial a la qual se sumarien els conflictes en matèria d’Ordre Públic i de Justícia.
Companys va radicalitzar la seva posició catalanista cap a postures netament sobiranistes. Va cercar l’entesa amb el basquisme i el galleguisme, la complicitat amb les esquerres espanyoles antifeixistes i va iniciar els preparatius per a la defensa armada de les institucions catalanes.
Els Fets 6 d’Octubre de 1934 van iniciar-se arran de l’accés dels tres ministres feixistes al Govern espanyol de Lerroux. Les esquerres espanyoles van llançar-se a la insurrecció i el govern de Companys, davant l’efervescència d’un moviment social i polític que Catalunya endins comptava amb elements i factors específics (rabassaires, nacionalisme separatista, Aliança Obrera) va voler situar-se al capdavant, amb una ambigüitat calculada, que combinava un acte de sobirania nacional catalana i una proclama a favor de la República federal.
La precipitació dels esdeveniments i la manca del suport del gruix de la classe obrera, afí a la CNT, van fer fracassar el moviment i, conseqüentment, el govern de la República espanyola, va suspendre l’autonomia catalana,va detenir Companys i el seu govern així com a la majoria de càrrecs electes municipals de les esquerres catalanes i va iniciar la contrareforma agrària, desnonant als rabassaires beneficiaris de la Llei de Contractes de Conreu.
El Bienni Negre (1934-1936) és una lliçó històrica de com un context extremadament repressiu, sobrevingut arrel de la derrota política i militar del 6 d’octubre, pot convertir-se en una victòria política esclatant, gràcies a l’organització i la mobilització antirepressiva. Companys reforçà el seu lideratge des de la presó, igual que en altres contextos històrics ho van fer Gandhi a l’Índia o Mandela a Sud-àfrica.
La polèmica defensa de Companys davant dels tribunals espanyols, exercida per l’advocat espanyol Ángel Osorio Gallardo, es va centrar a negar el caràcter sobiranista del 6 d’octubre, no obstant, aquesta lectura interessada i circumstancial de la història no pot desvirtuar el fet irrefutable de la proclamació de l’Estat Català.
Companys, entre la Guerra i la Revolució social
La Guerra de 1936-1939 s’ha considerat com el període més negatiu de l’acció de govern del President Companys, que és acusat d’haver permès per omissió totes les irregularitats i actes de violència perpetrats per elements incontrolats. Malgrat tot, convé remarcar dues actuacions importants que els seus detractors solen amagar, i és que Companys va proporcionar salconduits a moltes persones perseguides a la reraguarda republicana per tal que poguessin fugir a l’estranger i, d’altra banda, també va impulsar una ingent tasca de protecció del patrimoni cultural català.
En qualsevol cas cal tenir en compte que a partir del 19 de juliol de 1936 es va iniciar un procés de transformació socialista del país (Catalunya), un procés revolucionari singular, que va capgirar l’ordre social i la correlació de forces existent. El mèrit de Companys és haver sabut canalitzar l’embranzida revolucionària cap a les institucions catalanes i haver ampliat l’autonomia fins a cotes de sobirania nacional-popular que encara no han estat superades.
En aquest capítol cal destacar l’organització de la Justícia Popular que limità els excessos dels primers mesos de la Revolució, l’organització de les Milícies Populars (embrió de l’Exèrcit de Catalunya), l’impuls cultural i educatiu a través del Comissariat de Propaganda i del CENU i, sobretot, l’organització de la nova economia d’acord amb el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer.
Arran dels Fets de Maig de 1937, es va posar fi a l’experiència revolucionària i, de retop, es va iniciar una progressiva anul·lació de la capacitat de maniobra i competencial de les institucions autònomes catalanes i de la seva màxima autoritat, el President Companys. El govern republicà espanyol de Juan Negrín, gràcies l’ajut soviètic, va fagocitar el Govern català i va reconduir les conquestes socials d’acord amb els paràmetres de l’estalinisme, alhora que va forçar sacrificis estèrils i desesperats com la Batalla de l’Ebre, en la qual hi van morir milers de joves catalans.
En el context d’ensulsiada total i davant l’evidència del Desastre Nacional, Companys va intentar, sense èxit, que les potències aliades donessin suport a un armistici que respectés les institucions democràtiques basques i catalanes.
Companys, igual que milers de compatriotes, hagué d’emprendre el camí de l’exili cap a França.
La reorganització del Govern català a l’exili, a través del Consell Nacional Català, es va veure frustrada per la dispersió dels seus membres, per les picabaralles partidistes i, principalment, per la manca de recursos, atès que el Tresor de la Generalitat, abans de travessar la frontera va passar a ser administrat pel Govern republicà espanyol.
La detenció de Companys en territori francès fou ordida per agents franquistes que comptaren amb el suport de les autoritats militars alemanyes d’ocupació. Fou deportat a l’Espanya franquista, traslladat a les cel·les de la Dirección General de la Seguridad de la Puerta del Sol de Madrid, on va ser salvatgement torturat. Finalment, fou jutjat a Barcelona davant d’un consell de guerra pel procediment sumaríssim el 14 d’octubre i executat l’endemà, 15 d’octubre de 1940.
“Per Catalunya!”
Setanta anys després, les seves darreres paraules davant del piquet d’execució fan honor a la seva dignitat i a la seva trajectòria insubornable de servei a les classes populars i al poble de Catalunya.
Mataró, 15 d’octubre de 2010
Juli Cuéllar i Gisbert
(A la meva àvia Emília)
