Per tant, no perdré el temps per dir la meva sobre un tema com el de la vaga general passada que ja ha rebut mil i una anàlisis incloses algunes de meves, completes o fragmentàries. Paralaré, ara i aquí, doncs, d'un aspecte que tot i que també ha estat tractat en repetides ocasions, crec que és transcendental per a la resta d'aspectes relacionats amb la contestació social. I aquest no és altre que la informació al voltant dels conflictes, de les lluites i específicament en quest cas sobre la vaga general. És a dir, d'allò q ue anomenàvem contrainformació però que és, sense dubte, comunicació social
En aquest terreny, si la vaga del 20 de setembre va tenir una notícia positiva va ser la creació i posada en funcionament de l'Agència de Notícies 29-S, gràcies a la qual vam poder comprovar en el mateix moment que passava que la tria de les notícies que els mitjans “oficials” acostumen a fer sobre conflictes socials de tot tipus és com a mínim manipuladora i fastigosament tendenciosa. Res que no sabéssim, però en aquella data en concret, vist en directe i amb tota la barra del món. La iniciativa era una proposta i feinada comuna de gent dels mitjans Kaosenlared, L’Accent, Librered, Ràdio Bronka, Radio Pica, Contrabanda FM, Revista Catalunya, Sants Ona Lliure, el Setmanari la Directa, Llibertat.cat, Indymedia Barcelona, La Haine, Okupem les Ones, Ràdio Trama de Sabadell, el setmanari Diagonal i Gràcia Viva. És a dir, ràdios, pàgines web, mitjans de paper... en una col·laboració que va permetre tenir sensacions diferents a les habituals i posar adjectius allunyats completament dels que el poder atorga a les protestes. Van ser uns mitjans que no es van dedicar a malparlar dels qui lluitaven al carrer sinó dels qui per diners els reprimien, uns mitjans que no van seguir les directius de la Conselleria de Saura sinó que es van posar al servei dels moviments socials inclòs el sindical, uns mitjans que no van treure els capos de les màfies sindicals “majoritàries” com a única veu entre les nostres sinó que van donar veu a les dissidències, diverses i contradictòries però alhora plenes de vida de la bona.
I tanta llibertat es paga, només faltaria. I es paga amb la criminalització, amb el dit acusador del poder, en aquest cas per exemple de la mà d'Assumpta Escap, tercera tinent d'alcalde de Barcelona pel PSC, que va amenaçar públicament alguns mitjans que havien donat suport al que ella anomena “els antisistema” o “els violents”. Escarp va dir al programa “El món a RA1” que calia tancar pàgines web que donaven suport “a la guerrilla urbana” barcelonina, com per exemple Kaosenlared. L'Escarp aquesta va ser capaç d'això i de molt més després que la seva colla de mitjans mentiders deixés clar, com al reportatge publicat el 3 d'octubre pel “El Periódico”, que es pot mentir i difamar si és per al manteniment de qui mana, però no es pot informar ni opinar si la teva és una opinió que no agrada als amos.
I davant d'aquesta colla de censors professionals que van patir una censura en l'anterior dictadura però no es reconeixen com a tals en l'actual, què podem fer? Doncs dir sempre la veritat, sigui aquesta dolorosa o no. Dir la veritat i opinar sempre amb la cara descoberta. I no callar, és clar. Si un personatge com aquest o com tants d'altres que treuen el cap aquests dies per repetir el que els han dit que diguin, insults i mentides un darrere l'altre, perden el temps en nosaltres és que els comencem a amoinar. O sigui que anem bé. I la vaga, sense cap mena de dubte, va ser un èxit, teixit en l'àmbit comunicacional durant molt de temps, però que ara finalment dóna els seus fruits. I aquests són bons, no madurs del tot encara però sí que ja decididament bons. Si no fos així els amics de Rahola-Cuní no piularien així, sense cap mena de dubte. I l'Escarp tampoc.
En aquest terreny, si la vaga del 20 de setembre va tenir una notícia positiva va ser la creació i posada en funcionament de l'Agència de Notícies 29-S, gràcies a la qual vam poder comprovar en el mateix moment que passava que la tria de les notícies que els mitjans “oficials” acostumen a fer sobre conflictes socials de tot tipus és com a mínim manipuladora i fastigosament tendenciosa. Res que no sabéssim, però en aquella data en concret, vist en directe i amb tota la barra del món. La iniciativa era una proposta i feinada comuna de gent dels mitjans Kaosenlared, L’Accent, Librered, Ràdio Bronka, Radio Pica, Contrabanda FM, Revista Catalunya, Sants Ona Lliure, el Setmanari la Directa, Llibertat.cat, Indymedia Barcelona, La Haine, Okupem les Ones, Ràdio Trama de Sabadell, el setmanari Diagonal i Gràcia Viva. És a dir, ràdios, pàgines web, mitjans de paper... en una col·laboració que va permetre tenir sensacions diferents a les habituals i posar adjectius allunyats completament dels que el poder atorga a les protestes. Van ser uns mitjans que no es van dedicar a malparlar dels qui lluitaven al carrer sinó dels qui per diners els reprimien, uns mitjans que no van seguir les directius de la Conselleria de Saura sinó que es van posar al servei dels moviments socials inclòs el sindical, uns mitjans que no van treure els capos de les màfies sindicals “majoritàries” com a única veu entre les nostres sinó que van donar veu a les dissidències, diverses i contradictòries però alhora plenes de vida de la bona.
I tanta llibertat es paga, només faltaria. I es paga amb la criminalització, amb el dit acusador del poder, en aquest cas per exemple de la mà d'Assumpta Escap, tercera tinent d'alcalde de Barcelona pel PSC, que va amenaçar públicament alguns mitjans que havien donat suport al que ella anomena “els antisistema” o “els violents”. Escarp va dir al programa “El món a RA1” que calia tancar pàgines web que donaven suport “a la guerrilla urbana” barcelonina, com per exemple Kaosenlared. L'Escarp aquesta va ser capaç d'això i de molt més després que la seva colla de mitjans mentiders deixés clar, com al reportatge publicat el 3 d'octubre pel “El Periódico”, que es pot mentir i difamar si és per al manteniment de qui mana, però no es pot informar ni opinar si la teva és una opinió que no agrada als amos.
I davant d'aquesta colla de censors professionals que van patir una censura en l'anterior dictadura però no es reconeixen com a tals en l'actual, què podem fer? Doncs dir sempre la veritat, sigui aquesta dolorosa o no. Dir la veritat i opinar sempre amb la cara descoberta. I no callar, és clar. Si un personatge com aquest o com tants d'altres que treuen el cap aquests dies per repetir el que els han dit que diguin, insults i mentides un darrere l'altre, perden el temps en nosaltres és que els comencem a amoinar. O sigui que anem bé. I la vaga, sense cap mena de dubte, va ser un èxit, teixit en l'àmbit comunicacional durant molt de temps, però que ara finalment dóna els seus fruits. I aquests són bons, no madurs del tot encara però sí que ja decididament bons. Si no fos així els amics de Rahola-Cuní no piularien així, sense cap mena de dubte. I l'Escarp tampoc.
