Assassinats selectius, restriccions a la llibertat de circulació, demolició d’habitatges i infraestructures, tortura psicològica i maltractaments contra majors i menors d’edat, detencions administratives sense acusació ni judici, repressió sistemàtica a les persones i associacions que denuncien la situació del poble palestí i lluiten contra la construcció del Mur, administració discriminatòria dels recursos (aigua, terra, infraestructures)… són les proves que demostren, segons un informe de la plataforma Amb Palestina al cor presentat el passat mes de gener, que Israel practica l’apartheid contra la població palestina.
Durant els 15 dies que vam ser a la zona aquest estiu vam poder copsar la impunitat amb què l’estat israelià mira de torpedinar la quotidianitat de la població palestina i la dignitat amb què aquesta l’enfronta.
>> Ramallah
A Ramallah prenem consciència del que suposen la presència del mur i el control d’accés i sortida a la ciutat per part de l’exèrcit israelià al checkpoint de Qalandia: hores de cua per anar a treballar o al metge, registres poc amables, aleatorietat… això si tens un permís especial, és clar. La majoria de palestins no poden entrar a Israel.
El nostre amic Miles ens comenta que, tot i que els Acords d’Oslo de 1995 no ho permeten, “és habitual que els soldats entrin a la ciutat de matinada, com van fer fa uns mesos per detenir una cooperant catalana a casa seva”, referint-se al cas de l’Ariadna Jové.
Coneixem l’Ahmad. És un molt culé, així que li traduïm l’himne del Barça. El que més li agrada és el fragment que diu “Tant se val d’on venim, si del Sud o del Nord, ara estem d’acord estem d’acord, una bandera ens agermana”. “Això no passa aquí”, diu.
També coneixem un grapat de cooperants que treballen a la ciutat. Seguint l’argument de Naomi Klein a La Doctrina del Shock, el Carlos, de l’ONG APY, ens explica com la dependència de l’economia israeliana respecte la indústria armamentística i de seguretat i la poca necessitat de mà d’obra palestina per l’arribada de centenars de milers d’immigrants russos jueus, fa que el conflicte s’enquisti més i més.
Per cert, a la ciutat veiem un parell d’anuncis gegants de cigarretes Gauloises: 100 ans de liberté, hi diuen. Una mica insultant, no?
>> Jerusalem
Passejant pels carrers de l’est de la ciutat, la part àrab, veiem banderetes d’Israel penjades d’algunes finestres i balcons. Són de colons que s’han atrinxerat a cases que no els pertanyien. Israel vol fer de Jerusalem la capital del país, i per fer-ho no dubta en recórrer a l’assetjament i expulsió dels palestins que hi viuen, o a la construcció d’un tramvia que connecta la resta de la ciutat amb els assentaments israelians a Jerusalem Est, fragmentant els barris palestins.
Una altra pràctica recorrent és la denegació sistemàtica de permisos de construcció. D’aquesta manera, quan els palestins acaben construint per pura necessitat, l’ajuntament hi envia excavadores defensant que els habitatges són il·legals. El mateix passa amb escoles, centres de salut i torres d’alta tensió.
Es calcula que hi ha gairebé 5.000 ordres d’enderroc pendents a tots els Territoris Palestins Ocupats. Només el 13% de Jerusalem Est ha estat considerat terreny edificable per als 250.000 palestins que hi viuen. Mentrestant, el 35% d’aquest territori ha estat expropiat il·legalment per als 195.000 colons israelians. Segons Nacions Unides, caldrien 1.100 habitatges addicionals cada any a Jerusalem Est per garantir el dret a l’habitatge de la població palestina. Aquí podeu llegir l’informe d’Amnistia Internacional que denuncia la situació.
Sheik Jarrah és un dels barris que més està patint aquestes pràctiques. Participem en la manifestació que cada setmana s’hi celebra per protestar contra la impunitat amb què operen les autoritats israelianes. Aquesta vegada també s’ha convocat a altres ciutats d’Israel més allunyades d’aquesta realitat, com Tel-Aviv i Ber-She’va. No hi ha massa gent, però fem soroll.
>> Betlem
La ciutat és palestina, però l’accés i la sortida estan controlades per l’exèrcit israelià. Sembla una presó: el mur substitueix les barres. Als seus carrers trobem murals de Bansky i cites per reflexionar: “Un país no és només el que fa, sinó el que tolera”. El Miles em comenta que els palestins estan utilitzant el mur per projectar pel·lícules cada setmana. Una idea genial.
Visitem la basílica de la Nativitat, el lloc on es creu que va néixer Jesucrist. No ens fem a la idea que aquí, fa 8 anys, 250 palestins van ser assetjats per l’exèrcit israelià durant 39 dies. 8 d’ells van ser abatuts per franctiradors.
A la sortida, mentre registren el nostre cotxe, ens dirigim al checkpoint d’entrada a Israel. Sembla un escorxador, ple de portes giratòries, cabines i barreres. Esperem 20 minuts. Davant tenim una dona palestina, a qui un soldat escridassa i fa passar una i altra vegada pel detector de metalls. La dona no entén per què, nosaltres tampoc.
Foto: realitzada a Betlem per Silvio Camafreita durant el viatge.
