Aquesta convocatòria de vaga pot ser aplaudida des de posicions de la socialdemocràcia del nostre país. Fins i tot, alguns dels seus líders han manifestat que aquesta vaga no va en contra dels empresaris, sinó contra el govern de l’Estat, posicionament clarament electoralista, però alhora una clara declaració de principis ideològics.
Tot i això, des de posicions de l'Esquerra Independentista tenim l'obligació de sumar-nos a aquesta convocatòria, perquè vivim una de les pitjors agressions a la classe treballadora de les darreres dècades i cal com a mínim intentar aturar el cop. Ara bé, el fet de sumar-nos-hi no ha d’excloure la crítica i l’autocrítica.
L'existència d'un sindicalisme nacional i de classe fort corregiria aquestes derives claudicants del sindicats majoritaris espanyols. Euskal Herria, Galiza i fins i tot Andalusia (amb el SAT) són un exemple de nacions sense Estat amb un sindicalisme propi representatiu que es presenta com a alternativa combativa i mobilitzadora en els centres de treball i al carrer. A diferència del nostre país, per als moviments d'alliberament d'aquestes nacions el sindicalisme ha estat un dels seus eixos principals de treball i per això l’han enfortit de manera unitària. I ho han fet perquè han entès que en una lluita per l'alliberament nacional i social la Central Sindical juga un paper important de conscienciació i mobilització en la lluita per l’hegemonia ideològica.
A casa nostra, aquesta vaga no serà sinó un reflex del context que acabem de dibuixar: d’una banda, hi haurà organitzacions de l'Esquerra Independentista que es manifestaran amb plataformes farcides de sopa de lletres que no ens condueixen a cap futura organització de la classe treballadora catalana; d’altra banda, i pel que fa als sindicats nacionals i de classe, els uns optaran per anar a remolc de CCOO i UGT en les convocatòries de manifestació, mentre que els altres jugaran al radicalisme antidialèctic que ens margina del conjunt de la classe treballadora.
Per a l'independentisme d'arrel socialista, el subjecte revolucionari és la classe treballadora, que es mobilitza i s'enquadra mitjançant l'organització de masses i la Central Sindical. A poc a poc (massa, diríem) sembla que la CUP va sent reconeguda com a organització de masses, però pel que fa a la Central Sindical, tenim els deures per fer.
Tot i que no és fàcil fer-los, la situació d’empantanegament actual pot ser superada amb voluntat política. És urgent, doncs, un debat sobre aquest àmbit al si de les organitzacions de l'Esquerra Independentista i de la CUP que ja no pot esperar. O potser continuarem deixant que altres ens convoquin les vagues per anar a remolc dels que ens han venut durant anys?
