La pèrdua d’una oportunitat històrica
Com ja hem comentat reiteradament, la decisió de la CUP de no concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat només pot ser considerada un greu error polític. Difícilment trobaríem altres situacions històriques en què, per una banda, l’abandonament de la defensa dels drets de la classe treballadora per part dels partits autoproclamats d’esquerres i, per l’altra, la constatació de la via morta que suposa l’autonomisme propiciessin d’una manera tan evident l’emergència d’una alternativa política basada en un programa de ruptura d’alliberament nacional i de transformació social.
Aquest error és atribuïble, bàsicament, a les condicions subjectives de la mateixa CUP i de l’anomenada Esquerra Independentista. Les febleses ideològiques i organitzatives, les pràctiques d’autoconsum, la manca d’espais articulats de debat polític més enllà de les territorials i les desconfiances que això genera han impedit, sens dubte, una anàlisi de conjuntura acurada i el desplegament d’un front de lluita institucional supramunicipal que hauria estat cabdal per al futur del moviment.
Cal tenir clar, però, que les febleses internes no sempre van deslligades d’un factor clau per a entendre el perquè d’aquests errors: el paper distorsionador que han jugat alguns elements exògens a l’estratègia independentista que inoculen paulatinament ideologies, tàctiques i pràctiques organitzatives contràries a la construcció d’un Estat independent i socialista.
Cal valorar, però, que la situació actual mostra un avanç important de la CUP en el seu conjunt,tot i les greus mancances encara evidents. S’ha avançat en el debat polític i l’oposició ha estat a presentar-se ara, però no en una altra ocasió, fet que mostra un consens bastant generalitzat sobre el paper referencial de la CUP.
La CUP es troba, doncs, en un moment cabdal:o bé es capaç d’afrontar les seves mancances i marcar-se reptes pel que fa a la cohesió ideològica, la intervenció política, el reforçament organitzatiu, l’extensió territorial i la maduració de la militància; o bé cau en la trampa de dissoldre’s en una munió de col·lectius locals sense cap mena de perspectiva pel que fa a la incidència política real.
Al final de l’article comentarem on creiem que caldria centrar els esforços per tirar el projecte endavant.
L’oportunisme de la dreta sobiranista
La renúncia de la CUP a ocupar electoralment l’espai independentista, unida a la previsible catàstrofe electoral d’una ERC (víctima tant de l’afany de poder d’alguns del seus líders, com de la seva incapacitat de fer realment política independentista dins i fora del govern tripartit), va propiciar l’aparició de diferents iniciatives oportunistes que pretenien capitalitzar l’efervescència sobiranista.
A banda de tractar-se d’iniciatives ideològicament ubicades en l’espectre liberal i que, per tant, impossibiliten la identificació de bona part de la classe treballadora i les classes populars amb l’independentisme, aquestes aventures, pròpies del romanticisme burgès, comparteixen una seguit de dèficits que les fan nefastes:
- Supleixen la manca de contingut polític i programàtic i d’una estratègia independentista elaborada amb grans dosis de personalisme (Carretero, Laporta...).
- Es caracteritzen per l’absoluta inexistència de democràcia interna, de participació de les bases en les decisions estratègiques, i pel tarannà messiànic dels seus promotors.
- Banalitzen la lluita per la independència, oblidant que es tracta d’un procés de ruptura respecte als estats ocupants i reduint-la idíl·licament a l’electoralisme pur i dur, en desvincular-la de qualsevol mena de treball de base i de promoció de les lluites populars.
- Tenen només el Principat com a marc de referència, sense plantejar-se, ni a ritmes diferents, la necessitat d’articular un projecte polític per al conjunt dels Països Catalans.
- No arriben ni tan sols a plantejar que la fi de l’espoli i les plusvàlues recuperades tindran com a primer objectiu la millora de les condicions de vida de les classes populars; ans el contrari, sovint el tuf liberal i essencialista les fa hostils a bona part de la classe treballadora.
Independentment que alguna d’aquestes iniciatives acabi o no quallant, el que sembla clar, ara per ara, és que els uns i els altres només hauran aconseguit un objectiu: aplanar a CiU el camí de tornada a la Generalitat.
Cal, doncs, tenir ben clar que, ara com ara, la sortida al moviment sobiranista que ha tingut en les consultes la seva punta de llança no pot ser electoral. El que ara és possible i necessari és desplegar un moviment popular per la independència allunyat de plantejaments electoralistes i que treballi des de la base per l’hegemonia social de l’independentisme i per preparar el terreny i els mecanismes per a la ruptura democràtica.
Intents d’esmenar l’error
Davant l’efecte euforitzant de les consultes per la independència, de les apel·lacions a esmenar l’error per part de diferents militants de diverses assemblees de la CUP i atenent-nos a l’annex aprovat per la CUP en la seva Assemblea Nacional del juny de 2009, des del MDT vam iniciar una roda de contactes per tal d’explorar la possibilitat de crear una candidatura per mitjà de l’aliança d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i militants representatius de les diferents lluites populars.
Aquesta iniciativa només tindria sentit amb condicionants previs:
-
La implicació de gent activa en moviments realment significatius com les Plataformes en Defensa del Territori, les lluites de l’ensenyament i la sanitat pública, el moviment antiBolonya, les lluites contra els acomiadaments, les plataformes sobiranistes, etc.
-
La capitalització per part de la CUP dels rèdits polítics d’aquesta candidatura, ja fos liderant la plataforma, o bé donant-hi suport actiu i explícit, o bé, directament, replantejant-se la participació amb les pròpies sigles.
Per a l’MDT, l’objectiu, era molt clar: aprofitar una conjuntura favorable per al desplegament del projecte d’Unitat Popular en el seu vessant institucional i, de retruc, aturar els diferents moviments oportunistes del conglomerat sobiranista.
Ben aviat vam constatar que si bé era plausible la implicació en el projecte de persones que treballen en diferents col·lectius de base de l’espai d’Unitat Popular, tant l’oposició frontal d’un sector de l’Esquerra Independentista, com la prudència davant reptes de resultat incert i, sobretot, la manca de reflexió política al si de moltes assemblees de la CUP pel que fa a la necessitat d’intervenir en l’actual conjuntura feien inviable la proposta. I, tal com ens havíem compromès, ho vam fer saber públicament.
Posteriorment, una seguit de persones, vinculades a diferents col·lectius de base i assemblees locals, van fer pública una “Crida a la Unitat Popular”, que tenia com a objectiu fonamental la creació d’una candidatura que concorregués a les properes eleccions autonòmiques.
Creiem que, sense la implicació d’una part significativa de la CUP, es fa difícil que el vaixell arribi a bon port i, per tant, no considerem prudent afrontar aquest repte sense uns mínims pel que fa a estructura, marca electoral, recursos, implantació territorial, etcètera... que sí que s’haguessin donat si la CUP hagués liderat el projecte o, si més no, hi hagués donat suport.
Tot i no compartir les possibilitats reals d’èxit d’aquesta Crida i, per tant, la seva oportunitat, aquesta candidatura podia tenir alguna virtut, com ara ajudar a generar debat polític, a fer veure a part de la militància de la CUP que hi ha vida més enllà del propi hàbitat i, el que és més important, a organitzar o coordinar al voltant de la CUP un seguit de sectors socials en lluita als quals fins ara no havíem arribat.
Cal dir, però, que l’anunci dels i les promotor(e)s de la Crida d’un acord electoral amb Revolta Global genera molts dubtes i confusions, en la mesura que la candidatura corre el perill de deixar d’emmarcar-se en l’estratègia independentista. Perquè cal recordar que, malgrat l’avenç que suposa el posicionament de Revolta Global amb relació a la sentència de l’estatut d’amunt i la manifestació del 10 de juliol, aquesta organització continua apostant per un projecte estratègic d’abast estatal, és a dir, espanyol. Per això no ens podem estar d’insistir en una idea fonamental: la participació en les diferents convocatòries electorals s’ha de fer en funció de si permenten avançar en el desplegament del projecte polític.
I ara, què?
Ara com ara, només hi ha un camí possible per poder desplegar coherenment la lluita institucional: avançar en l’enfortiment de la CUP com a referent polític de la Unitat Popular. Ja fa un any que en un article de La Veu, concretàvem aquest enfortiment:
a) En el front polític cal treballar en dos sentits de manera complementària i simbiòtica: reforçant el paper de la CUP com a portaveu i agent dinamitzador de les diferents lluites populars (socials, laborals, ecològiques, sobiranistes, culturals, lingüístiques) i construint dia a dia discurs nacional que esdevingui el programa polític per a l’emancipació del poble català.
b) En el front de l’expansió, cal establir les bases per desplegar el projecte de la CUP arreu del territori nacional dels Països Catalans. D’una banda, en les comarques on ja es té presència cal desplegar-lo a partir de les dinàmiques, contactes i sinèrgies desplegades pels nuclis actualment en actiu. D’altra banda, cal un pla nacional que contempli un procés viable d’implantació del projecte al País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i la Franja.
c) Finalment, en el front intern, cal treballar per, a partir d’una reflexió crítica i profunda respecte a la feblesa ideològica i les praxis de part de la militància, anar vertebrant espais de debat transparents, eines de formació política que permetin superar el simplisme i el maniqueisme i repel·lir els intents d’intervenció exògena en les dinàmiques internes, ja siguin provinents de l’aparell de l’Estat o dels agents del reformisme.
Ara bé, vista l’evolució de la realitat política en el darrer any, a banda de refermar-nos en el que ja dèiem, caldria afegir (o concretar) una línia de treball:
d) Articular dins o al voltant de la CUP totes les persones que, compartint una tesi fonamental [les classes populars catalanes i en concret amplis sectors del poble en lluita són orfes de referencialitat política i reclamen una alternativa també a nivell institucional], impulsen les lluites socials realment existents en el si del nostre poble (sindicals, veïnals, de defensa del territori, lingüístiques, culturals, sobiranistes, etc.)
Aquest treball conjunt i aquest esforç de superació de sectarismes serà cabdal en el procés de construcció de la Unitat Popular, en el sentit que ajudarà a entendre la necessitat de superar polítiques d’autoconsum i a vincular realment eines de referencialitat política i lluita institucional amb lluites i moviments populars.
Ara bé, perquè el vaixell arribi a bon port caldrà també fermesa ideològica davant les diferents ingerències i/o desviacions de caràcter liquidacionista o marginalitzador típiques del radicalisme petitburgès. El nostre objectiu estratègic: la República Socialista Catalana, el nostre full de ruta: l’acumulació de forces per a la Ruptura i l’articulació de l’espai d’Unitat Popular, les nostres eines: les organitzacions estratègiques, l’organització juvenil, estudiantil i antirepressiva, les organitzacions de base i, al capdavant, un referent polític de masses amb projecció institucional, és a dir, la CUP.
