Al Datura Folk Fest celebrat el darrer 8 de maig, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar al cantautor torrentí. Sota la tendra nit de primavera, Pau ens va rebre al "Matadero" de Godella on vàrem tindre la oportunitat d'escoltar parlar de música, llengua i d'altres preocupacions del País.
Enhorabona pels 10 anys de carrera musical!
Pau
Alabajos:
La xifra de 10 anys és des de quan vaig començar a tocar al carrer,
en la plaça de la Mare de Déu, aleshores ahí fins i tot no tenia
cançons pròpies i des d'eixe moment és quan vaig començar a
escriure.
- Com ha sigut
l'evolució de la teua música i les lletres en els darrers 10
anys?
PA: El fet d'estar contínuament en escenaris et dona moltes taules i aprens moltes coses. No et dones compter però quan veig vídeos i quan veig algunes gravacions de concerts que vam fer en passat veus com vas millorant. No et dones compter molt bé perquè vas com en una espècie de bola de neu que et va portant i tu no et dones compter. Pel que fa les lletres, cada volta, a base també de llegir, d'anar llegint i engolint molta literatura i cinema, i d'escoltar molts músics va també evolucionant. El fet de fer cançons en directe també et dona la possibilitat de compartir escenari amb molta gent que admires i que veus com fan les coses. Agafes també eixe referent i és una qüestió d'anar fent-ho poc a poc. És el que més m'agrada d'este treball, que comences des d'allò més baix; tocant al carrer sense que ningú t'haja cridat i que de sobte algú et tira una moneda i t'adones de que li has agradat a algú. De sobte el productor ens va dir de fer un disc i això significa que algú va vore que hi havia una certa qualitat en el que fèiem i ens va donar l'oportunitat de gravar un disc i poc a poc et trobes que estès tocant concerts i com per exemple la gira que hem fet ara per Praga.
- Darrerament has participat en la primera brigada de músics propalestina i has estat de gira per Alemanya, com valores les dues experiències? I treballar fora del País Valencià?
PA: Això és d'allò més enriquidor que pot trobar-se un músic. Primer tenim com una idea errònia, un prejudici, que és que la música en català és només d'autoconsum, que només la consumeixen aquells o aquelles persones que parlen en català. Ja ens vam donar compter quan vàrem anar a tocar a Madrid que això no era de veres. Veies que hi havia una receptivitat, una connexió amb el públic, i evidentment doncs no parlaven català però sí que s'identificaven amb la música i amb els sentiments i les emocions que transmetíem amb la guitarra i amb el quartet de corda. També ens passà el mateix a Euskadi, i a mesura que hem anat eixint fora de les fronteres, és més enriquidor perquè veus també que no tenen ni idea del que és la societat valenciana o la societat de l'Estat Espanyol i tu estàs explicant-li els teus problemes, problemes com l'accident del metro o la llengua mateix, i que s'identifiquen i que els arriba. Veus que hi ha una connexió, que després venen i et fan comentaris de que els ha agradat molt o empatia amb temes com el del metro,amb el tema de la llengua, o amb el tema de la cultura.
Després Palestina ja és un cas a banda perquè allò era que quasi estàvem fent més d'observadors que de músics. Eren els al·licients de vore'ns en una situació tan complicada com aquella i que la gent s'agafava com un clau ardent a l'esperança. Va ser molt enriquidor i vam tornar canviats; tots els músics que formem part de la brigada. Després també el fet de poder oferir solidaritat amb la guitarra, nosaltres no teníem res per aportar-los, però fer-los una cançó era una manera de dir-los: que estàvem fent-los costat i que estàvem amb ells. Eixir fora sempre és una bona experiència. Ara tenim una setmana de concerts a Panamà i a finals d'any anem a Quebec i als Estats Units acompanyats de Cesk Freixas.
- Al País Valencià, parlar en la nostra llengua a voltes es tradueix com un problema. Com ha sigut l'experiència de fer música en català en estos 10 anys? Quina ha sigut l'evolució de la música? (Fem referència a Obrint Pas en temps d'ara i de com atrauen a milers de persones i preguntem pel cas de Pau)
PA: Obrint Pas, perquè van obrir pas, com ells mateixos s'han autoanomenat, van fer un forat en un desert que n'hi havia de música en català. Després d'Ovidi Montllor va haver una davallada increïble de producció musical en valencià. Ovidi és com si fora la bandera en eixe cas perquè va vindre més tard i no estava tan consolidat com la figura de Raimon i es va oblidar, va ser arraconat pels poders públics en la democràcia, va ser un dels primers represaliats i la seua davallada portava a això que també davallaven tots els grups, i va haver un buit de 10 anys que van començar a omplir gent com Obrint Pas, Anselomos, Dropo i més grups.
El meu cas és ja quan existien ja nous grups que estaven fent el mateix, en valencià, i va ser com un acte natural de posar-te a escriure en la llengua en la que parles, en la que estimes, en la que somnies etc. Curiosament, teníem la imatge que cantar en català anava a ser pitjor. Evidentment, és difícil en el sentit que no teníem a les institucions de cara, considerem que cantem "a pesar" de les institucions, però el que sí és de veres és que tenim una Generalitat Valenciana alternativa que són les institucions sense ànim de lucre, Escola Valenciana, Acció Cultural, els casals Jaume I, els Ateneus Populars de la CAJEI, de Maulets, un entramat social importantíssim que són els que realment ens donen feina i que hi ha una reciprocitat perquè ells ens expliquen les seues problemàtiques, nosaltres tenim ingredients per a fer cançons, i al mateix temps ells ens introdueixen com a banda sonora de les seues campanyes, dels seus objectius, del seu treball activista i això fa que per a nosaltres siga un orgull treballar fent música i que ens done la possibilitat de professionalitzar-nos en la feina que fem. Grups com Emma Get Wild, ho tenen més complicat pel fet de cantar en anglès que no tenen eixe circuit muntat perquè a València el que hi ha és un desert cultural. Hi ha una censura explícita de la música en valencià, però hi ha una censura global de la cultura en general, per tant aquells grups que no tenen eixe entramat social que ens dona cobertura a nosaltres, estan considerats, fora de joc. Emma Get Wild, Néstor Mir, gent que canta en castellà, gent que canta en anglès o en francès ho tenen més complicat que nosaltres, això s'ha de tenir en compter. El que sí hem de dir és que ni mitjans de comunicació els tenim de cara, ni institucions públiques, tampoc. Fin i tot, sent com és la seua responsabilitat i la seua obligació segons la llei.
- El disc "Futur en Venda" es va firmar com Pau Alabajos i els Musics Furtius. En els darrers 10 anys se t'ha passat pel cap el deixar la carrera en solitari (amb collaboracions amb Laura Navarro) per a formar part d'un grup?
PA: Amb tota la feina que tenim d'anar a soles, ja ho tenim bé, perquè a voltes ens ix per dalt del cap, però si que és de veres que compartint escenari amb molts grups et dones compter de que divertit que és el fet de poder compartir amb tanta gent un projecte. Anar en solitari sempre té la part de que tu eres l'únic que pot realment decidir el que vols fer i a on vols arribar i de quina manera el vols gravar. No és que ho haja pensat però sempre he pensat que no ho sé... Per exemple, l'altre dia parlant amb Xavi Sarrià deia que quan ells se'n van de gira son 10 o 12 persones que han de coordinar-se i que és un festival. Jo vaig a soles moltes voltes... Veste'n a un altre país, quan te'n vas de viatge, com a Suïssa que me'n vaig anar jo a soles. Agafa un avió, agafa un cotxe després, tu a soles i veus que et ve un poc gran. Però és de veres que Laura (Navarro) ve a tots els concerts que pot i em dona suport moral i també tenim ara un format que estem fent en quartet de corda i així també estem més arropats. El que passa és que és difícil. La cançó d'autor és un estil que normalment, els organitzadors solen triar com a estil que es pot ajustar més. El grups, o toquen tots els components o no poden tocar. Nosaltres en canvi, si que tenim esta possibilitat de fer concerts íntims o concerts en format més reduït.
- Parlant del nou treball que segurament ja tindràs al cap, es pot dir que Pau Alabajos continuarà cantant als problemes que més afecten al nostre País i criticant les injustícies del món o has decidit tractar nous temes a les cançons? En quant a l'estil, continuarà amb l'estil d'autor de cançó que has cultivat en els darrers anys o has pensat en donar-li un gir i canviar a fer una altra cosa?
PA: El disc serà diferent, perquè està menys instrumentat. És un disc que va a tendir més a la reclusió. És un disc més íntim, tirant més per cançons més austeres, més despullades amb un acompanyament de corda.
Temàticament, sempre treballe de la mateixa manera. No n'hi ha una idea preconcebuda del que vull fer, sinó que aquells temes que m'impacten, en el procés de creació que ocupa des del dia que traus el disc anterior fins que traus el disc (nou), vas llegint el diari, veient les noticies, anant a manifestacions, sabent que passa al País i també reflexionant sobre la teua vida privada, perquè sempre se'ns reconeix als cantautors per la nostra vessant política i compromesa però també tenim una part en la que parlem de les coses que ens afecten personalment i hi ha cançons més íntimes, més intimistes que també n'hi haurà al nou disc. En el nou disc anem a parlar de les fosses republicanes que Empar Salvador ens va mostrar i és un tema amb el que estem molt sensibilitzats, també anem a parlar de les desigualtats. És que són coses que són temes que potser ja hem tocat d'alguna manera, però que simplement hem vist que és una fotografia del moment. Allò que has viscut últimament i que t'ha preocupat i que has necessitat abocar-ho en el paper, de tot allò és del que tractarà el nou disc. Encara hi ha temes per fer, hi ha un que tracta sobre Palestina que vam presentar l'altre dia en directe per primera volta a la presentació del documental i que vaig mostrar-la als companys de la brigada i que parla del nostre viatge.
