Resulta inquietant llegir a la premsa certs arguments que exposen els portaveus, amb noms i cognoms, d’algunes reputades associacions en defensa dels drets humans i la memòria històrica: d’acord que Garzón va ser un dels primers jutges que va atrevir-se a posar en dubte la impunitat i la immunitat (diplomàtica, si més no) del general Pinochet. El seu caràcter emprenedor i la seua tossuda determinació a l’hora d’exigir al govern del Regne Unit l’extradició del dictador xilé, li van valer l’admiració internacional i una projecció mediàtica sense precedents. Gràcies a aquest afer, Baltasar Garzón es va transformar, de la nit al matí, en una estrella del rock and roll, en la vedette més glamourosa de l’Audiència Nacional.
Però posar-lo dalt d’una peanya? Simplement, no em sembla coherent divinitzar el pare de la Llei de Partits, la més dubtosa aportació de Garzón a la democràcia: estem parlant d’una normativa, agafada amb pinces, que permet la il·legalització de determinats partits polítics en nom de la presumpta inconstitucionalitat de la ideologia que professen, traspassant jurídicament tots els límits de la llibertat d’expressió i entrant en el terreny enfangat dels prejudicis i la subjectivitat. Si aquesta llei no va estar creada ad hoc per criminalitzar i perseguir l’independentisme basc, per quina raó no s’ha aplicat a altres grups polítics d’ultradreta, que fan habitualment enaltiment explícit de la violència i la xenofòbia, com ara Alianza Nacional o España2000? O per què, a tres dies de les darreres eleccions europees, la candidatura d’Iniciativa Internacionalista va ser impugnada per presumpta pertinença a l’entorn d’ETA? On comença i on acaba l’òrbita de la banda armada? Qui s’encarrega de discriminar-ne els límits i basant-se en quins criteris demostrables? Fins a quin punt, segons aquesta llei, no són de facto part de l’entorn d’ETA tots i cadascun dels independentistes bascos, pel simple fet de compartir-hi horitzons nacionals?
L’any 1992, setmanes abans de la inauguració de les Olimpíades de Barcelona, es va posar en funcionament un dispositiu judicial, simptomàticament batejat amb el nom d’Operación Garzón, mitjançant el qual 38 independentistes catalans quedaren en quarantena, amb l’objectiu de protegir la celebració normalitzada dels Jocs Olímpics i evitar qualsevol tipus de boicot. Els detinguts van denunciar tortures i abusos policials durant els interrogatoris. L’any 2004 el cas va arribar fins al Tribunal Europeu sobre els Drets Humans, que es va pronunciar sobre aquesta qüestió i va amonestar públicament l’Estat Espanyol per la passivitat i la superficialitat en la investigació que es va dur a terme sobre aquestes agressions concretes, tenint en compte els indicis existents. Resulta paradoxal, per tant, per dir-ho d’una manera suau, que el mateix Garzón manifestara, ara fa cosa d’un any, la seua intenció d’obrir una investigació sobre les tortures a Guantánamo.
No cal dir-ho. Estic a favor de jutjar els crims del franquisme. Res no m’agradaria tant com que les víctimes i els seus familiars foren reparats moralment d’una vegada per totes, i que els culpables que encara queden amb vida compliren amb les seues responsabilitats penals, per descomptat! Seria un exercici molt beneficiós de memòria històrica i d’higiene democràtica. També em faria molt feliç que la corrupció del cas Gürtel, amb la participació estel·lar del PP valencià, fóra jutjada sense intromissions i amb totes les garanties. Però això no implica, ni molt menys, que deixem de ser crítics amb el jutge Garzón i amb la institució judicial que representa, l’Audiencia Nacional (hereva del Tribunal de Orden Público de la dictadura, es tracta d’un tribunal massa especial segons els estàndards de la justícia internacional i funciona d’una manera excessivament subalterna).
La pregunta bàsica que ens hauríem de formular, la que hauria de centrar el debat públic i omplir fulles i més fulles dels diaris, és per què encara no s’han jutjat els crims contra la humanitat del règim franquista, quaranta anys després de la mort del dictador? Aquesta és la qüestió vertaderament clau: per què costa tant que la veritat isca a la llum? Qui està interessat a posar pals a les rodes als processos judicials contra la dictadura? Però com quedem? Va ser o no va ser modèlica la transició?
