Tot i que a molts ens pot fer pensar en les dictadures dels anys setanta, la imatge de la portada de La Cuarta és d’aquesta setmana. 15.000 militars, m’explica en Cristian, han ocupat els carrers de Concepción, la tercera ciutat més poblada del país i una de les més afectades pel terratrèmol. I també, afegeix en Cristian, una de les ciutats on els moviments populars contra les polítiques capitalistes són més actius. Hi han entrat amb tancs i helicòpters. Des del terratrèmol la ciutat l’ha passat a dirigir un general. I els darrers dies fins a 450 vegades els militars han irromput en cases sense tenir-ne cap autorització amb l’excusa que hi vivien persones que havien saquejat comerços.
Ahir en Cristian m’ho va explicar quan vam trobar-nos una estona perquè ens informés de les notícies que li arriben del seu país.
La imatge de la portada del diari ell l’ha rebuda per internet des de Xile d’en León, un amic seu, que li diu sobre la foto: “A los muchachos los tienen de guata al suelo apuntándolos, casi apuñalándolos con el cañón de los fusiles en la espalda, idem a las fotos del 73, pero la guinda de la torta es el titular con que la ilustran: “Se acabó el webeo siñures”, tal cual. Tu cachai las resonancias de la frase esa, tu cachai los paralelismos y los subtextos que deslizan“.
La militarització l’han pactada el govern sortint de la Concertación i el govern entrant de la dreta més descarada, que avui ha pres la Presidència. La Concertación és la coalició de partits de centre i esquerra moderada que ha governat Xile des de fa 20 anys, i que el passat 17 de gener va perdre les eleccions presidencials en segona volta. Avui dijous s’ha materialitzat el traspàs del poder. Malgrat les diferències que puguin existir entre uns i altres, amb el que s’han posat d’acord arran del terratrèmol és que cal militaritzar el país per protegir els interessos dels empresaris després que la terra sacsegés. A això respon la imatge de la portada de La Cuatro: no es preocupen per abastir de menjar la població, sinó per evitar que n’agafi dels supermercats. A això també responien les paraules de Bachelet (la presidenta sortint de la Concertación) quan assegurava tranquil·litat als dirigents de la CPC (la Confederació de la Producció i del Comerç), és a dir, la gran patronal, quan els garantia que no hi hauria més saquejos. I a això també responien les declaracions de l’alcaldesa de Concepción, amençant que no hi haurà ajuda per a les poblacions que participin en els saquejos.
En León al seu mail no se sorprèn d’aquests saquejos: “Se extrañan que ahora se les revienten en la cara los bolsones de miseria que ellos mismos crean y que mantienen domesticados a punta de clientelismo mediocre, de trabajos y sueldos de mierda que permiten acceder a un consumo precario pero “reconfortante”. Los weones todos los días te dicen que hay que salvarse solo y como se pueda, y ahora es eso lo que la gente está aplicando: salvarse solo y como se pueda“.
Al mail que en León ha enviat a en Cristian, i que en Cristian ens ha enviat als coneguts de Barcelona, hi explica més coses. Per exemple que, immediatament després del terretrèmol, a Colina, una zona al nord de Santiago de Xile, es va declarar un incendi en una fàbrica amb elements químics, cosa que feia més difícil l’extinció del foc. Un núvol tòxic es va començar a escampar per la zona. I la gent va avisar els bombers. Però els bombers no podien entrar al recinte en flames perquè no tenien permís dels amos de l’edifici. El governador, aleshores, els va demanar autorització per entrar i apagar el foc, i els propietaris van tornar-s’hi a negar. I li van dir que podrien fer-ho un cop l’asseguradora hagués evaluat els danys per poder cobrar l’assegurança.
En Cristian també ens va explicar ahir que els diaris xilens aquests dies no només porten fotografies com la dels militars apresants els nois. També són plens d’ofertes dels bancs: anuncien crèdits tous per tal que la gent es torni a endeutar; si fa anys van endeutar-se per comprar la casa on viuen, ara els proposen endeutar-se per reconstruir-la.
Recordo una vinyeta gràfica quan l’huracà Mitch va arrasar Centre-Amèrica el 1998. Els desperfectes aleshores van ser enromes i va deixar milers de morts (llegeixo en algunes pàgines web que entre 10.000 i 20.000). En aquella vinyeta hi apareixia l’huracà queixant-se: “No m’acuseu de tot el que ha passat, haguéssiu vist com estaven aquestes zones abans que jo hi passés”. Me n’he recordat pel que ahir em va estar explicant el Cristian.
Per exemple em va parlar de l’Asociación Nacional de Deudores Habitacionales. Aquest moviment té 80.000 afiliats. Tots ells persones incapaces de retornar els crèdits per comprar una casa que els bancs els van donar auspiciats per les polítiques neoliberals dels governs de la Concertación. Els darrers anys moltes persones han estat afectades per l’esquema d’endeutament que proposa el capitalisme i que ahir ens dibuixava en Cristian: “Et convencen que t’endeutis per adquirir per exemple una casa, però tens problemes econòmics (derivats de la desprotecció laboral que pateixen els treballadores i les treballadores a Xile: el 62% tenen contractes “escobraries”, és a dir, sense estabilitat i amb molt pocs drets laborals) i no pots retornar el crèdit, i aleshores et culpen a tu de ser irresponsable per haver-te endeutat”.
Aquestes dificultats econòmiques per a les classes populars xilenes s’han aguditzat els darrers anys. I no només ha sorgit el moviment dels deutors habitacionals, sinó també el de pobladors en lluita (els que viuen en habitatges molt precaris a les barriades de Santiago) o el de “sense sostre” (que s’han quedat sense casa i han hagut d’anar a viure a casa de parents, i que impulsen ocupacions il·legals d’espais buits).
Els darrers dies, explica en Cristian, tots aquests moviments s’han començat a articular al voltant dels Comités Territoriales de Reconstrucción per tal de donar resposta des dels barris a les conseqüències del terratrèmol. No volen que s’ocupin de la reconstrucció aquells que els han abocat els darrers anys a una situació cada cop més precària. No volen que les ONG d’arreu apareguin a netejar la cara d’un govern que és incapaç de gestionar l’ajuda a les persones que el terratrèmol ha deixat sense casa ni recursos. Volen ser ells mateixos els protagonistes de la reconstrucció perquè no es faci al servei de les immobiliàries (en Cristian també m’ha explicat que han començat a enderrocar edificis sense permís amb l’excusa que havien quedat malmesos, per poder-ne construir de nous i vendre’ls a un preu més elevat).
Qui ens explica tot això, en Cristian, també és una dels milions de persones que havia quedat atrapada pels crèdits a Xile. En el seu cas, per un crèdit que va haver de demanar per anar a la universitat. Fa catorze anys que va acabar els estudis, però encara avui arrossega aquell crèdit que li va donar un banc per poder estudiar. “Quan jo vaig anar a la universitat, a Xile ja hi havia hagut un procés com el que ara teniu aquí de Bolonya, així que ja hi havia hagut una elitització de la universitat pública”. I per poder estudiar, doncs va haver de demanar el crèdit que encara avui en dia està pagant.
La magnitud del desastre és enorme: dels 17 milions de xilenes i xilens, 13 milions han estat afectats pel terratrèmol. El país té actualment un producte interior brut de 50.000 milions de dòlars. La previsió del cost de reconstrució ronda els 30.000 milions de dòlars.
En Cristian està convençut que ens trobem davant d’un nou cicle de lluites: d’agudització de les reivindicacions i d’autoorganització de la gent davant dels desastres causats pel terratrèmol. Però també tem que això comporti una agudització de la repressió.
“Se acabó el webeo, siñures”. I un calfred ens recorre l’esquena.
