Tanmateix, cal recordar que les dades del ministeri ignoren tota aquella gent que, malgrat no tenir feina, no es troba inscrita als serveis públics d’ocupació, motiu pel qual les Enquestes de Població Activa (EPA) trimestrals (que no discriminen segons si s’està registrat/da o no) acostumen a sumar una mitjana de 200.000 persones a les dades del ministeri. D’aquesta manera, la xifra real d’aturats/des, al conjunt dels Països Catalans sota administració espanyola, podria elevar-se fins als 1.370.000, aproximadament.
Igualment, durant el mes de desembre, la província on més cresqué l’atur fou Lleida (amb un 5,91%), seguida de Tarragona (amb un 5,13%) i Castelló (amb un 4,96%). I, a banda de la reducció de l’atur a les Illes Balears i Pitiüses, allà on menys ha crescut aquest ha estat a Alacant (ho ha fet en un 2,44%). A nivell anual, per contra, el major creixement de l’atur ha tingut lloc a Castelló (un 36,02%) i Lleida (un 32,37%), mentre que el menor s’ha patit a les Illes Balear i Pitiüses (un 21,68%) i Alacant (un 23,91%).
Per altra banda, ja hi ha 235.521 persones immigrades a l’atur, al conjunt dels Països catalans, un 34% més que fa un any, i representen una cinquena part dels aturats i aturades del país. Igualment, del total de persones sense feina d’arreu del país, n’hi ha prop de 450.000 que no són beneficiàries de cap tipus de prestació d’atur, malgrat la implantació del subsidi de 450€, amb totes les dificultats que això comporta. Finalment, cal destacar que, malgrat la finalització de la contractació de temporada, un 87,88% dels contractes firmats durant el mes de gener, als Països Catalans, han estat temporals, perpetuant així un model basat en la precarietat i la manca d’estabilitat.
D’aquesta manera, tal com es ressaltà en l’anàlisi d’ahir de les dades de l’Enquesta de Població Activa del 4t trimestre de 2009, aquestes xifres tornen a demostrar la inoperància del govern espanyol per fer front a la xacra de l’atur i la necessitat d’impulsar canvis profunds que trenquin amb les seves polítiques neoliberals i el centralisme en les competències en matèria laboral i econòmica, per tal d’edificar un marc català de relacions laborals que permeti avançar cap a la plena ocupació de qualitat.