El 15 d'abril de l'any passat Antoni Bassas el va entrevistar a El Matí de Catalunya Ràdio i, en ser preguntat perquè després de tants anys no havia après la llengua pròpia del país, Cruyff va començar un discurs en el qual va titllar el català de llengua tribal i d'element contrari a tenir una mentalitat internacional. Entre altres perles, va etzibar que no parlaria mai de la vida en català perquè "cal ser internacional".
L'exjugador del FC Barcelona va insistir en la seva negativa diverses vegades a base de circumloquis sobre una presumpta vocació d'internacionalitat que, segons va dir, es podria molt bé parlar en anglès o alemany a l'emissora, però no pas en català.
L'escriptor Víctor Alexandre, que ha teoritzat molt sobre les persones que es proclamen "ciutadanes del món", afirma que sota aquesta proclama s'hi amaga "un espanyolisme encobert, un espanyolisme de formes suaus i d’aparença amable revestit d’eufemismes com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià". I afegeix: "Un espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les balenes però enemic de la llibertat dels catalans".
Per l'escriptor aquista actitud es fruit de la subversió de la normalitat: "Allò que jutgem com a normal quan anem a França o a Israel, posem per cas -que hi predomini la música en la llengua del país-, ens sembla carrincló o extremista quan es tracta dels Països Catalans. Ens sentim universals escoltant música francesa quan som a París, però ens sentim provincians escoltant-la en català quan som a Barcelona".
Per Alexandre, d'això se'n diu acomplexament induït: "Ens han fet creure que la catalanitat és política i que l'espanyolitat és neutralitat. Aquest pensament té la mateixa arrel que aquell que converteix en nacionalistes les persones catalanocèntriques i en normals les hispanocèntriques".
L'escriptor indica que és per això que trobem natural que la població dels Països Catalans que escolta música en català no arribi al 5% o que l'oferta de pel·lícules doblades al català o la de publicacions de quiosc en la nostra llengua no arribi al 10%.
Per l'escriptor aquista actitud es fruit de la subversió de la normalitat: "Allò que jutgem com a normal quan anem a França o a Israel, posem per cas -que hi predomini la música en la llengua del país-, ens sembla carrincló o extremista quan es tracta dels Països Catalans. Ens sentim universals escoltant música francesa quan som a París, però ens sentim provincians escoltant-la en català quan som a Barcelona".
Per Alexandre, d'això se'n diu acomplexament induït: "Ens han fet creure que la catalanitat és política i que l'espanyolitat és neutralitat. Aquest pensament té la mateixa arrel que aquell que converteix en nacionalistes les persones catalanocèntriques i en normals les hispanocèntriques".
L'escriptor indica que és per això que trobem natural que la població dels Països Catalans que escolta música en català no arribi al 5% o que l'oferta de pel·lícules doblades al català o la de publicacions de quiosc en la nostra llengua no arribi al 10%.
