Evidentment que les relacions polítiques, socials o econòmiques que han mantingut els nostres territoris al llarg dels temps des de la fundació medieval dels diferents regnes, han estat fluïdes i homogènies en molts aspectes però, tot i així, no ha existit una unitat legal comuna per a tots els territoris i això fa que en el present la unitat territorial dels Països Catalans siga únicament això: una proposta de futur. Des del meu punt de vista aquest és el primer motiu que ha portat a l'aparició d'aquests diferents ritmes.
El següent problema està en la pròpia formulació de la idea de Països Catalans. Què són aquests? Quins territoris ocupen? Evidentment que quan em faig aquestes preguntes tinc al cap una part del territori molt concret: les zones castellanes del País Valencià. Si prenem el fusterianisme com a referent de pensament (alguns sembla que encara ho fan com a dogma de fe) direm que els territoris castellans del País Valencià queden exclosos del projecte de futur. Almenys aquells que van ser incorporats a l'administració valenciana en temps contemporanis cap l'any 1836 -Requena, Utiel o Villena, per exemple. Correcte. D’acord. Llavors per què els continuem incloent en tots els mapes que editem, en tots els cartells que elaborem i en tota la propaganda que generem? Primer problema: no hem estat capaços en quaranta anys d’esquerra independentista de tenir un debat i generar un discurs tan fonamental com aquest: a quina territorialitat ens referim quan parlem del nostre país?
Amb el referèndum d’Arenys de Munt s'ha posat sobre la taula, amb més força que mai, el problema territorial. Hi ha una part de la nació que està més prop d’aconseguir el que molts reclamem per a tot el territori: la independència. El fenomen Arenys s’ha estès per tot el Principat com una taca d’oli i en els propers mesos es realitzaran centenars de referèndums, evidentment no vinculants, en pobles i ciutats d’aquesta part de la nació. I ara ve la qüestió: si no es pregunta explícitament pels Països Catalans, l’esquerra independentista ha de donar suport a aquestes consultes? Ha de votar que sí a una pregunta que fa referència a la “nació catalana” però no als Països Catalans explícitament? La meua resposta és clara: sí. I afegisc: només faltaria. De fet, si la pregunta no fa referència a Catalunya com a Comunitat Autònoma o com a Principat i s’ha optat per un terme més ample, ambigu i de diverses interpretacions és gràcies a la feina de l’esquerra independentista. Ara bé, el nostre moviment ha de ser conscient també de les seues limitacions i condicions de força a l’hora d’exigir a la resta de forces polítiques i moviments socials posicionaments ideològics que, ens agrede o no, a dia d’avui gairebé som els únics que les defensem amb cara i ulls. I és més, la nostra situació de força actualment és, en certa manera, únicament culpa nostra pels afers als quals ens hem dedicat els darrers anys 
oblidant totalment que de vegades la societat va molt més avançada que els moviments polítics que la diuen representar i defensar. Una mica d’autocrítica de tant en tant no ens aniria malament i, si una cosa ha fet el referèndum d’Arenys, ha estat precisament obligar-nos com a moviment a deixar de mirar-nos el melic, haver d’abandonar els menesters interns de capelletes i purismes varis i posar-nos mans a l’obra en la consecució d’una de les parts del nostre ideari polític: la independència de la nació.
Tot i així, els defensors de les essències i la puresa ideològica ja ataquen a aquelles veus que reclamen, en certa manera, un canvi d’estratègia. Em referisc a les respostes i crítiques que articles com el del company Josep Nadal -cantant del grup valencià La Gossa Sorda- ha rebut. En Nadal, però, no és l’únic valencià membre de l’esquerra independentista que es fa les mateixes preguntes i que aposta pel mateix canvi d’estratègia. En el meu cas, precisament, ha estat l’estudi de l’obra de Joan Fuster i la repercussió que aquesta ha tingut en la societat valenciana en particular i dels Països Catalans en general, la que m’ha fet arribar a conclusions molt semblants a les que proposa en Nadal. La primera que cal remarcar és la necessitat que tenim els valencians conscients de ser-ho de valencianitzar la nostra proposta política. Una valencianització que passa inexorablement per l’obligació de posar èmfasi i potenciar aquelles “essències” estrictament valencianes que, val a dir, fins a temps molt recents hem abandonat deixant que caiguen en mans de l’espanyolisme i el blaverisme. Aquesta mena de propostes, però, són sovint qualificades com de neoblaverisme. Què farem! Com deia, els guardians de la puresa ideològica sembla que no tenen més feina a fer.
Per tant, cal que l’esquerra independentista aprofundisca en l’elaboració d’un discurs valencià i per als valencians, abandonant l’emmirallament principatí que molts cops hem patit. Un emmirallament que no és altra cosa que fruit de la visió tancadament fusteriana del país: el Principat és un model de desenvolupament nacional normal i bo, mentre que els valencians som un fracàs nacional de la història que ha esdevingut pur regionalisme que s’ha d’atacar i eliminar. D’acord que hem d’acabar amb el regionalisme, però no a costa de regalar el país, les tradicions, les festes, la gastronomia i fins i tot la bandera de la ciutat de València a l’enemic. Portem quaranta anys fent això i, sincerament, crec que no descubrisc res si afirme que l’estratègia no 
dóna per més. Això vol dir apuntar-nos a l’anomenada tercera via? No, ni molt menys. No cal que els guardians de les essències patisquen fins a aquest punt. No estic proposant això. El que estic proposant és precisament que fem allò que el catalanisme del Principat porta fent des de fa més de cent anys: agafar allò que és susceptible de ser regionalitzat per l’espanyolisme i convertir-ho en nacionalisme valencià. Un valencianisme que, al cap i a la fi, no deixa de ser la millor manera d’avançar des de terres valencianes cap al projecte polític comú dels Països Catalans. I aquesta és la principal diferència amb l’anomenada tercera via: la meta final no s’oblida, no es renuncia a res, simplement es canvia d’estratègia per a arribar-hi. Un altre cop no estic inventant res: aquestes coses ja les va idear Lenin fa molts i molts anys.
“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. Evidentment. Jo no ho qüestione això. Jo qüestione la manera, la forma, l'estratègia que estem seguint els valencians conscients de ser-ho per a convéncer a tots eixos milers de valencians i valencianes que se senten plenament espanyols i valencians alhora i això no els hi suposa entrar en cap contradicció, més aviat tot el contrari. Per ells això és la normalitat. I de fet aquesta és la victòria de l'espanyolisme a casa nostra. Fuster creia que territoris com el País Valencià havien tingut una feble nacionalització espanyola. Tot el contrari. De fet, si una cosa ha estat l'espanyolisme és molt més llest que el catalanisme. Mentre aquest segon ha renegat durant molt de temps de molts dels trets identitaris estrictament valencians, l'espanyolisme se'ls ha fet seus i ha convertit aquells trets identitaris que ens identifiquen com a valencians, en pur regionalisme espanyol. I nosaltres, en lloc de dir no, en lloc de posar fre a aquesta tendència i rebel·lar-nos contra aquesta estratègia de l'enemic, hem caigut de ple en la trampa. Les falles: blavers. La paella: blavers. La barraca: blavers. Els moros i cristians: blavers. El València CF: blavers..... Collons, llavors que ens queda als valencians per a poder dir-nos valencians? Res, tot s'ho han quedat ells. Això, doncs, s'ha d'acabar. I de fet, sóc plenament conscient que ja s'està treballant en aquesta línia des de diferents àmbits del nacionalisme al País Valencià. Tot i així, però, hem d'aprofundir en aquesta feina.
I una altra gran pregunta: què passarà si el Principat s'independitza i la resta de territoris no? Això no ho sap ningú i tot el que puguem dir seran suposicions i futurologia. El que si que està clar és que, almenys, una part del país haurà avançat en el camí que tots desitgen i els ciutadans i ciutadanes del Principat podran viure plenament la seua identitat. La nova situació serà millor o pitjor per a la resta dels territoris? Això ho han de decidir els propis valencians, balears, ciutadans de la Franja o els catalans del nord de l'Albera. Ningú més crec que tinga potestat per a decidir per ells. Mai he cregut en els apadrinaments ni amb les tutoritzacions. Els ciutadans d'aquests territoris ja som majors d'edat per a decidir per nosaltres mateixos el què volem per la nostra terra. Altra cosa és que, evidentment, un estat català independent, comprenga els territoris que siga, sempre tindrà l'obligació moral d'ajudar de totes les maneres possibles la resta de països i regions amb que comparteix llengua i cultura. I, sincerament, em sembla que per la resta de territoris ens serà més fàcil avançar cap a la llibertat i el projecte comú si al darrere comptem amb l'ajuda, que no apadrinament, d'un Principat independent amb veu i vot en l'àmbit internacional i gaudint plenament de tots els seus recursos econòmics.
Però com deia, aquest darrer paràgraf no és més que política ficció. La realitat de moment és una altra i és contra això que hem d'idear i crear noves formes de lluita i resistència. Aquesta és l'obligació moral i política que tenim els valencians del segle XXI. Sense perdre la perspectiva del passat i tots aquells que ens han precedit. Tenint com a referents el primer valencianisme republicà dels anys 30, la gran aportació del fusterianisme al debat identitari valencià i totes les lluites populars que han protagonitzat els valencians i valencianes, hem d'avançar en la valencianització del nostre discurs. I la resta de territoris que no patisquen: estem obligats a trobar-nos en el futur i així serà.
