Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.
Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.
El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.
