Malgrat tot, faré cinc cèntims, fent un resum de les raons que surten en la ponència que s’haurà de debatre diumenge de ve.
1. Per donar veu als moviments populars i lluites sectorials que en aquests moments són orfes d’un referent polític sòlid en l’àmbit nacional.
2. Per enfortir l’organització, per reforçar la CUP, per donar més força a les nostres assemblees locals i el seu treball des dels municipis.
3. Per exercir de punta de llança de tot un moviment polític i articular-hi la nostra aposta política de transformació i de ruptura.
4. Per conquerir nous espais de poder polític al servei de les classes populars catalanes.
Per tant, si entenem la CUP com una eina de la Unitat Popular hem d’entendre les institucions com un instrument al nostre abast per estendre els objectius d’aquesta proposta que fa l’esquerra independentista a amplis sectors del nostre poble: la Unitat Popular. Ha de servir, doncs, per donar força a les nostres propostes i actuar com a element amplificador de la nostra lluita per l’emancipació nacional i social dels Països Catalans.
En front d’aquesta postura tenim companys i companyes que prediquen urbi et orbe que no ens cal participar-hi. Per defensar aquesta postura hi ha diferents arguments, que van des del “no estem preparats” fins a “la manca de cohesió interna”. Ambdós arguments que he esmentat, per posar un exemple, són respectables, però han d’anar acompanyats de les receptes pertinents per superar aquests aspectes que no ens deixen fer passos endavant, si no, semblen més un fre que un argument. Si es diu que no estem preparats s’ha de dir com ho hem de fer per estar preparats. Si es diu que no tenim prou cohesió interna, s’ha d’explicitar què hem de fer per arribar a aquest estadi polític de la cohesió.
Per altra banda, mentre amplis sectors de l’entorn de la CUP es pregunten, a voltes en públic i a voltes en privat, si serem presents a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, també s’observen pressions externes (que a més tenen influència en el vot de, com a mínim, una assemblea local) que coincideixen amb els companys que no volen fer aquest pas ara. Aquesta unió contranatura, provoca una situació ben estranya: la coincidència entre sectors del sobiranisme dretà (Reagrupament, ERC, ...) temerosos d’una opció de ruptura com la nostra i la militància de la CUP que no vol presentar batalla a les properes eleccions autonòmiques. Estranyes coincidències. Escoltem arguments compartits en aquests dos casos, l’intern i l’extern: si ens presentem dividirem el vot independentista, afeblirem un partit de govern que representa postures independentistes, erosionarem un govern d’esquerres (fins i tot, s’arriba a afirmar que tenim un govern de Front Popular a la Plaça St. Jaume....)
Per acabar, només afirmar que construir l’alternativa que pot erosionar als partits que han sustentat l’autonomisme al nostre país, encara que sigui amb el vernís de l’independentisme, no és només una necessitat per avançar si no també un deure.
