Alerta Solidària considera que el tracte mediàtic donat no reflecteix el resultat exacte sobre el debat subjacent durant tot aquest temps que no era cap altre de si havia existit o no un excés de violència per part dels agents més enllà de l’estricte actuació de reducció del detingut, acció que té reconeguda legalment una proporció “mínima imprescindible” de violència, però que en cap cas recull les puntades de peu i els cops de puny contra ningú que ja es troba al terra, sostingut per tres agents que se li han tirat a sobre.
Els mitjans de comunicació destaquen el parer dels sindicats policials que sense reconèixer que han estat avalant durant tot aquest temps la mala praxis reconeguda en la sentència, carreguen de nou contra el conseller Saura pel fet d’haver-los posat càmeres de vídeo allà on fins ara la policia actuava amb total impunitat.
Finalment, Alerta Solidària deixa en l’aire la qüestió extrapoblable a tants casos ocorreguts fins al present (citant el cas del Karim de Vilanova): què hagués passat si no hi haguéssim tingut les imatges? El detingut del vídeo de Les Corts hauria estat jutjat per un delicte d’atemptat a l’autoritat. Com en Karim, que haurà de complir 50 dies de presó.
Apunts d’Alerta Solidària sobre la sentència del cas del primer vídeo de Les Corts:
Els mitjans de comunicació destaquen el parer dels sindicats policials que sense reconèixer que han estat avalant durant tot aquest temps la mala praxis reconeguda en la sentència, carreguen de nou contra el conseller Saura pel fet d’haver-los posat càmeres de vídeo allà on fins ara la policia actuava amb total impunitat.
Finalment, Alerta Solidària deixa en l’aire la qüestió extrapoblable a tants casos ocorreguts fins al present (citant el cas del Karim de Vilanova): què hagués passat si no hi haguéssim tingut les imatges? El detingut del vídeo de Les Corts hauria estat jutjat per un delicte d’atemptat a l’autoritat. Com en Karim, que haurà de complir 50 dies de presó.
Apunts d’Alerta Solidària sobre la sentència del cas del primer vídeo de Les Corts:
Les veritats que s’escapen a la sentència del primer vídeo de Les Corts
És innegable que la transcendència dels fets enregistrats per aquella càmara oculta en la sala d’escorcolls de la comissaria de Les Corts ha excedit en escreix els límits estrictes d’allò que s’anomena “justícia”. Ha esdevingut durant dos anys motiu de controvèrsia social i també política.
La batalla entre els dirigents d’Iniciativa per Catalunya i els comandaments tècnics recelosos de qualsevol ingerència que suposi control públic a la seva direcció (presumptament tècnica) ha obtingut, en el capítol dels vídeos de Les Corts un dels moments més polèmics. La batalla s’ha esdevingut oberta i enormement complexa per l’oportunisme dels partits opositors al govern tripartit, així com també pel característic cainisme al que ens tenen acostumats els governs de la Generalitat principatina rendida al poder del PSC-PSOE.
Hem d’admetre que tot el que s’ha generat entorn d’aquest cas ens ha sorprès força. Com van ser difoses les imatges i amb quina poca intel·ligència els Mossos van intentar minimitzar-les. L’actual sentència (en espera de ser recorreguda i que esdevingui ferma) també ens ha sorprès, i no per les condemnes i les absolucions contingudes sinó per la feble argumentació, o més ben dit, per l’absurda argumentació que no pot evitar reconèixer l’assiduïtat de males praxis policials a les quals, el poder judicial sembla haver-se resignat... de bon grat.
Els mitjans de comunicació han destacat unànimement l’absolució dels agents pel delicte de tortures. Han rebaixat a gairebé l’anècdota les lesions infringides al detingut i donen per coherent l’explicació de l’Audiència Provincial, justificativa de la falsedat documental, basada en el fet que les “exageracions” en els atestats són habituals.
Fets provats: lesions i mentides
Dues situacions diferents, per bé que relacionades, són objecte de judici: l’acció dels agents per reduir el detingut i el redactat posterior que pretén descriure aquesta actuació.
La reducció del detingut
La sentència dibuixa una paràbola fantàstica entorn de la presumpció d’innocència dels agents i s’esplaia en acreditar sobradament l’actitud violenta del detingut. Tot plegat per acabar resolent que, degut a la provocació d’aquest, l’extralimitació que reconeix que es produeix no constitueix delicte de tortures. En l’esforç per recalcar l’actitud violenta del detingut, el tribunal pretén establir una nova doctrina fins al moment no recollida en l’estudi i descripció del fenomen de la tortura: la predisposició de l’individu que la pateix. És a dir, si un detingut, enfadat, indignat, etc. demostra una actitud violenta vers els seus botxins, aquests quedaran exempts de la responsabilitat penal per tortura. Ironitzar sobre el ventall que s’obriria a partir de sentències com aquesta és oportú per evidenciar l’absurd de l’argumentació de la secció 7a. Massa acostumats com estan a absoldre agents policials, emparant-se en la seva prevalença de credibilitat, en el cas de tenir imatges clares al davant han resolt com han pogut, ben pobrament, que si bé sí hi ha cops i puntades de peu més enllà de l’estricte acció de reduir el detingut, aquestes són només imputables a l’actitud de la víctima. Oblidant la condició general de funcionaris de l’Estat dels policies i la seva condició concreta de professionals de la violència.
Concloem per tant que la interpretació dels tres magistrats, per la que es descarta la comissió del delicte de tortura no està basada en la lletra de la norma jurídica (codi penal articles 174, 175 i 176) i tampoc en l’esperit d’aquesta (a bastament descrit i ampliat en els tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol en matèria de defensa dels drets humans). En especial, i força greu, semblen desconèixer els magistrats l’existència del conveni de les Nacions Unides del 10 de desembre del 1984 que entrà en vigor a l’Estat espanyol l’octubre de l’any 1987.
Falsedat documental
En aquest punt, la sentència assoleix límits absurds quan es contradiu a si mateixa: nega importància al fet que els agents, atribuïssin en el redactat de l’atestat agressions inexistents i que haurien suposat, de no haver existit les imatges, un procés contra el detingut pel delicte d’atemptat a l’autoritat. Una bofetada i un cop de peu a un genoll que haurien suposat lesions a un mosso i que serien l’origen l’acció violenta dels agents. Els tres magistrats de la secció 7a afirmen, per tal de diluir la gravetat del fet i així absoldre de nou els mossos d’esquadra que “la experiencia del Tribunal constata que, ciertamente muchos atsestados policiales, exageran o sobrevaloran a nivel delictivo comportamintos de imputación que posteriormente en la celebración del juicio oral, quedan relegados en su calificación jurídica en simples faltas contra el orden público, siendo por tanto en el acto solemne del plenario, donde efectivament quedan o no probados los hechos que se inician por el atestado policial”. És a dir, que si els policies atribueixen a un detingut el delicte d’atemptat en el seu atestat no passa res, es comprensible, ho fan tots. Ja s’ocupen més tard els tribunals d’esmenar aquest vici i posar fi a l’amenaça de presó contra aquella persona que falsament ha estat acusada per un funcionari en un document oficial. El cert és que l’experiència, en aquest cas la nostra, ens demostra el contrari: l’acusat arriba venut al judici, en el 99% dels casos sense cap altra prova que la seva pròpia versió dels fets front tres o quatre agents policials que gaudeixen de la prevalença de veracitat. No sempre hi ha imatges. No sempre tindrà tanta sort el detingut d’haver estat gravat per una càmara oculta mentres els agents “s’extralimiten”.
Reflexions amb nom propi: Karim
El Karim, veí de Vilanova, afirmà en vista oral haver estat colpejat per un mosso d’esquadra. En canvi, l’agent, afirmà que era ell qui patí una agressió per una triple patada voladora que el lesionà i li trencà un intercomunicador. Tot enmig d’una càrrega policial el dia que una manifestació fins llavors tranquil·la pretenia cloure la marxa amb una acció simbòlica i pacífica davant del Banc d’Espanya. Volien abocar-hi fems. Els Mossos ho van impedir. Tot plegat enmig de la plaça Catalunya. Fora d’una comissaria i lluny de les càmeres dels periodistes que oportunament havien estat foragitats a cops de porra. Va ser el 15 de novembre del 2008 i en aquest cas no hi havia imatges per demostrar l’innocència del Karim. Tampoc per demostrar la culpabilitat del Mosso. Però per contradiccions iròniques amb el cas del vídeo de Les Corts, la patada del Karim si es dóna per real i és considerada “atemptat a l’autoritat”. De res va servir passar per seu judicial, a l’espera que el jutge obrés el miracle de corregir la malifeta del policia que, com molts dels seus companys, i segons l’Audiència Provincial de Barcelona, “exageren” els atestats. En Karim, just passat l’estiu, serà reclòs a presó durant 50 dies .
Conclusions per a Interior
Ens hem manifestat sovint a favor de la instal·lació de càmeres a les comissaries. Ha estat de molts anys una reclamació del moviment antirepressiu i de les organitzacions de defensa dels drets humans. Ens consta que Interior preveu estendre-les als vehicles policials i habilitar l’enregistrament del so. Són sens dubte mesures que van en el bon sentit però que a la vista de la sentència del cas del primer vídeo de Les Corts, es queden curtes abans d’implantar-se.
L’administració de justícia demostra amb aquesta sentència estar lluny de situar-se a l’alçada de l’exigència social d’acabar amb la impunitat policial. L’excessiva sobreprotecció del policia o l’excessiva paranoia contra el ciutadà que afirma haver estat agredit segueix sent la tònica habitual al costat d’altres lacres del sistema com la lentitud processal, les sentències sense càrrega condemnatòria apreciable o fins i tot, la recurrència habitual a l’indult.
Per la seva part, Interior (secció Iniciativa), esperarà amb delit el resultat del recurs de cassació que presentaran les acusacions particulars o populars. Una estimació que pugui agreujar la sentència justificaria l’atreviment de gravar mossos d’amagat i remetre les imatges a l’opinió pública. Esperem però que mentrestant, i si no ha estat definitivament incapacitat per la teocràcia que realment governa a Interior (secció Joan Delort), deixin d’ocultar els protocols de detenció i custòdia i imposin sancions als agents de la Brigada Mòbil que es neguen encara ara a identificar-se a la via pública.
La versió oficial que s’intenta escriure aquests dies que corren ens ensenyarà que gràcies a les càmeres a comissaria els delinqüents deixen de proferir falses denúncies de tortures. Malauradament, nosaltres sabem que el que es redueix no són les falses denúncies, sinó l’abús de l’autoritat d’uns agents massa acostumats a la impunitat. Desgraciadament, i veient l'argumentació per a l'absolució de la sentència citada, queda clar que per a ells, la història que escriuen no necessita proves sinó finals feliços... sempre per als mateixos.
És innegable que la transcendència dels fets enregistrats per aquella càmara oculta en la sala d’escorcolls de la comissaria de Les Corts ha excedit en escreix els límits estrictes d’allò que s’anomena “justícia”. Ha esdevingut durant dos anys motiu de controvèrsia social i també política.
La batalla entre els dirigents d’Iniciativa per Catalunya i els comandaments tècnics recelosos de qualsevol ingerència que suposi control públic a la seva direcció (presumptament tècnica) ha obtingut, en el capítol dels vídeos de Les Corts un dels moments més polèmics. La batalla s’ha esdevingut oberta i enormement complexa per l’oportunisme dels partits opositors al govern tripartit, així com també pel característic cainisme al que ens tenen acostumats els governs de la Generalitat principatina rendida al poder del PSC-PSOE.
Hem d’admetre que tot el que s’ha generat entorn d’aquest cas ens ha sorprès força. Com van ser difoses les imatges i amb quina poca intel·ligència els Mossos van intentar minimitzar-les. L’actual sentència (en espera de ser recorreguda i que esdevingui ferma) també ens ha sorprès, i no per les condemnes i les absolucions contingudes sinó per la feble argumentació, o més ben dit, per l’absurda argumentació que no pot evitar reconèixer l’assiduïtat de males praxis policials a les quals, el poder judicial sembla haver-se resignat... de bon grat.
Els mitjans de comunicació han destacat unànimement l’absolució dels agents pel delicte de tortures. Han rebaixat a gairebé l’anècdota les lesions infringides al detingut i donen per coherent l’explicació de l’Audiència Provincial, justificativa de la falsedat documental, basada en el fet que les “exageracions” en els atestats són habituals.
Fets provats: lesions i mentides
Dues situacions diferents, per bé que relacionades, són objecte de judici: l’acció dels agents per reduir el detingut i el redactat posterior que pretén descriure aquesta actuació.
La reducció del detingut
La sentència dibuixa una paràbola fantàstica entorn de la presumpció d’innocència dels agents i s’esplaia en acreditar sobradament l’actitud violenta del detingut. Tot plegat per acabar resolent que, degut a la provocació d’aquest, l’extralimitació que reconeix que es produeix no constitueix delicte de tortures. En l’esforç per recalcar l’actitud violenta del detingut, el tribunal pretén establir una nova doctrina fins al moment no recollida en l’estudi i descripció del fenomen de la tortura: la predisposició de l’individu que la pateix. És a dir, si un detingut, enfadat, indignat, etc. demostra una actitud violenta vers els seus botxins, aquests quedaran exempts de la responsabilitat penal per tortura. Ironitzar sobre el ventall que s’obriria a partir de sentències com aquesta és oportú per evidenciar l’absurd de l’argumentació de la secció 7a. Massa acostumats com estan a absoldre agents policials, emparant-se en la seva prevalença de credibilitat, en el cas de tenir imatges clares al davant han resolt com han pogut, ben pobrament, que si bé sí hi ha cops i puntades de peu més enllà de l’estricte acció de reduir el detingut, aquestes són només imputables a l’actitud de la víctima. Oblidant la condició general de funcionaris de l’Estat dels policies i la seva condició concreta de professionals de la violència.
Concloem per tant que la interpretació dels tres magistrats, per la que es descarta la comissió del delicte de tortura no està basada en la lletra de la norma jurídica (codi penal articles 174, 175 i 176) i tampoc en l’esperit d’aquesta (a bastament descrit i ampliat en els tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol en matèria de defensa dels drets humans). En especial, i força greu, semblen desconèixer els magistrats l’existència del conveni de les Nacions Unides del 10 de desembre del 1984 que entrà en vigor a l’Estat espanyol l’octubre de l’any 1987.
Falsedat documental
En aquest punt, la sentència assoleix límits absurds quan es contradiu a si mateixa: nega importància al fet que els agents, atribuïssin en el redactat de l’atestat agressions inexistents i que haurien suposat, de no haver existit les imatges, un procés contra el detingut pel delicte d’atemptat a l’autoritat. Una bofetada i un cop de peu a un genoll que haurien suposat lesions a un mosso i que serien l’origen l’acció violenta dels agents. Els tres magistrats de la secció 7a afirmen, per tal de diluir la gravetat del fet i així absoldre de nou els mossos d’esquadra que “la experiencia del Tribunal constata que, ciertamente muchos atsestados policiales, exageran o sobrevaloran a nivel delictivo comportamintos de imputación que posteriormente en la celebración del juicio oral, quedan relegados en su calificación jurídica en simples faltas contra el orden público, siendo por tanto en el acto solemne del plenario, donde efectivament quedan o no probados los hechos que se inician por el atestado policial”. És a dir, que si els policies atribueixen a un detingut el delicte d’atemptat en el seu atestat no passa res, es comprensible, ho fan tots. Ja s’ocupen més tard els tribunals d’esmenar aquest vici i posar fi a l’amenaça de presó contra aquella persona que falsament ha estat acusada per un funcionari en un document oficial. El cert és que l’experiència, en aquest cas la nostra, ens demostra el contrari: l’acusat arriba venut al judici, en el 99% dels casos sense cap altra prova que la seva pròpia versió dels fets front tres o quatre agents policials que gaudeixen de la prevalença de veracitat. No sempre hi ha imatges. No sempre tindrà tanta sort el detingut d’haver estat gravat per una càmara oculta mentres els agents “s’extralimiten”.
Reflexions amb nom propi: Karim
El Karim, veí de Vilanova, afirmà en vista oral haver estat colpejat per un mosso d’esquadra. En canvi, l’agent, afirmà que era ell qui patí una agressió per una triple patada voladora que el lesionà i li trencà un intercomunicador. Tot enmig d’una càrrega policial el dia que una manifestació fins llavors tranquil·la pretenia cloure la marxa amb una acció simbòlica i pacífica davant del Banc d’Espanya. Volien abocar-hi fems. Els Mossos ho van impedir. Tot plegat enmig de la plaça Catalunya. Fora d’una comissaria i lluny de les càmeres dels periodistes que oportunament havien estat foragitats a cops de porra. Va ser el 15 de novembre del 2008 i en aquest cas no hi havia imatges per demostrar l’innocència del Karim. Tampoc per demostrar la culpabilitat del Mosso. Però per contradiccions iròniques amb el cas del vídeo de Les Corts, la patada del Karim si es dóna per real i és considerada “atemptat a l’autoritat”. De res va servir passar per seu judicial, a l’espera que el jutge obrés el miracle de corregir la malifeta del policia que, com molts dels seus companys, i segons l’Audiència Provincial de Barcelona, “exageren” els atestats. En Karim, just passat l’estiu, serà reclòs a presó durant 50 dies .
Conclusions per a Interior
Ens hem manifestat sovint a favor de la instal·lació de càmeres a les comissaries. Ha estat de molts anys una reclamació del moviment antirepressiu i de les organitzacions de defensa dels drets humans. Ens consta que Interior preveu estendre-les als vehicles policials i habilitar l’enregistrament del so. Són sens dubte mesures que van en el bon sentit però que a la vista de la sentència del cas del primer vídeo de Les Corts, es queden curtes abans d’implantar-se.
L’administració de justícia demostra amb aquesta sentència estar lluny de situar-se a l’alçada de l’exigència social d’acabar amb la impunitat policial. L’excessiva sobreprotecció del policia o l’excessiva paranoia contra el ciutadà que afirma haver estat agredit segueix sent la tònica habitual al costat d’altres lacres del sistema com la lentitud processal, les sentències sense càrrega condemnatòria apreciable o fins i tot, la recurrència habitual a l’indult.
Per la seva part, Interior (secció Iniciativa), esperarà amb delit el resultat del recurs de cassació que presentaran les acusacions particulars o populars. Una estimació que pugui agreujar la sentència justificaria l’atreviment de gravar mossos d’amagat i remetre les imatges a l’opinió pública. Esperem però que mentrestant, i si no ha estat definitivament incapacitat per la teocràcia que realment governa a Interior (secció Joan Delort), deixin d’ocultar els protocols de detenció i custòdia i imposin sancions als agents de la Brigada Mòbil que es neguen encara ara a identificar-se a la via pública.
La versió oficial que s’intenta escriure aquests dies que corren ens ensenyarà que gràcies a les càmeres a comissaria els delinqüents deixen de proferir falses denúncies de tortures. Malauradament, nosaltres sabem que el que es redueix no són les falses denúncies, sinó l’abús de l’autoritat d’uns agents massa acostumats a la impunitat. Desgraciadament, i veient l'argumentació per a l'absolució de la sentència citada, queda clar que per a ells, la història que escriuen no necessita proves sinó finals feliços... sempre per als mateixos.
