Per l’altre costat, la candidatura per a les eleccions europees d’Iniciativa Internacionalista també ha posat al centre del debat, de nou, la conveniència o no d’utilitzar la lluita institucional com a mitjà per fer sentir la nostra veu.
Se sol dir que el debat, en termes generals, sempre és enriquidor. El problema apareix quan algun dels interlocutors no opina en funció d’anàlisis acurades, sinó que les seves opinions varien i fluctuen d’un costat a l’altre sense cap mena de lògica aparent.
Encara ara, i potser ja hi hauria d’estar acostumat, em sobta veure com hi ha qui critica aferrissadament la possibilitat que la CUP es presenti a les eleccions autonòmiques, o qui encara lamenta que la CUP es presentés a les darreres eleccions europees (amb arguments com la manca de preparació interna, la manca d’unitat o fins i tot la inconveniència de la lluita institucional en general) i que, en canvi, han corregut a apuntar-se al carro de la candidatura Iniciativa Internacionalista. I que a més, ho han fet amb uns arguments que podrien servir, un per un, per defensar la participació de la CUP a les eleccions autonòmiques.
Aquests sectors, de dins de la pròpia Esquerra Independentista, intenten evitar les acusacions de manca de coherència dient que la candidatura d’Iniciativa Internacionalista prové d’un procés de confluència sense precedents entre diferents organitzacions independentistes i anticapitalistes de l’estat espanyol. I ho diuen, és clar, perquè això seria, en principi, un argument a favor per participar d’aquesta candidatura. Ho seria, si fos cert.
Intentar vendre aquest projecte, Iniciativa Internacionalista, com una experiència de base, de debat, d’intercanvi..., de confluència, en definitiva, és només un intent d’amagar la pròpia incoherència. Perquè probablement no hi ha cap projecte tan pensat exclusivament per anar a unes eleccions com aquest. I és així, bàsicament, perquè a l’Estat espanyol s’hi neguen drets fonamentals bàsics com ho és el de presentar-se a unes eleccions, i, com a conseqüència, hi ha determinats moviments polítics que no tenen més remei que buscar sortides urgents per poder participar a les institucions, cosa del tot legítima. I és evident que en circumstàncies com aquestes no pot haver-hi ni treball de base, ni xarxa, ni debat, ni confluència.
Que no s’entengui el que escric com a una crítica a Iniciativa Internacionalista, perquè en cap cas ho és. Ben lluny d’això, aquest article vol ser una reflexió en veu alta al conjunt de la militància del moviment. Si la CUP (i dic la CUP, i no les CUP’s, perquè així ho marquen els estatuts de l’organització des del juny de 2008) va decidir assembleàriament no participar d’aquesta candidatura, amb arguments que demostren la maduresa i el sentit de responsabilitat de l’organització, no entenc que després hi hagi alguns nuclis locals de la CUP, o fins i tot càrrecs públics, que facin comunicats o declaracions en una direcció diferent a l’acordada. Em sembla que és, com a mínim, criticable.
Quan, des d’aquests sectors, es diu que participar a Iniciativa Internacionalista ens pot servir per tenir una veu independentista i d’esquerres al Parlament Europeu, i que aquesta veu ens pot anar bé per defensar el dret a l’autodeterminació, els drets de la classe obrera i la necessitat de la ruptura amb l’ordre vigent, de debò que no s’adonen que aquests arguments serveixen un per un per defensar la presentació d’una llista de la CUP a les eleccions autonòmiques del Principat, fet que aquests mateixos sectors rebutgen? Alguna cosa, aquí, no acaba d’encaixar. Per què a un lloc sí, i a l’altre no?
És curiós, també, que es digui que participar a la candidatura d’Iniciativa Internacionalista ens pot servir per demostrar que no tenim por a la repressió ni a una possible il•legalització. La pregunta és: Segur que encara ho hem de demostrar, això? No ho hem demostrat moltes vegades, ja? I, a qui ho hem de demostrar? A nosaltres mateixos? De debò que encara estem en aquest punt? No seria més correcte i productiu demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la resta del país que som capaços de valorar si aquesta és l’estratègia que interessa ara al nostre moviment o si no ho és, enlloc d’apuntar-nos a estratègies que ens són alienes sense analitzar res més?
En definitiva, crec que hem de començar a triar. Triar si volem esdevenir un moviment fort, capaç, amb decisió pròpia i preparat per assolir els nostres objectius, la Independència de tota la nació i el Socialisme – assumint, per tant, els reptes que ens pertoquen -, o si, en canvi, volem seguir jugant a les aparences.
