L'escriptor Josep Iborra afirma que a ell "no hi ha ningú que el pose en dubte com a escriptor"; el lingüista Vicent Pitarch deixa anar que ell "és l'intel·lectual més lúcid que hi ha hagut en tot el País Valencià al llarg del segle XX" (i un dels dos o tres dels Països Catalans, afegeixo jo); la seva obra "no és un document d'època, sinó d'actualitat" afirma el filòleg Antoni Seva; quan morí, Andreu Alfaro comprengué que s'havia quedat orfe "perquè havia perdut la persona amb qui jo em confessava cada setmana"; i Lluís Llach reconeix que ell "ens va obrir les portes d'una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent".
Són algunes de les respostes a les trenta-tres entrevistes que conté el llibre-dvd "Ser Joan Fuster". Tres-centes setanta pàgines editades per Albert Montón, Francesc Pérez i Moragón i Nel·lo Pellicer sobre una idea del darrer, amb les entrevistes completes i un reportatge en dvd del realitzador Llorenç Soler produït pel Taller d'Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. Cal recordar que Soler va ser el director d'un altre grandíssim reportatge sobre aquest país que és el nostre: "Del roig al blau. La transició valenciana".
L'edició d'aquest llibre-reportatge és una molt bona excusa per tornar a treure a la llum l'obra de Joan Fuster, els seus llibres, les seves idees i la seva actitud. I ho és perquè des que va morir al 92 fins ara la seva figura ha tingut una desigual valoració i va camí de convertir-se en "allò que va ser"o "allò que tal vegada s'esdevingué". El reconeixement a l'intel·lectual i a l'home cívic crec que no han estat suficients, sobretot fora de l'àmbit estrictament valencià. És a dir que si Fuster hagués estat barceloní i hagués fet una tasca equivalent (adequada, és clar, a un context molt diferent al valencià com és el principatí) avui tindríem Fuster fins a la sopa i avui tenim Fuster només si el busquem i a vegades ni així. A Fuster el recorden bàsicament els habitants conscients del País Valencià, nacionalment i lingüística, i quatre més a la resta dels Països Catalans, en àmbits lingüístics, universitaris i d'historiadors. Alhora, en determinats ambients nacionalment conscients, el pensador de Sueca ha passat de ser un assagista que esperonava la crítica i l'autocrítica a convertir-se en una icona intocable, en un dogma més. I ja sabem que les icones només serveixen per ser adorades, per rendir-los tribut i reverència. Les icones no parlen i, en alguns casos com en aquest, no cal ni llegir-les, alhora que els seus fidels més fidels deixen anar un simple discurs monòton i irrebatible per explicar-lo a "les masses" que el Montaigne català mai no admetria com a propi i ni tan sols inspirat en ell.
Va ser a Sueca (a la Ribera Baixa) on, el 23 de novembre del 1922, naixia Joan Fuster i Ortells. Ni el seu voltant familiar i d'amistats (amb un pare que va passar de ser líder dels carlins locals a primer alcalde franquista de la població sense deixar de fer imatges de sants) ni els seus estudis de Dret feien presagiar el cap tan ben moblat en múltiples facetes que aguantava una ossada més aviat poc farcida com era la seva. El cap, diguem-ho tot, se'l va moblar ell mateix amb l'adquisició d'una immensa biblioteca que ho incloïa gairebé tot. I el desig de saber va ser l'autèntic motor que conformà la seva vida i els seus textos.
Des de Sueca, Fuster bastirà una obra assagística de primera línia, construïda a partir de milers de lectures i l'assimilació i les bones digestions dels clàssics grecs, de la filosofia occidental i de la literatura catalana de tots els temps, amb una especial atenció als autors valencians. Tot això passat pel seu tamís antidogmàtic. De cada un d'aquests apartats, l'autor en traurà les parts més racionals i, sobretot, les que posen l'ésser humà i la raó en el centre, alhora que en literatura aprofundirà en el coneixement d'autors i obres que fins a ell, en molts casos, no havien estat estudiats. La seva obra ressegueix els grans autors però també aquells que escriuen en els períodes històrics en què la llengua catalana ha estat més malament a nivell d'ús per una classe o altra. Il·lustrat, positivista i humanista, la seva veu esdevindrà referent a tots els nivells i llibres com "El País Valenciano", "Qüestió de noms" o "Nosaltres es valencians" passaran a ser considerats, per activa i per passiva, primer revulsius i després clàssics per diverses generacions que, primer des de la universitat i després des d'arreu, feien ressorgir les ganes de llibertat en la recta final del Franquisme.
Ara bé, més enllà d'aquests llibres esdevinguts autèntiques barricades intel·lectuals pel que suposen de revulsiu i per l'enfrontament amb els sectors més immobilistes i espanyolistes de la societat valenciana del moment, Fuster té una obra amplíssima que va des dels aforismes, en què excel·leix, fins a l'assaig de reflexió cultural i lingüística amb obres com "El descrèdit de la realitat" o "Les originalitats" i "Babels i Babilònies". Personalment, però, l'obra amb què em va obrir el cap al que deia i a com ho deia és el seu "Diari", escrit entre 1954 i 1960. Penso que a banda de molts temes que després esdevindran autèntics estudis a fons, el "Diari" té la virtut de donar-li una total llibertat en l'expressió. Fuster sempre és lliure escrivint, però en aquestes pàgines ho és encara més i en la seva lectura hi trobem un escriptor irreverent, sincer i cultíssim; jo diria que és l'obra que més l'apropà a un dels seus principals referents, Michael de Montaigne. Alguns dels apunts que hi deixa em mereixen una estima especial, per exemple el del 23 de gener del 52, quan diu que "ser lliure" equival, aproximadament, a "no haver d'obeir". És el Fuster més llibertari, i que em perdonin el mot les doctes patums universitàries i els regionalistes catalunyescos conservadors. Per mi, Fuster és un pensador llibertari exactament en el sentit que jo dono a la paraula: aquell que defensa la llibertat en tota la seva amplitud, començant per la defensa dels altres, els que per condicionants diversos no saben ni tan sols què és la llibertat; i ho fa amb la raó com a arma, conscient alhora dels greus desequilibris que el seu exercici pot comportar. En els diaris, Fuster reinterpreta al marquès de Sade, Chateaubriand, Erasme, els existencialistes -sobretot Sartre i Camus tot i que no només- i, el 29 de març de 1953, celebra el quatre-cents aniversari de la mort de François Rabelais amb un text en què el Fuster més gasiu i càustic es mostra totalment despullat i com el que és: un humanista amb totes les conseqüències, fins i tot amb aquelles que incomoden els amos i el món de l'alta cultura, uns espais que en aquell moment no coneixia tan de prop com anys després.
Amb l'arribada de la democràcia formal a l'Estat espanyol, Fuster rebria el reconeixement general de polítics i intel·lectuals d'esquerres, alhora que era víctima de l'extrema dreta amb dos atemptats amb bomba i del rebuig d'àmplies capes de valencians i valencianes espanyolitzats i folklòrics que passaven a considerar-lo el seu enemic número u. Aquesta posada en el centre de la diana de les ires de part de la població era conseqüència d'una campanya contra la seva obra i contra qualsevol rastre de racionalitat, producte de les manipulacions finançades i expressades per una part important del poder polític i mediàtic. Algunes de les seves postures més intel·lectualistes ajudaven a aquest enfrontament que avançarà en els anys vuitanta al País Valencià de la mà d'UCD, de grups regionalistes blavers i de l'extrema dreta; i que avui encara dura. Aquesta campanya antifusteriana l'obligà a buscar nous periòdics on guanyar-se la vida quan els del País Valencià el feren fora. Aleshores, fou acollit per la premsa "cotonera" catalunyesca i visqué un anys dels seus articles publicats a "El Correo Catalán".
Als anys vuitanta i principis dels noranta del segle XX, Joan Fuster rebrà el reconeixement unànime del món de la cultura i de la Universitat, alhora que d'una part important de la classe política valenciana més o menys d'esquerres, que alhora que l'admira s'aparta de les seves propostes cada cop de forma més clara. Havia escrit ja la majoria dels seus grans assajos i havia recorregut un camí llarg i ple d'obres destacades, rellegibles avui encara i per molts anys com "Cansar-se d'esperar" o "El descrèdit de la realitat",
El 1992, als setanta anys, Fuster mor i deixa darrere seu una obra que serà reivindicada només en part i que encara ara no podem llegir sencera, malgrat al mercat tinguem volums solts de dues propostes incompletes d'Obra Completa.
Joan Fuster és un exemple clar de com va aquest país -aquests països- que té nom plural i que pren forma a voltant de l'espai on es parla la llengua que li dóna nom: els Països Catalans. Malgrat que la llengua és l'element que configura la literatura, en què s'inclou l'assaig, l'obra del de Sueca continua sense rebre el reconeixement popular que qualsevol autor en condicions semblants tindria en un país normal (perdoneu la reconsagrada expressió, però ara em calia). I quan se'l reivindica, en la majoria de casos, es puja Fuster dalt d'un cadafal des d'on se li fan dir dogmes i dogmes com si es tractés d'un autòmat de fira en forma d'oracle grec, ell mateix, en aquest cas mort i de qui es trien frases esparses per confirmar dogmatismes propis.
Ja em perdonareu, però penso que Fuster més que cites el que ens dóna és actitud. Una actitud intel·lectual sempre preparada per esperonar el coneixement i el saber, sempre disposada a convertir la raó -i per tant els raonaments- en la qüestió central, fugint del dogma amb l'arma de la crítica sempre preparada per disparar bales d'ironia. Com Montaigne, de qui és un destacat receptor i interpretador, Fuster conrea la voluntat de pensar en veu alta, públicament, en el seu cas per regenerar un país que no tenia ni nom, ni història, ni literatura...
No es tracta de posar altars a cap sant ni de vestir de verge immaculada ningú que no era verge ni immaculat (si ho hagués estat, tampoc ho faríem) però sí de reivindicar el pensament de qui ens fa pensar, les idees de qui ens esperona a saber i a aprendre, els coneixements de qui ens porta a adquirir-ne, a dubtar de tot, a qui l'amor per la gent portava a esdevenir pensador, a qui abans que res era una persona lliure i culta. Tal com diu a "Ser Joan Fuster" l'exalcalde de València Ricard Pérez Casado, "L'estímul a pensar en llibertat i des de la raó. Això és ser fusterià per mi".
I ja sabeu allò que deia... Bertolt Brech (?). Hi ha gent que és necessària, una altra que és imprescindible... i tota la pesca... Als Països Catalans, l'únic espai nacional que inclou l'indret on jo visc que parteix de la raó i no de la força de l'Estat o de les seves concessions, l'únic imprescindible és Joan Fuster. No és ell l'inventor de res, ja existíem abans, però sí que és qui ho anomenà, qui ens dóna un nom, i només existeix allò que s'anomena, en aquest cas de forma plural. I me n'alegro que hagi estat un no nacionalista qui hagi anomenat la meva nació, malgrat a alguns tot us sembli igual, aquesta característica és radicalment diferent i és precisament en aquesta diferència on es troba la raó de tot, la mesura de totes les coses: Joan Fuster. Només faltaria! Cristo!
