Aquest moviment antirepressiu del nacionalisme radical, que en petits nuclis planteja opcions d’alliberament nacional a principis del S.XX (autoanomenat separatisme), té com a precedent d’organitzacions solidàries el moviment republicà sorgit de la revolució de Setembre (1868), que a partir de la Restauració borbònica d’Alfons XII és perseguit tant pels seus plantejament nacionals (evolucionats des del federalisme o des de postures més avançades com les del proto-independentisme de Narcís Roca i Ferreres) com pels seus plantejament d’esquerres (components de laicisme, caràcter republicà, amb lligams i fluctuacions amb el moviment obrer, el sindicalisme i l'anarquisme).
Aquesta organització de solidaritat del moviment republicà i catalanista de finals del XIX es planteja bàsicament des de la beneficència, sobretot, i des de la reivindicació patriòtica amb un llast romàntic important. No obstant això, aquestes fórmules d’organitzacions de solidaritat conviuen amb altres col.lectius de plantejaments similars, com ara els de l’organització obrera (Caixes de resistència per als represaliats i ajut mutu) o de l’ampli ventall del moviment anarquista (suport als encausats per opinió, o bé als acusats de practicar l’acció directa en el seu vessant col.lectiu o individual).
No es poden destriar les fórmules de solidaritat entre el moviment catalanista republicà i el moviment obrer o les diferents expressions del socialisme llibertari català. Entre aquests existeixen diversos llocs comuns, com ara la denúncia conjunta del reclutament de les quintes. Un cas que exemplificaria aquesta complexitat és el suport en forma de beneficència als “autonomistes” catalans empresonats a les colònies espanyoles del nord d’Àfrica, als anys 80 del S.XIX, provinent tant de sectors catalanistes conservadors com de personatges lligats al lliurepensament i l’anarquisme. En algunes ocasions aquesta beneficència s’organitzava des de col.lectius promoguts per la maçoneria (promotora de la fraternitat, els drets humans i els drets civils i polítics), un paraigua que sovint aglutinava les diferents famílies dissidents de l’època i donava aixopluc a les formes de pensament més perseguides.
Les sotragades repressives als Països Catalans en temps de la Restauració estan marcades per l’impuls del catalanisme, del republicanisme i del moviment obrer. Sovint aquestes expressions comparteixen espais comuns en un procés històric de clarificació política i de consolidació de l’Estat capitalista espanyol. Així, alguns moviments de solidaritat antirepressius com el Procés de Montjuïc mou un ampli ventall de sectors socials, ja que afecta tant l’anarquisme clandestí, el moviment obrer, els sectors lliurepensadors com diverses persones significatives del catalanisme.
Cal tenir en compte la data del Procés de Montjuïc, el 1896, que finalitza amb nombroses condemnes a mort, llargues condemnes de presó i una llarga llista d’exiliats. No només pel seu impacte repressiu, sinó perquè aquesta data marca un punt d’inflexió en els mètodes de repressió política per part de l’Estat espanyol. Si fins aleshores les expressions de violència política estaven perseguides d’una forma tradicional (enfrontament entre milícies, insurgents, obrers, carlins, etc amb l’exèrcit o els Mossos), a partir d’aquesta data l’organització política armada resta criminalitzada (encunyament del terme “terrorisme”, fins aleshores inexistent) i fortament perseguida. Es prohibeixen la formació de milícies, es consolida el cos de la Guàrdia Civil i es tornen a restituir els Mossos d’Esquadra, dissolts durant el període democràtic de 1868-1874. D’altra banda, la policia política es tecnifica i apareixes noves fórmules per al control social, com ara la implantació del control de les empremtes digitals i altres tecnificacions administratives. En aquesta mateixa data i com a resposta a les accions anarquistes es crea un cos de policia judicial, composta per uns 25 agents i depenent de la també anomenada Audiència Nacional de Madrid. En definitiva, a tombant de segle la consolidació de l’Estat espanyol com estructura de control i dominació resta consumada en relació a les greus deficiències estructurals que patia anteriorment, un canvi produït per la consolidació final de l’Estat capitalista sobre les estructures oligàrquiques tradicionals anteriors .
Amb aquesta herència en el camp antirepressiu el Nacionalisme radical, que evoluciona a través de noves expressions i afavorit per les emancipacions de Cuba i de Filipines, i esperonat per la lluita rifenya contra els ocupants espanyols, continua perpetuant uns models antirepressius ancorats en la beneficència i en la defensa romàntica dels represaliats. En aquest context gran part dels represaliats ho són per motius d’opinió (contínues persecucions de les publicacions catalanistes o republicanes, amb multes i fins empresonaments pel seu contingut), o bé per actes d’expressió pública, com actes o manifestacions.
La data en què arrenca el Nacionalisme radical del S.XX és l’11 de setembre de 1901, en què dóna un important pas endavant pel seu simbolisme. L’associació patriòtica Catalunya i Avant va realitzar una ofrena floral al monument a Rafael de Casanoves després d’un acte, que va anar seguida de 23 detencions inicials i posteriors detencions de les persones que s’hi solidaritzaven. Aquest fet va provocar una multitudinària manifestació catalanista quatre dies després i el desvetllament de la Diada com a referent reivindicatiu. Des d’aleshores, les Diades de començaments de segle es distingeixen per les batusses entre catalanistes i la policia, o bé amb enfrontaments amb els grups ultres contemporanis, els seguidors d’Unión Monàrquica.
La solidaritat benèfica està relacionada sovint amb l’ajut als represaliats per aquestes topades amb la policia o amb els grups espanyolistes, que sovint tenen com escenari les Rambles barcelonines. La repressió de la premsa periòdica, especialment la satírica, són un altre vessant de la persecució de l’Estat contra el nacionalisme radical emergent. Els fets del Cu-Cut! (1905, en què els militars van assaltar diverses seus de periòdics) és il.lustratiu de quin era el nivell de confrontació, en què hi participaven directament l’exèrcit i les forces paramilitars espanyolistes amb total permissivitat.
En aquest context neix un col.lectiu, considerat sovint com grup armat i a la vegada antirepressiu, que va aparèixer a Catalunya durant el segle XX, amb el nom de La Reixa. Aquesta fou una entitat poc coneguda però que ha estat reivindicada des de l’independentisme com la primera organització armada del segle passat, pel seu caràcter defensiu. La Reixa va ser una organització benèfica, de socors, l'aparició pública de la qual fou l'11 de setembre de 1904 però que tingué una actuació purament activista a l'intervinir en enfrontaments clarament armats. Des de La Reixa es va començar a teoritzar que per aconseguir l'alliberament nacional de Catalunya calia passar per la lluita armada. Alhora, aquesta organització començà a considerar el País Valencià com germà en aquesta lluita. Estava vinculada tant a Unió Catalanista (tenia la seu al seu local) com a l'Aplec Catalanista, una organització nascuda el 1903 que recollia en un paraigües unitari diversos grups catalanistes, amb els noms de Lo Sometent, Lo Renaixement, Els Feiners, Los Pregoners, Los Montanyenchs i l'Associació Catalanista La Falç, etc. La Reixa, tenia com objectiu "auxiliar els empresonats en actes de propaganda catalanista i commemorar l’11 de setembre", però a la pràctica també exercia la funció de coordinar el moviment en el seu àmbit més clandestí.
La Reixa
La Reixa, vinculada a Unió Catalanista, manté estrets lligams amb els nuclis del nacionalisme radical de la diàspora, especialment amb el de Cuba, i a la vegada comparteix un espai socio-polític amb el CADCI (nascut el 1903), el sindicat de dependents amb fort caràcter nacional.
L’experiència de La Reixa es consolidarà durant els anys vint, a partir del cop d’estat de Primo de Rivera, en què el separatisme insurreccional prendrà un protagonisme i un prestigi polític que sentarà les bases d’una tradició que embranca amb l’independentisme actual. Persones lligades a La Reixa instruiran els escamots armats d’Estat Català, i participaran activament a la resistència contra la Dictadura.
Quant Primo de Rivera declara el cop d’estat, amb la justificació del fantasma del separatisme i dels ultratges als símbols espanyols, però amb la doble intenció d’aturar les conquestes de la classe obrera impulsades per la CNT, el nacionalisme radical és un moviment jove i grupuscular, que es mou associat a diferents entitats culturals (excursionistes, esportives, literàries o sindicals). El fet que el nacionalisme conservador encapçalat per Francesc Cambó avali i recolzi els militars clarifica el panorama del catalanisme, que es radicalitza i passa a l’acció directa, a la politització i a assumir postulats socials.
Així i tot el nacionalisme radical encara es mou motivat pels símbols del catalanisme; es tracta un moviment polític emocional i jove encara hereu del catalanisme del 1900. Però el fet que les primeres mesures de la Dictadura esdevinguin la clausura d’esbarts dansaires, la prohibició de la llengua escrita, de la senyera i altres expressions nacionals radicalitza el discurs del catalanisme que supera la seva etapa innocent i esdevé separatisme insurreccional. Les topades amb els seguidors d’Unión Monàrquica es radicalitzen, i la policia es dedica a arrencar decorats de festivals locals, estripar senyeres o a arrestar les persones que xiulen tonades semipopulars. Aquesta persecució porta el moviment a la clandestinitat, a l’organització de la resistència i a l’acció directa armada.
En aquesta situació, d’una banda la direcció política d’aquest nou moviment (de la mà de Francesc Macià i de la nova organització referent, Estat Català) passa a l’exili, que també li atorga una aureola romàntica de resistència. D’una altra banda, a l’interior la resistència es teixeix en l’autonomia de grupets disposats a l’acció i als intents conspiratius.
L’acció d’aquests escamots autònoms del separatisme consisteix en accions com trencar rètols escrits en espanyol o símbols de l’opressió (com atacar les Galeries El Siglo, el propietari de les quals era un conegut monàrquic amic del dictador). Una escalada des de la qual es passa als atacs amb explosius i alguns altres intents armats.
Malgrat que aquests grups d’acció no comptaven amb l’autorització de la direcció política a l’exili (Estat Català i F.Macià), es repeteixen les accions i la llista de joves disposats a passar a l’acció augmenta de manera desorganitzada. Fruit d’aquesta voluntat de confrontació, i amb el suport del representant del separatisme que seguia el model irlandès, Daniel Cardona, un grup de joves que es van conjurar sota el nom de Bandera Negra planegen un regicidi el 1925 al Garraf. La intenció era fer explosionar una potent bomba al pas del tren que portava el rei Alfons XIII i tot el directori militar a Barcelona. L’operació va ser descoberta, però, i una llarga llista de resistents van ser detinguts i condemnats a cadena perpètua i condemnes menors.
Comitè Pro-presos
El moviment antirepressiu que va generar aquestes detencions va esperonar encara més el moviment del separatisme insurrecional que les accions armades en si mateix. Els represaliats del Complot del Garraf i la solidaritat que van despertar van mobilitzar la societat catalana d’una manera impensable fins aleshores. El nou moviment antirepressiu va permetre, a més, que les dones ocupessin tasques polítiques de solidaritat. Un fet fins aleshores desconegut. La dibuixant Lola Anglada (coneguda com “La mareta dels presos”) o l’escriptora Anna Murià en van ser unes impulsores importants. Amb el temps, l’organisme que coordinava la solidaritat amb els presos del Garraf (i posteriorment amb d’altres) es va anomenar Comitè Pro-presos. I la seva tasca consistia a reivindicar la llibertat dels empresonats amb sopars i actes, recollir ajuts benèfics, col.lectes i campanyes de suport a través de signatures. Aquest Comitè, a banda de ser l’organisme més reeixit del nacionalisme radical, va permetre establir el treball unitari entre els diferents grups que es disputaven l’hegemonia del catalanisme radical i fins va acostar aquest moviment a l’anarco-sindicalisme, que comptava amb estructures pròpies de solidaritat antirepressiva.
Altres caigudes importants, com la de la Societat d'Estudis Militars (SEM) [1] , el 1925, no van anar seguides d’una solidaritat articulada políticament en un moviment, com en el cas del Garraf. El SEM, lligat inicialment a Acció Catalana, va desaparèixer amb la caiguda de Miquel A. Baltà, que va passar 30 dies incomunicat i molts anys de presó. El caràcter elitista d’aquesta organització secreta va impossibilitar una campanya de solidaritat com en el cas anterior.
NOTES:
[1] El SEM fou una agrupació clandestina i de caire paramilitar, fundada a Barcelona el 1924 per militants d'Acció Catalana. La presidia Lluís Nicolau d'Olwer i n'era secretari Ferran Cuito i Canals. Miquel Arcàngel Baltà i Botta en fou el cap i l'instructor i mantenia contactes amb Francesc Macià i Estat Català. Les classes, teòriques i pràctiques, es feien a l'edifici de l'Ateneu Barcelonès i es basaven en els manuals militars de la infanteria francesa de l'escola de Saint-Cyr. Un altre assessor principal fou Pere Màrtir Rossell i Vilar, i aplegava un centenar de voluntaris, entre ells el socialista Josep Rovira i Canals, els nacionalista Carles Pi i Sunyer i els futurs militants d'Estat Català Miquel Ferrer Sanxis, Manuel González Alba, Abelard Tona i Nadalmai, Àngel Morera, i altres. També i hi col•laboraven Pau Vila, Cèsar August Jordana i Mayans, Ferran Soldevila i Zubiburu i Alfons Maseras i Galtés.
La seva finalitat era formar els nuclis del comandament d'un futur exèrcit català. Fou descoberta el 1925 per la policia de Miguel Primo de Rivera. Baltà i d'altres foren empresonats i molts se n'anaren a l'exili. La causa dels futurs lluitadors independentistes fou sobreseguda per por d'un escàndol polític. Els que restaren a l'interior continuaren sota el patrocini de Josep Maria Batista i Roca fins el 1929 i s'integraren a Bandera Negra o bé a ORMICA.
