A l’hora d’analitzar la participació de la CUP a les autonòmiques, però, cal tenir en compte, sobretot, la conjuntura social i electoral en que es trobarà la nostra nació en general i el principat en concret, a la tardor del 2010, quan, suposadament, es celebraran les eleccions.
Hem de tenir en compte, també, quina utilitat té presentar-se de cara a avançar cap als nostres objectius.
Al meu entendre, el cicle electoral actual, basat en el desgast del tripartit, el fracàs de la reforma estatutària, sumat a una crisi econòmica estructural del sistema capitalista que just està començant, crea les condicions per fer, de la CUP, la alternativa necessària ara i aquí.
No cal ser Nobel d’economia per preveure que al 2010 hi haurà, com a mínim, uns 800.000 principatins sense treballar: alguns sense la ciutadania; part sense estar registrats a l’atur; i molts sense cobrar cap mena de prestació o cobrant-ne una de molt reduïda. Tals nivells no fan sinó augmentar el treball temporal i l’empitjorament de les condicions laborals pels qui mantinguin la feina. La situació laboral sols és la punta de l’iceberg d’una crisi que posa en qüestió el model econòmic actual, el fracàs productiu, l’accés i/o manteniment de l’habitatge,etc.
Amb aquesta base material existeix la responsabilitat històrica de presentar una candidatura socialista i independentista, que esdevingui la veu, avui absent, de la classe treballadora i dels moviments socials al parlament. Que sigui alternativa als partits polítics tradicionals i que, alhora, els desemmascari com a mers transmissors de la elit empresarial i/o de la subordinació espanyola. Culpar-los de la crisi, per abocar el nostre país en un model basat en la construcció, el turisme i la especulació financera.
El parlament principatí, per institució burgesa i espanyola que sigui, és un indret on desenvolupar, també, la lluita ideològica i estratègica.
Qui, si no la CUP, pot portar la veu de la classe treballadora al parlament principatí? Qui, si no la CUP, pot assenyalar la conxorxa político-empresarial com a causants de la crisi? Qui explicarà que això és degut al neoliberalisme, al capitalisme, de la nostra pertinença a l’Estat, a la UE i a la OMC?
I sobretot, qui, si no la CUP, presentarà un programa econòmic i social alternatiu?
Cal fer una anàlisi rigorosa de l’estat de la qüestió, i redactar, conjuntament amb moviments socials, centrals sindicals i col.lectius populars i territorials un programa electoral. Confluència programàtica que sigui inequívocament rupturista:
- nacionalització total de la banca i intervenció a les caixes,etc.
- municipalització de l’habitatge, potenciació de les cooperatives d’habitatge, multiplicació ponderada de càrregues a l’IBI als propietaris amb diferents habitatges, expropiació dels habitatges buits, prohibició de les immobiliàries, etc.
- Prohibició de les ETT’s. Pujada salari mínim, instauració renda bàsica,etc.
- Prohibició dels ERE’s d’empreses amb beneficis, nacionalització de les empreses que marxin amb beneficis, etc.
- Control i planificació pública de la economia. Impuls de la indústria, tant d’indústria pública com cooperatives industrials, etc.
- Financiació de les cooperatives agràries i de consum i aposta cap a la sobirania alimentària i energètica,etc.
- Blindament dels serveis públics i reforma integral per garantir la qualitat: derogació de LEC, la LUC, insubmissió a LOU; lluitar contra campanya “pro-copagament” a la sanitat, etc.
- Aturada del 4t cinturó, la MAT, l’AVE, i altres atemptats ambientals,etc.
- etc...
En sí, un programa electoral que, lluny d’enterrar-nos a la frustració, faci visible la necessitat urgent de la independència nacional per fer viable les propostes de transformació social plantejades.
El discurs dialèctic és canalitzar la catastròfica situació social per plantejar un programa rupturista com a única solució llargterminista; i que, tot i que s’intentarà avançar a partir de les competències autonòmiques, aquestes són evidentment limitadores, i sols la independència nacional és garantia per desenvolupar la transformació social.
Aquest discurs dialèctic és retroalimentari i destinat a sumar suports multidireccionalment en un projecte realment socialista i independentista.
És, de fet, aquesta estratègia dialèctica, i no pas per cap apriorisme ideològic, el que crea les condicions perquè la classe treballadora catalana entengui i aposti per la indestriabilitat de la independència i el socialisme.
De fet, ja només pel fet d’enfocar-ho d’aquesta manera, siguin quins siguin els resultats electorals, serà un avenç per la construcció de la Unitat Popular, la aliança amb moviments socials i la referencialitat amb la classe treballadora. Evidentment, un discurs electoral és paper mullat si no hi ha un treball de base, associatiu. Cal maximitzar el descontent, conduir l’amargura personal i/o corporativa cap a una denúncia del sistema i a la construcció d’alternatives. Seguir el treball en xarxa amb centrals sindicals i col•lectius varis, en la construcció del contrapoder.
La CUP ha de potenciar, no substituir, aquesta xarxa a nivell municipal i supramunicipal. I la CUP ha de plasmar electoralment la xarxa, ser-hi el referent electoral. La presentació a una contesa supramunicipal amb un discurs rupturista alimenta i accelera el desprestigi dels partits polítics tradicionals, i és una plataforma propagandística que ajuda a augmentar la presència territorial i la fortalesa allà on tenim presència.
En clau estrictament electoral, a més, que el tripartit estigui al govern és una bona conjuntura per superar la dialèctica burgesa “esquerres i dretes” i identificar tots els partits amb representació parlamentària com els partits de bancs i especuladors. A més, aquesta aposta tàctica també neutralitza opcions enganyoses com són l’obrerisme de caire espanyolista o estatalista o bé el sobiranisme de caire burgès.
Sobre la possibilitat d’obtenir representació, és molt interessant l’anàlisi fet per Roger Buch. Certament, la no presència municipal a les capitals de província, sobretot Barcelona, com a les ciutats demogràficament importants de la primera corona metropolitana, així com al Vallès Occidental, és un clar obstacle.
No obstant, cal precisar que no només es tracta d’una contesa diferent, sinó també d’una conjuntura electoral diferent. Dependrà del treball previ amb moviments socials i centrals sindicals, del programa electoral que fem i com el fem arribar. Si ens hi bolquem, no només hem d’aspirar a repetir els bons resultats de les municipals, sinó arribar a tenir el vot de part de la majoria abstencionista, votants d’altres partits minoritaris, com així també vots que en les darreres municipals anaren a candidatures locals independents d’esquerres, com les CAV al Vallès Occidental o altres experiències similars. I també, cal dir-ho sense por, votants desenganyats d’ERC i ICV.
Per últm, dir que és un error l’anàlisi de que és la pressió mediàtica la que empeny a anar a les autonòmiques. No, és la necessitat de denunciar el sistema actual i presentar alternatives econòmiques i socials el que requereix una candidatura rupturista al parlament.
Qui ho farà, sinó la CUP?
