“I dur memòria d’un dol antic”, aquest vers de Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) relata, de manera metafòrica, el procés de creació literària que l’autora engega l’any 1973 i que finalitza amb la seva mort l’estiu de 1998; va morir d’un càncer: “Com l’ou de la mort blanca”. Així diu un dels versos d’un dels seus poemes darrers. Marçal, amb una forta dosi d’impotència, intenta, encara, escriure un poema on ressoni l’eco de la cantarella popular que tant féu servir en els seus primers llibres Cau de llunes (1977) i Bruixa de dol (1979). Però en aquest poema de l’any 1997 la cantarella s’escapça de seguida. No sabem si voluntàriament o no. Diu aquest poema que podem llegir en el seu darrer recull que porta per títol Raó del cos (2001): “Covava l’ou de la mort blanca/ sota l’aixella, arran de pit/ i cegament alletava/ l’ombra de l’ala de la nit./ No ploris per mi mare a punta d’alba./ No ploris per mi mare, plora amb mi.”; hi ha un altre poema, també de Raó del cos, que explica, metafòricament, els efectes d’una intervenció quirúrgica: les ferides a l’aixella arran de la primera i segona operació: “La cicatriu/ em divideix” en dues parts/ l’aixella./ Cremallera/de carn/ mal tancada/ però/ inamovible. Inamovible/ com el decret/ que en llengua/ imperial/m’exilia/ a la terra/ glaçada/ dels malalts/sense terme/ ni rostre.” Els malalts de càncer són exiliats al llarg de la malaltia pels protocols que dicten els diversos tractaments deradioteràpia i quimioteràpia.
La passió segons Renée Vivien
El recull de poemes Cau de llunes (premiCarles Riba 1976) fou el seu primer llibre. I el darrer, com ja hem dit, va ser Raó del cos a cura de Lluïsa Julià. Aquest llibre darrer està format per poemes que, de manera esparsa, Marçal escriu per acarar la mort. A Raó del cos es manifesta la derrota i la memòria. La derrota ve pel costat de la mort del cos. La memòria hi és present, ja que a través d’ella recordem les coses i els actes que han estat capaços de donar “vida”. I Raó del cos és un llibre de record. La memòria i el seu ús fou un tema que sempre captà l’atenció de l’autora, ja des de l’inici de la seva obra. Però, l’interès augmenta arran de la elaboració de la seva única novel·la La passió segons Renée Vivien (Barcelona, 1994) i dels diversos estudis literaris que escrivia al voltant de l’obra de les clàssiques catalanes, com Maria-Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Aquest treball formava part del projecte que Marçal perseguia des de principis dels anys vuitanta: construir una genealogia literària nova per a una tradició on les dones tinguessin tanta presència com els escriptors masculins. Enfrontar- se al patriarcat literari que exercia el seu poder, des d’un seient, pretesament neutral, però que de fet només reconeixia i autoritzava el món masculí. El patriarcat literari, tot ensems, és aquell qui controla l’oblit literari. És aquell qui diu quines obres han d’ésser i quines no en un suposat cànon català.
Maria-Mercè Marçal fou militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Va arribar a ser-ne membre del comitè central. Amb el Psan participà de manera activa en les diverses activitats que el partit féu durant els anys de la “transacció política” espanyola. L’allunyament posterior no és dóna per un procés de negació i canvi ideològic. Hi ha una decepció política important –deguda, sobretot, als successius fracassos per aconseguir la independència i la sobirania– , però, sobretot, hi ha l’acció de portar a terme un projecte literari. I escriure et fa veure les coses de manera diferent. Per escriure es necessita temps i silenci. Escriure comporta una certa dosi d’autoexili que s’evidencia més enaquells escriptors que no pacten mai descaradament amb el poder; Marçal, amb l’escriptura, porta a terme dues accions: per una banda, qüestionar el patriarcat (l’herència de la tradició rebuda), i per altra banda, la creació d’un espai literari per a expressar millor, en paraules de l’autora, “el femení”.
Aquest espai femení es resol de manera molt clara, i alhora de manera ben esmolada, a la novel·la La passió segons Renée Vivien (1994). Aquesta novel·la, situada en bona part en les dues dècades inicials del segle XX, parla d’un “espai lèsbic”. Aquest text funciona com un mirall de miralls. És un espai on s’alternen les vides fragmentàries d’uns personatges que, en un moment o altre de la seva vida, van establir alguna relació amb la poeta Pauline M. Tharn/ Renée Vivien. D’aquestes vides només en rebem petits retalls. Retalls manipulats per una guionista i una narradora (que de fet són la mateixa persona) que controlen l’elaboració de la novel·la i, alhora, el record de Renée Vivien. La novel·la acaba amb una autoconfessió de la guionista Sara T. La guionista reconeix que l’interès de la vida de Renée Vivien li ha fet de contrapès a l’hora de suportar un amor real que es viu amb obsessió. També reconeix que els llibres actuen com uns vampirs que xuclen la sang dels lectors. Si els llibres es nodreixen de les nostres lectures, aleshores, no els oblidarem. Aquest és un dels sentits de la literatura: romandre en el futur. Allò del “dur desig de durar” que deia Paul Éluard.
Perpetuació
Marçal construeix un corpus literari amb una clara voluntat de traspassar la frontera que imposa el present quotidià. Crec que la seva obra amb els anys agafa més volada, ja que sempre conté aquesta voluntat de perpetuar-se. Que les dones (i els homes) del futur la llegeixin! Que siguin capaços de fer-ne memòria. Uns cinquanta anys abans, Maria-Antònia Salvà, s’adreça a les lectores potencials de l’any 2000. Ho fa en forma de poema. Aquest porta per títol “A les donzelles de l’any dos mil”: “Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa/ que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís,/ jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa/ que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.”
Què vol dir Salvà amb aquests versos? Preveu els canvis que les dones portaran al món? Expressa Salvà un neguit personal o col·lectiu? Marçal capta el sentit del poema de Salvà i anys després li retorna també en forma de poema. És una dècima. Com si fos un homenatge. El primer vers és d’un poema de Salvà que es diu “Cactus”: “Furgant per les llivanyes i juntures/ trobí el vell drac encara aferrissat”.
Fins i tot, Maragall hi és present en l’obra de Marçal. Hi és present a Escarsers (1980-82), recull de poemes esparsos que trobem a l’obra poètica Llengua abolida (1989). Per exemple, al poema “Cançó de tardor” (pàg. 284), utilitzat per a una versió teatral de La parada d’en Ruyra. Maragall torna a fer-se present a Desglaç (1989) i en un darrer poema de Raó del cos que porta per nom “Resurrectio”, i que està escrit amb una clara antítesi en respecte a l’esperança amb el més enllà que expressa Maragall a “El Cant espiritual” (1911).
Marçal elabora un projecte literari que llança al futur. Amb l’esperança, com sempre incerta, que algú en el futur el reculli a la riba d’un cor. El veritable poeta no vol ser ningú. Només vol ser llegit; en l’espai alhora ferm i fràgil de les lletres catalanes la poesia de Maria-Mercè Marçal emet força i llum. Com un estel.
