“La CUP, l’alternativa necessària”, la ponència aprovada comença amb l’anàlisi de conjuntura, segueix amb un balanç de l’actuació de la CUP en els darrers anys i amb la definició del seu projecte polític on es diu que “la CUP és una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. Al meu entendre això suposa posar per escrit i ratificar el que de facto ja s’havia anat produint els darrers anys, fruit de la combinació del treball unitari a nivell municipal, dels bons resultats electorals i de molts anys de manca de referents unitaris: la conversió de la CUP en el referent polític de l’Esquerra Independentista.
Això comporta que “la CUP té la capacitat i la necessitat d’actuar en tots els àmbits territorials i des de totes les perspectives, però que aquest treball ha d’estar basat en les dinàmiques i necessitats generades des de la base. Tot i això, considerem important reforçar les estructures i mecanismes de treball nacional, així com donar resposta no només a les dinàmiques generades a nivell local (tot i considerar-les de cabdal importància) sinó també a les dinàmiques polítiques d’abast més clarament nacional. Com hem dit, tenim la capacitat però sobretot tenim la necessitat de treballar en tots els fronts però generant, alhora, dinàmiques de treball de baix cap a dalt que ens garanteixin un funcionament plenament democràtic, transparent i una implicació plena de la militància en el projecte”. A partir d’aquí es defineixen els objectius estratègics i els tàctics i es fa una valoració de l’espai polític de la CUP (que inclou una proposta de relació amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i amb els moviments socials i populars.
Finalment, en un annex, parla de “l’oportunitat i/o les dificultats i contradiccions de concórrer, com a tal o a través d’altres fórmules, a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya o a d’altres processos electorals o espais de representació política que superin l’àmbit municipal”, en la que no es fixa una posició sobre aquest tema sinó que es manté obert el debat i s’emplaça a les assemblees a presentar propostes de posicionament al respecte, en base a analitzar els pros i contres –de caire polític, organitzatiu i tècnic- que pugui comportar aquesta hipotètica participació electoral.
Tot i ocupar poc espai a les ponències, aquesta darrera qüestió, el de la participació electoral, era el tema estrella a nivell mediàtic. Segons alguns mitjans semblava ser que a l’Assemblea Nacional només s’havia de parlar d’eleccions. Per això quan em va tocar respondre les preguntes de la premsa, un cop finalitzades les votacions, em va costar una mica explicar el què s’havia aprovat: Sí, la CUP pretén ser el referent nacional de l’Esquerra Independentista... No, nacional no vol dir que necessàriament s’hagi de presentar a les eleccions autonòmiques... El que sí que haurem de fer és anar treballant per a tenir un programa polític, un discurs nacional, que la CUP vagi treballant temes i adoptant posicionaments respecte als temes més diversos –des de les infraestructures fins a l’ensenyament- des d’una perspectiva nacional, superant l’àmbit estrictament municipal de les poblacions on tenim presència... Que si, en cas de presentar-nos podríem “prendre vots” a ERC? Potser sí, però el creixement de la CUP no s’ha de basar en recollir els vots dels decebuts pels partits del sistema sinó en agrupar els descontents del sistema en si, la gent que veu que la via autonòmica està esgotada, que veu com el sistema perpetua i accentua les injustícies socials.... El mateix diumenge i l’endemà molts mitjans recollien la notícia de l’Assemblea de la CUP, uns posant més èmfasi en que la CUP no tancava la porta a una possible candidatura al parlament regional catalunyès i altres remarcant que la CUP no s’acabava de decidir a presentar-se a les autonòmiques.
A què respon aquesta disparitat de lectures? A una suposada ambigüitat tàctica de la ponència guanyadora? Al diferent grau d’interès que una hipotètica participació electoral de la CUP desperta en diferents sectors polítics i, per tant, en els respectius entorns mediàtics? En la manifesta incompetència del que en aquesta ocasió feia de portaveu del Secretariat Nacional? Potser hi ha molt d’això últim i una mica de la resta, però crec que sobretot hi ha un altre factor que podem interpretar tant en clau positiva com negativa: la premsa, i per tant de retruc la gent del carrer, quan ens escolta per primera vegada no ens acostuma a entendre perquè la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista utilitza un llenguatge polític diferent al de la resta de moviments i organitzacions polítiques catalanes, que actuen únicament en clau electoral. Per aquest motiu quan parlem d’elaborar un programa polític o de definir la política d’aliances n’hi ha que ho entenen com a sinònims de programes i coalicions electorals. Lluny de ser un obstacle a superar, ens cal mantenir aquest llenguatge diferenciat perquè és un valor afegit del nostre moviment, no pas per ell mateix sinó en tant que expressió d’una altra manera de fer i entendre la política, en la que el més important no són els mitjans –la participació electoral o qualsevol altre- sinó els objectius finals –la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.
Un cop clares les prioritats ens cal però avaluar quins mitjans hem d'utilitzar per a avançar de la manera més eficaç possible en cada moment i per això cal també un debat serè, sense apriorismes, sobre la possible participació en les eleccions autonòmiques principatines, sense magnificar possibles avenços o dramatitzar suposats riscos. Un bon punt de partida per aquest debat poden ser els set punts a favor i els set en contra de la ponència berguedana “Pas a pas, a pas valent”. Un dia d’aquests miraré de fer una valoració dels diferents arguments en un sentit o en un altre. Després d’uns dies de fer de portaveu, i per tant de tractar d’expressar-me (no sé si prou reeixidament) de la manera més neutral que he sabut, ja començo a tenir ganes de dir el que en penso de tot plegat!
A què respon aquesta disparitat de lectures? A una suposada ambigüitat tàctica de la ponència guanyadora? Al diferent grau d’interès que una hipotètica participació electoral de la CUP desperta en diferents sectors polítics i, per tant, en els respectius entorns mediàtics? En la manifesta incompetència del que en aquesta ocasió feia de portaveu del Secretariat Nacional? Potser hi ha molt d’això últim i una mica de la resta, però crec que sobretot hi ha un altre factor que podem interpretar tant en clau positiva com negativa: la premsa, i per tant de retruc la gent del carrer, quan ens escolta per primera vegada no ens acostuma a entendre perquè la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista utilitza un llenguatge polític diferent al de la resta de moviments i organitzacions polítiques catalanes, que actuen únicament en clau electoral. Per aquest motiu quan parlem d’elaborar un programa polític o de definir la política d’aliances n’hi ha que ho entenen com a sinònims de programes i coalicions electorals. Lluny de ser un obstacle a superar, ens cal mantenir aquest llenguatge diferenciat perquè és un valor afegit del nostre moviment, no pas per ell mateix sinó en tant que expressió d’una altra manera de fer i entendre la política, en la que el més important no són els mitjans –la participació electoral o qualsevol altre- sinó els objectius finals –la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.
Un cop clares les prioritats ens cal però avaluar quins mitjans hem d'utilitzar per a avançar de la manera més eficaç possible en cada moment i per això cal també un debat serè, sense apriorismes, sobre la possible participació en les eleccions autonòmiques principatines, sense magnificar possibles avenços o dramatitzar suposats riscos. Un bon punt de partida per aquest debat poden ser els set punts a favor i els set en contra de la ponència berguedana “Pas a pas, a pas valent”. Un dia d’aquests miraré de fer una valoració dels diferents arguments en un sentit o en un altre. Després d’uns dies de fer de portaveu, i per tant de tractar d’expressar-me (no sé si prou reeixidament) de la manera més neutral que he sabut, ja començo a tenir ganes de dir el que en penso de tot plegat!
