Però aquelles altres relacions socials que, canviant el que hagués de canviar-se, anessin a resultar neutres en l'avanç del capitalisme o, fins i tot, garantissin un ambient polític-social estable i propici a la classe dominadora, aquestes relacions diem, havien de mantenir-se a ultrança.
Posi's per cas el Patriarcat. Igual que altres institucions o, en general, relacions socials, el Patriarcat és molt anterior al Capitalisme. Succeïx una mica similar amb la sacrosanta Propietat Privada. Aquesta existeix abans del capitalisme, si bé aquest règim de producció posseïx la capacitat d'adaptar les institucions anteriors als seus requisits, modificant funcions o trets. El Patriarcat pugues tenir milers d'anys en algunes cultures, si bé en la prehistòria no va ser més que un sistema excepcional i depenent de certes condicions materials o ecològiques. En altres cultures, en canvi, només en dates recents i, en general per la imposició de models estatals o per la colonització occidental ha vingut a imposar-se no ja sobre matriarcats en sentit estricte, sinó en general, sobre altres patrons culturals en els quals la dona gaudia de major respecte i protagonisme social. El Patriarcat no és, de cap manera, una “institució” natural, eterna, un a priori. Més aviat els diferents règims estatals han difós aquesta versió falsa de la història que arriba fins al capitalisme modern. Pel que al règim capitalista de producció –avui d'abast mundial, excepte “illes” cada vegada menys àmplies- es refereix, cal dir que aquest sistema sempre es va valer de l'estratègia de “naturalitzar” una sèrie determinada de relacions socials, l'origen de les quals és en tot cas cultural, après de generació en generació i enterament contingent a la història adaptativa d'una cultura al seu entorn.
El manteniment d'una explotació fonamental –no l'única- com és l'explotació de classe, de la classe treballadora mundial a càrrec de la burgesia parapetada després de les Societats Anònimes, encaixa bé amb el manteniment d'una sèrie de relacions de control, submissió i dominació de l'home sobre la dona. El control, la submissió o la dominació no són tipus de relació estrictament econòmica, per a ella reservarem el terme explotació. Encara que per descomptat són relacions que faciliten en gran manera l'explotació d'una determinada persona si aquesta pertany a un sector disminuït en drets o sotmès, tant és així que, en comptes de donar-se una “explotació normal” d'acord amb els alts i baixos de la llei del valor en un mercat de treball (on el treball és una mercaderia més, que s'oferix i es demanda), es pot parlar certament d'una ultraexplotación. L'explotació “normal” de vegades és molt dura, i extenua les forces del@ exploteu@ fins al punt de retirar-li els seus béns mínims indispensables per a sobreviure, i encara així la hi pren per “normal” sota les lleis –bé poc humanes- del mercat. Ara bé, la “ultraexplotación” tal com aquí la hi comprèn significa l'aprofitament d'una situació comprometedorament dolenta d'un col·lectiu o grup de persones que per diferents motius, de vegades en origen extra-econòmics, d'entre els quals ressalten el gènere i la raça, i caient en una impossibilitat de defensar-se com veritables oferentes de la seva capacitat de treballar, resulten a més de sotmesos i sotmeses, explotables en graus intensius, fora de tota llei del valor, en una situació més i més propera a l'esclavitud o la veritable cosificación. Aquestes persones més aviat són tractades com mitjans de producció. A elles les hi retira –sota certs prejudicis culturals, religiosos, etc.- la seva capacitat autònoma per a deixar-se explotar. Més aviat són mercaderies de compravenda mitjançades per altres individus. Igual que d'una màquina o apero s'espera el seu aprofitament i amortització fins al desgast definitiu, en el límit, la submissió dels nostres dies no és simplement un cas extrem d'explotació econòmica. És un cas de submissió cultural, antropològic, axiológico, etc., que permet la ultraexplotación econòmica, el seu màxim aprofitament del treball per a treure-li un suc –plusvàlua- que anirà a les arques del capitalista.
Amb això no vull argumentar que la lluita contra el Patriarcat, estratègicament, ha de ser del tot independent de la lluita contra el Capital. Justament el contrari. En paral·lel, donar passos contra tot gènere de control, dominació o submissió de la dona a l'home, significa –sinérgicamente- donar durs cops al Capital, i viceversa, en lloc d'avançar a la manera del feminisme burgès, cap a la conversió de la dona en un andrógino genèric, homologable com patrona, executiva o obrera, a un home, però explotadora i explotada segons els casos, el moviment antiPatriarcado revolucionari ha d'entendre que avançar cap al socialisme consisteix a donar oportunitats a un alliberament de la dona. Doncs així com el socialisme consisteix a socialitzar els mitjans de producció tal com s'entenen tradicionalment (terres, fàbriques) també hi ha en aquest nou règim una oportunitat per a socialitzar les tasques convencionalment tingudes per “femenines” (casa, nens, etc.), doncs són serveis i cures enterament socials. El socialisme acabaria per introduir un comunisme en institucions com la família, la llar. Tota dona en el socialisme és obrera, contribuent productiva a la societat, i tota necessitat social, incloent les de la vida domèstica, hauran d'entrar en un procés revolucionari de socialització. L'extensió de guarderies en els centres de treball, l'aportació del baró a la criança dels nens i als treballs domèstics, etc., no és més que il·lustració d'uns tímids avanços dintre del propi capitalisme en un procés que, sota el socialisme, es “revoluciona”, doncs la pròpia llar i la pròpia institució familiar, sense perjudici que es preservi el seu “intimitat”, es colectivizarían radicalment.
La classe capitalista actua com un tot quan en certs estats, com l'espanyol, és clarament poc inclinada a la contractació de dones (com es veu en les estadístiques de certes professions) i al mateix temps a aquelles que es contracten se'ls paga un percentatge sensiblement inferior al d'un baró. L'astúcia econòmica – moltes vegades inconscient, una mà invisible- és la qual assoleix que un comportament prejuicioso i estúpid, un masclisme patronal difícil de comprendre en aquests temps, sigui al mateix temps altament rendible per a patrons concrets i individualitzats que poden dir: “Et contracto, en canvi de menys, però és que a més et faig un favor”. L'estupidesa del conjunt de la classe patronal és la canga del patró individual. Una mica semblant ocorre amb la segmentació dels treballadors en nacionals i estrangers i, al seu torn en aquests, entre legals i il·legals. El patró cínic pot dir al seu empleat: “T'estic donant una oportunitat explotant-te”. No cal dir que aquestes segmentacions perjudiquen a la classe obrera com un tot, si les consenteix. En el cas del Patriarcat combinat amb l'explotació econòmica, constituïx un autèntic desastre, tant per a l'obrer com per a l'obrera. AL crear divisions internes a una classe, al consentir una segmentació en funció de criteris extraprofesionales, purament externs, com és el cas del sexe, la classe obrera permet com un tot que hagi un llast a la baixa dels salaris, comprometent als estrats “normals” (segons la llei del valor) de salaris en cada escala o sector professional, “normalitat” que usualment arriba als barons que, només de forma transitòria, poden –estúpidament- sentir-se privilegiats davant les femelles, doncs la ultraexplotación femenina tira cap avall del seu nivell de salaris.
Entenc el feminisme revolucionari, o el antiPatriarcat, entre altres coses, com una lluita en la qual es pot assolir una unitat real de la classe obrera –nacional o universal- contra la burgesia i el Capital. També ho entenc com un deure històric de les nostres possibilitats com civilització. Això és, estem moralment per sota del que havíem d'haver après de la Història. Les submissions, el control o la dominació d'uns éssers sobre uns altres, amb o sense finalitat econòmica, constituïxen un prevalgut de l'horror i del dolor sobre la naturalesa humana. Encara que hagi científics socials que “naturalitzin” el control de l'home sobre la dona adduint motius o causes ecològiques, adaptatives, funcionals, etc., hi ha pocs dubtes respecte al caràcter socialment construït d'aquesta dominació. Associat a patrons estatalistas i militaristes de civilització, el Patriarcat és compatible no obstant això amb altres maneres de Producció. Si bé el capitalisme –en la seva faça progressiva- va deixar veure les possibilitats d'una homologació de la dona amb l'home, quant a la seva utilitat productiva com obrera, i va possibilitar l'accés de les dones a les fàbriques i als jornals obtinguts en elles, el capitalisme només obre les portes a una major “consciència” de lluita. El socialisme comença quan aquesta consciència es traduïx en voluntat d'acció i en acció revolucionària. La dona de les societats agràries malamente podia sortir de les seves presons domèstiques, ajuntar voluntats i accions col·lectives, adquirir consciència. Avui, en la cridada “era de la informació”, hi ha no obstant això un ús i abús de la manipulació d'imatges precisament destinades a perpetuar la submissió femenina al baró. Donant-se moltes condicions objectives per a la superació del Patriarcat, si més no en el “primer món”, no obstant això es reforcen les més ràncies actituds, clixés i valoracions, en gran mesura amb la finalitat de no modificar les actuals condicions d'explotació. Pel·lícules, anuncis, programes de TV, o estrelles de la fama, bombardegen el subconscient col·lectiu associant a la dona i al seu cos amb situacions de domini, submissió, objetualización. La dona en la present societat de consum, ja pot tenir nom i cognoms, professió, dignitat, drets, autoestima, etc., en molts casos concrets, que pel que fa a la societat de consum en general no segueix sent altra cosa que un “ens” purament objetual, una màquina sexual, una font de plaers sensuals, un objecte d'usar i llençar. L'estètica consumista, capitalista, que s'ha fabricat entorn de la dona “ens” és –evidentment- l'estètica adequada a la societat de la Mercaderia. La dona genèrica, i el que ella pot oferir al baró, és Mercaderia. Al seu torn, una vegada adquirida aquesta Mercaderia (per mitjà del matrimoni, la prostitució, la pornografia o altres formes d'oci erotitzat), se solen reaprovechar els més vells clixés del militarisme, el masclisme o la violència de gènere (el dret d'ús i abús tan característic de la propietat privada). Una vegada comprada la Mercaderia femenina, en un règim com el capitalista que s'assenta en la propietat privada i en la Mercaderia, el adquiriente “baró” es converteix en “amo i senyor”.
El comunisme, entre altres coses, serà la superació de tot això.
