La crisi i la seves possibles evolucions
La crisi del capitalisme ofereix molts elements d'anàlisi per pensar el socialisme. En primer lloc, cal constatar que la bombolla que ha provocat la crisi és un fenomen inherent al sistema capitalista. En aquest cas concret, ens trobem davant una crisi de sobreproducció perquè comptant el conjunt del planeta ja es produeix tot allò que la humanitat pot necessitar. No cal produir més. Paral·lelament, ens trobem davant una crisi de la capacitat de compra que s'expressa, en aquest cas, com a conseqüència de l'augment dels preus de l'habitatge, dels aliments i de les energies.
Per contra, el socialisme implicaria la producció tan sols d'aquells béns necessaris per a la humanitat: aliments, vestit, habitatge i béns culturals, fent-ho alhora en consonància amb el manteniment del planeta i respectant al màxim possible la vida dels animals no humans.
En lloc d'això, la resposta dels governs dels principals països capitalistes ha estat injectar diners al sector financer. Els 5 bilions de dòlars seran destinats a sectors molt reduïts de la burgesia. Però d'on es treuen aquestes diners? Cal pensar que això provocarà un empobriment de les classes populars i cal tenir a l'horitzó possibles revoltes que es puguin desencadenar. Ara bé, aquestes revoltes poden prendre la forma de revolucions o la de brots violents adreçats a algun boc expiatori. El paper que en el passat li havia tocat a la comunitat jueva, ara pot ser adjudicat a la classe treballadora immigrada. Per tant, caldrà combatre el perill del racisme.
En aquesta anàlisi de les possibles derivacions de la crisi també cal tenir present el paper històric que ha jugat el feixisme. Tant als anys 30 a Europa com als anys 70 a l'Amèrica Llatina, el feixisme sorgí com una resposta a la crisi econòmica. La proclama “feixisme, mai més” no l'hem d'entendre com una constatació tranquil•litzadora sinó com una consigna de lluita.
Una doble resposta, teòrica i pràctica
Davant aquests perills és imprescindible, doncs, desenvolupar la lluita ideològica. El sistema jugarà fort a partir dels dos elements centrals en la producció i reproducció d'idees: els mitjans de comunicació i la universitat. En el cas de la universitat, la reforma que imposa l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (el conegut com a “Pla Bolonya”) ja s'ha fet en el sentit d'orientar els i les estudiants per esdevenir quadres del sistema i no pas ciutadans crítics.
Un segon aspecte que caldrà tenir en compte en el camp de la lluita ideològica serà replantejar el concepte d'oci (sobretot en el cas del jovent). La crisi provocarà una alteració de l'oci consumista, i caldrà aprofitar per atacar-lo de rel tot defensant l'oci associatiu. És en aquest sentit que s'ha de desenvolupar la lluita per la reducció del temps de treball (en la qual s'insereix l'oposició a la directiva europea de les 65 hores). Aquesta reducció s'ha de fer amb l'horitzó de disposar de més temps per a la participació en els afers de la vida social i política.
Finalment, la crisi també pot manifestar-se en retallades en el camp de la sanitat i l'educació. En aquest darrer aspecte, cal ser clars en la defensa de l'escola com a “fàbrica de ciutadans”, una escola igual per a tothom, que vol dir defensar una única xarxa d'escola pública.
Pel que fa les qüestions de pràctica política, aparegueren en els debats diferents reflexions.
En primer lloc, la necessitat de les organitzacions estratègiques, que apuntin a un objectiu clar (socialisme) per damunt de les diferents lluites conjunturals. La tasca d'oferir aquesta visió no la poden fer les formes organitzatives més assembleàries o espontànies.
En segon lloc, la defensa d'una economia socialista (o economia moral, com també se l'ha anomenada) també es pot fer amb la pràctica. Si partim de la base que un sistema futur s'incuba a l'interior del precedent, ara es pot desenvolupar una activitat econòmica diferent basat en cooperatives de consum i de producció, o iniciatives com els “bancs de temps”.
Finalment, la banca alternativa també forma part d'aquestes iniciatives que trenquen amb la lògica del sistema, que no és cap altra que organitzar la societat per maximitzar beneficis. Una proposta concreta podria ser que els estalvis que acumulen les obres socials de les caixes estiguessin sota control de consells populars que decidissin on destinar-los. Totes aquestes infraestructures, però, han de bastir-se no pas com a finalitats en si mateixes sinó com a elements de l'acumulació de forces en un procés d'independència i socialisme.
La República en el camí de construcció del socialisme
L'independentisme creix, i també ho fa per la dreta. Així doncs, cal anar elaborant una proposta de sobirania des de l'esquerra, i per això parlem de República dels Països Catalans. Es tracta d’una alternativa que ha d'anar prenent cos, i això vol dir parlar de categories concretes com ara l'articulació política del conjunt de Països Catalans, la direcció econòmica de la societat (per exemple, com actuar en el cas de les pensions de jubilació) o un model d'ordre públic, per posar tres exemples dispersos.
D'entrada l'assoliment de la República dels Països Catalans no necessàriament implica l'inici de la fase socialista (és a dir no podem assegurar que la república serà socialista de manera immediata). Això dependrà de la correlació de forces polítiques, econòmiques, socials i militars (a nivell nacional i internacional) .
Ara bé, la República sí que permet socialitzar la democràcia. La fi de l'espoli fiscal que significaria la independència, per exemple, obligaria a decidir què es fa amb aquesta quantitat de diners, raó per la qual cal pensar, per exemple, en un programa que es pugui contraposar a les propostes de l'independentisme liberal.
El republicanisme reviscola com a opció política, si bé cal fer un esforç de precisió. Entendrem el “republicanisme” no com una teoria global sinó més aviat com un metallenguatge per a referir-nos als conceptes polítics, i redefinir-los en contraposició a les interpretacions liberals que avui dia conformen gairebé un “pensament únic”. El paradigma “liberal” ha tingut una data de naixement i, com qualsevol altre fenomen històric, tindrà també la seva data de caducitat.
El republicanisme s'oposa a la ideologia liberal, especialment en la consideració que sense recursos materials (propietat) no es pot ser realment independent i lliure. En aquest sentit, podem trobar històricament un republicanisme oligàrquic (són ciutadans aquells que tenen propietats) i un republicanisme democràtic que, conscient que la llibertat s'ha de socialitzar, propugna que la condició sine qua non és socialitzar la propietat. En la relació entre comunitats polítiques (el marc internacional), també podríem destriar entre un republicanisme colonial i un de solidari, distinció per a la qual tan sols cal recordar l'explotació que, en el món antic, la democràcia atenenca practicava sobre la resta de ciutats gregues. Un republicanisme solidari no actua amb la resta de comunitats com un imperi, sinó que planteja, pacíficament i fraternal, lligues o federacions basades en la lliure unió, la igualtat i es compromet en la lluita contra la dominació. Per últim però no menys important, també des de la perspectiva de gènere cal veure com les dones no han estat sovint considerades com a ciutadanes, com a persones lliures i iguals. Amb aquestes variables s'ha de situar el metallenguatge teòric del republicanisme independentista català.
Anant més enllà, hem de dir que el republicanisme es basa en el principi de la llibertat de mínims: que ningú no depengui de ningú. Així, no és lliure aquell/a qui té recursos, sinó aquell/a que n'és amo/mestressa: això és, regir-se pel propi dret (sui iuris) i no dependre d’un tercer (alieni iuris). La propietat és a la base de les relacions socials en la societat capitalista, i la seva distribució social és el criteri per discriminar les interferències arbitràries (o dominacions) rellevants en política. Ser amo dels propis recursos és una condició per poder actuar civilment en llibertat i, per tant, per participar sense estar coartat; en una paraula, per poder exercir les excel•lències públiques que compartim potencialment tots els humans. Les classes no propietàries (o classes populars), per molt que jurídicament disposin d’una llibertat formal, a la pràctica es veuen oprimides socialment: són els treballadors i treballadores precàries, els assalariats i assalariades, els aturats i aturades, i tots els que depenen de la llei de l’amo.
El republicanisme també es pot aplicar a les nacions oprimides. Aquestes poden arribar a rebre un bon tracte econòmic (o en d’altres aspectes) per part del centre tirànic, però en darrera instància depenen de la metròpoli imperial o colonial, és a dir, insolidària. Si no es poden autodeterminar, si no poden ser mestresses de si mateixes, significa que són víctimes d’una dominació. Vet aquí el sistema de dominació –la legalitat il·legítima- que estableix, per exemple, la Constitució espanyola en el cas dels Països Catalans, Euskal Herria o Galiza.
La recuperació del republicanisme, en definitiva, significa dues coses. Primerament, el desvetllament d’una tradició política amb nom propi, que ha jugat un paper molt important en l’antiguitat, en les revolucions modernes i en el món contemporani i que, a més a més, a casa nostra ha tingut representants i moviments amb molt de pes. Segonament, significa un llenguatge útil per desemmascarar els botxins liberals de la Res Publica.
La República independent dels Països Catalans és el marc on es pot avançar cap a la societat socialista ja que naixerà a través d’una recomposició de forces socials i polítiques important. Constitueix així una porta política democràtica a la transformació social, però cal tenir clar que aquesta potencialitat dependrà, en molt bona mesura, del grau d’organització de la classe treballadora i les classes populars en el moment de la construcció d’aquest nou marc polític. La funció de l’esquerra independentista hi haurà de ser, doncs, important.
Les conquesta de la República: al voltant del dret de decidir
Sobre l'abast nacional de la República, hem de tenir en compte que si hi ha ritmes diferents en l'accés a la independència, segons els territoris, aquests han de ser conseqüència del procés de lluita, no pas de les nostres propostes pròpies, que sempre han de ser al més unitàries possibles. Si una part de la nació es queda enrere, que sigui fruit d'una lluita (parcialment) derrotada, perquè així l'independentisme allí present pot decidir com continua la lluita.
La base de la ruptura per la independència pot constituir-la la lluita pel dret de decidir. Ara bé: quina forma prendrà aquest dret de decidir? Podem pensar en un procés constituent a l'estil europeu de postguerra, en el qual un govern provisional elabora una constitució que se sotmet a referèndum i, si s'aprova, es construeix un nou estat.
Per una altra banda, les assemblees de la CUP de les comarques gironines van elaborar el novembre de 2007 un tríptic que contenia el següent lema: “Des dels municipis, construïm la República dels Països Catalans”. És un model més similar als moviment d'alliberament nacional del tercer món, en el qual una sèrie d'espais alliberats es van convertint en contrapoder fins que guanyen. També és un procés inspirat en el model del federalisme del segle XIX: construir un país de baix cap a dalt. I en el cas particular de la nació catalana, permetria més fàcilment trencar les divisions territorials (departaments, comunitats autònomes...). En una línia semblant, l’Esquerra Independentista ha desenvolupat, des de fa anys, la proposta de l’organització d’una Assemblea Nacional Popular dels Països Catalans a partir d’estructures territorials i sectorials, de la qual sorgiria el Consell Nacional del Poble Català, que prendria les funcions de govern provisional.
El primer model és formalment més correcte, però que sigui més democràtic o menys és complex d'escatir: convé fixar-se en qui i com participa en el procés de ruptura (això és: com s'exerceix el dret de decidir). El model “de baix cap a dalt” es tradueix en l'establiment d'unes estructures de representació alternatives a les de l'estat que es van imposant a poc a poc. Per contra, dins el sobiranisme dels darrers anys domina la idea que el referèndum és un punt de partida que cal, com sigui, aconseguir al més aviat possible. Aquesta visió idealista no té en compte que el procés és a la inversa: el referèndum és el resultat d'un procés de lluita, raó per la qual no és gens fàcil convocar-lo (com ho prova el cas Ibarretxe).
En qualsevol cas, tot i les anàlisis i propostes que ara puguem fer, la prioritat és acumular forces per aguditzar les contradiccions del sistema autonòmic i l'Estat espanyol. No és prioritari dissenyar l'estructura política de la República dels Països Catalans, encara que sí que se n'ha de tenir una certa perspectiva (encara que sigui en forma de principis). Les circumstàncies històriques i el procés de lluita mateix seran les que determinin la forma d'aquesta República.
[1] Tot i que estava previst les XXIII Trobades Independentistes a l'alberg de Paüls, no s'hi van poder dur a terme per la malaltia sobtada del seu encarregat. Des de l'MDT li volem agrair les seves ràpides gestions per buscar-nos un lloc alternatiu, l'alberg de Prat de Comte.
