Aquests CSPC van jugar un paper estratègic important que va saber impulsar l'aleshores petit moviment independentista, perseguit i marginat en la conjuntura de la Transición, i va canalitzar la defensa política dels lluitadors independentistes, actuant de catalitzador en l'expansió d'un moviment polític nou que s'enfrontava al nou marc estatuari i constitucional que negava els drets i llibertats dels catalans i catalanes
DE L'OPOSICIÓ A LA TRANSICIÓ POSTFRANQUISTA A LA CONFIGURACIÓ DE LA UNITAT POPULAR
El moviment antirepressiu de l’independentisme (bàsicament els CSPC, tot i que va comptar amb alguns precedents com Socors Català, que van enllaçar amb aquests) va lligat al naixement d’aquest nou moviment que irromp a la vida política i social dels Països Catalans. L'independentisme contemporani neix com a moviment de resistència a l’Estat espanyol i es va formant concretament com a moviment frontalment oposat al règim parlamentari monàrquic nascut als anys setanta, sense ruptura, herència del franquisme.
Es aquest origen i en la seva evolució posterior, els CSPC van constituir un eix fonamental per a l’aglutinació i clarificació de l’independentisme. La defensa política dels independentistes catalans (anomenats “patriotes catalans” seguint una antiga terminologia del nacionalisme resistent i del separatisme insurreccional) que van portar a terme de manera continuada els CSPC tot emplaçant les diferents forces polítiques va afavorir un procés de delimitació fonamental que va donar com a resultat l’aparició i el desplegament de l'independentisme català fins als nostres dies. No es tractava d’una organització assistencial, sinó d’un nucli polític que basava el seu treball en aquesta DEFENSA POLÍTICA dels represaliats independentistes, un fet que va afavorir els avenços d’aquests moviment.
Aquest 2009 farà 30 anys de la fundació dels CSPC. I sembla oportú exposar l’evolució de la tasca dels CSPC tot intentant de fer el balanç de les diferents fases que aquesta organització va anar cobrint al si 
l’independentisme català. Malgrat que el context polític i social actual manté grans diferències amb el context de l’existència d’aquesta experiència (els CSPC i el naixement de l’independentisme), és interessant tenir en compte els encerts d’aquesta organització, que va esperonar tot un moviment tot treballant en uns objectius comuns amb les organitzacions contemporànies de l’independentisme (IPC, MDT, PSAN) i amb l’organització clandestina (TL).
1974-1981. NAIXEMENT DELS CSPC I CONFIGURACIÓ DE L'INDEPENDENTISME MODERN
La “prehistòria” des CSPC s’ha de cercar ja a l’inici del procés de transició política a la fi del franquisme, respecte al qual les diferents forces polítiques catalanes, i concretament les autoanomenades nacionalistes, s’aniran posícionant. El posicionament envers l’assassinat per part del franquisme de Salvador Puig Antich (el març de 1974) pren així un caràcter verament simbòlic, ja que el silenci de totes les forces que hauran de constituir més endavant el ventall parlamentari és altament significatiu. I al si dels sectors nacionalistes aquesta mateixa actitud de complicitat tàcita és seguida per les forces més representatives aleshores, com el FNC i el PSAN (és també significatiu que la direcció d’aquest partit s’oposà aleshores a fer cap activitat solidària i només va donar mostres de la seva solidaritat el sector que constituirà més tard el PSAN-PROVISIONAL i d’altres nuclis nacionalistes i revolucionaris). Aquesta mateixa clarificació fonamental s’anirà produint en d’altres situacions posteriors emmarcades també en bona part en aspectes antirepressius. La solidaritat amb el moviment independentista basc que té lloc de manera directa el 1974-75 acaba de forjar en la lluita antirepressiva i contra l' Estat aquests nuclis «pre-independentistes». Es comença a configurar, per tant, un moviment polític a partir de la clarificació en el camp antirepressiu i en la construcció d’un nou moviment (basat en la defensa dels interessos populars des d’una perspectiva nacional, des del treball als fronts sectorials, i dinamitzat després per TL, unes línies de construcció d’un moviment Nacional-Popular que anys endavant es materialitzaria amb la construcció del Moviment de Defensa de la Terra i les propostes d’Unitat Popular)
Pero el fet decisiu que va encendre la guspira de la lluita antirepressiva fou sens dubte la denegació de l’amnistia, l’octubre de 1977, per als independentistes catalans de l'anomenat Exercit Popular Català (EPOCA), acusats de la mort de l’industrial J.M. Bultó i de l’ex-alcalde franquista Joaquim Viola. La causa d’aquesta discriminació envers el moviment independentista català fou la seva mateixa feblesa orgànica i ideològica, la qual es posarà de manifest a la conferencia d'Organitzacions de l'Esquerra Independentista (novembre de 1977). En aquesta reunió només un sector dels participants es va mostrar partidari de donar suport a la lluita armada dels militants de l’EPOCA . Entre els partits que van negar el seu suport cal esmentar altre cop el Front Nacional de Catalunya (FNC), organització de la qual procedien la majoria dels militants d'EPOCA, i el Partit Socialista d’alliberament Nacional (PSAN), partit que comptava aleshores amb una certa implantació. Així, els nombrosos represaliats acusats de formar part d’EPOCA es trobaren a la deriva sense un referent polític, ja que el FNC restava immers en el procés d’assimilació política i dissolució en altres partits polítics que participaven activament en la reforma política de la Restauració borbònica (molts dels seus militants significatius van passar a formar part de Convergència Democràtica, ERC o bé del PSC). Molts d’aquests represaliats i persones pròximens del FNC, però, es van sumar a la defensa dels independentistes represaliats i a la nova estratègia de lluita independentista.
La lluita contra la nova Constitució espanyola (aprovada el 6 de desembre del 1978) forneix també de referències l'independentisme naixent, que participa també en diverses mobilitzacions per l’amnistia realitzades sempre al marge dels partits sucursalistes (o partits favorables a la Constitució espanyola i als projectes d' autonomies sucursalistes que en depenien.)
És en aquest context que neixen el 1979 els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), especialment a partir de la solidaritat desplegada al voltant dels 1locs de treball i de residencia dels independentistes represaliats pertanyents a EPOCA que són objecte de diferents onades repressives; i també d’ençà d’aquest mateix any, a partir de la solidaritat envers els represaliats pertanyents a TL (encara que aquesta organització no apareixerà amb un nom definit fins al 1981).
La mort en acció de Martí Marcó (pertanyent a l’embrió d’allò que esdevindria TL) en un control policial el 26 de gener de 1979 assenyala així el naixement d’una nova fase de la lluita antirepressiva seguida amb l’empresonament de Ramon Pelegrí, Frederic Bentanachs i Griselda Pineda, arran de la mort en acció de Felix Goñi (al moment de col.locar un explosiu, el 20 de juny del mateix any).
Els CSPC van, així, reforçant-se, a partir del moment de la seva fundació, impulsant una lluita contra la repressió que és constant. Així tenim al llarg del 1979 les mobilitzacions per l’afer Viusà i el judici a Martínez Vendrell i L1uís Montserrat (Els dos primers antics resistents provinents del separatisme insureccional, que van lluitar durant l’anomenada “guerra civil” contra l’exèrcit franquista, i que van col.laborar amb les forces aliades a la Segona Guerra mundial combatent el feixisme amb l’esperança que això afavoriria un alliberament de Catalunya). I al 1980 les mobilitzacions del cas RCAN (grup clandestí provinent de les joventuts del PCE-(i) i al 1981 les mobilitzacions del cas ERAT (grup clandestí provinent de la lluita sindical a la SEAT i que va evolucionar cap posicions independentistes).
Tot plegat és el reflex d’una important protesta popular que a través de diferents formes i expressions presenta una resistència a la liquidació de la lluita antifranquista que van realitzar els partits sucursalistes (l'expressió més clara de la qual fou la dissolució i torpedinament de l' Assemblea de Catalunya el desembre del 1977, per part dels partits sucursalistes que veuen en les formes d'autoorganització popular uns enemics dels càrrecs parlamentaris a què aspiraven).
Aquestes mobilitzacions antirepressives van anar dinamitzant, doncs, el moviment independentista en aquest clima de desmobilització propiciat pels sucursalistes, alhora que aglutinava i clarificava políticament el nou moviment.
Així, a les concentracions al Fossar de les Moreres (iniciades de manera massiva l'11 de setembre de 1978) hi és present sempre la lluita antirepressiva i en van essent exclosos els partits que es van decantant pel sucursalisme, com el FNC que el 1980 no vol denunciar l’estatut d’autonomia, o com en el cas del PSAN, que acaba d’apostar per la defensa política dels represaliats independentistes. I d’ençà del 1980 els actes del Fossar ja són organitzats al voltant dels CSPC, o pels CSPC directament.
D’altra banda, les accions de Terra L1iure s’intensifiquen als anys 80 i 81, especialment contra les agressions ecològiques, en suport a lluites obreres, contra les forces d’ocupació, i en defensa de la llengua (voladura d’un repetidor de TVE el «Día de las Fuerzas Armadas», acció contra un dels primers signants del manifest anticatalà, nombroses accions contra FECSA i contra persones i organismes responsables d’agressions ecològiques, etc.).
La dinamització i clarificació de l’independentisme comporta una repressió directa per part de l' Estat i aparells paral•lels. El 1979 els autocars de solidaritat amb Manuel Viusà, pendent d’un judici per extradició a París, són retinguts a la frontera amb l'Estat francès. El 1980 és prohibida i durament reprimida una festa de rebuda dels patriotes deixats en llibertat i la concentració del Fossar de les Moreres d'aquell mateix any és assaltada per la policia a cavall. L’any següent, el 1981, a l’estiu, la guàrdia civil impedeix la realització de la IV Trobada Independentista a Tarbena (Marina Baixa), que s'ha de fer finalment a Valencia; i l’onze de setembre, el governador civil de Barcelona prohibeix l’exhibició de la bandera estelada i els manifestants independentistes són agredits per grups feixistes "para-policials» i per la policia simultàniament; al llarg d’aquest mateix any, membres i simpatitzants dels CSPC reben amenaces de mort d’un anomenat "Batallón Catalano-Español».
A través de tot aquest procés de repressió i de lluita els CSPC s’afirmaven com a organització unitària de l’independentisme i resolien el suport polític no sols d'IPC sinó també de sectors creixents del PSAN i del FNC que es veuen forçats a anar seguint a partir del 1981 la línia hegemònica iniciada pels CSPC el 1979, a la qual s’hi sumen una fornada de joves independentistes esperonats per aquest nou moviment emergent.
Així, dones, l’independentisme català com a moviment defensor dels interessos populars i enfrontat a l'Estat (i enfrontat concretament a 1'"Estado de las Autonomías», com a marc polític) ja havia nascut; i aquest nou moviment estarà centrat en aquesta època en la lluita antirepressiva de manera fonamental' i gairebé exclusiva.
L’organització dels CSPC va estar basada en la defensa política dels represaliats per la seva militància independentista. La seva organització era assembleària, i composta pels familiars i amics/gues dels presos (i del seu entorn local), exrepresaliats i membres del moviment polític. Els CSPC comptaven també amb la coordinació amb els advocats d’alguns dels processats, membres dels CSPC o propers ideològicament al moviment independentista.
1982•1985 INCREMENT DE LA REPRESSIÓ I DESPLEGAMENT POLíTIC I SOCIAL DE L'INDEPENDENTISME.
Un fet que marca més tard un salt important en la difusió social de l’independentisme fou l’onada repressiva del desembre de 1981: més de vint persones van ser detingudes alhora en una sola nit a Barcelona, Esplugues de L1obregat, Manresa, Reus i Valencia, sota la llei antiterrorista i acusats de pertànyer a Terra L1iure. Tots els detinguts van ser torturats i la majoria (pertanyents a IPC) van ser tot seguit deixats en llibertat sense càrrecs. La resposta popular a aquestes detencions i tortures de persones molt conegudes per les seves activitats culturals, socials i cíviques als seus barris i pobles va ser molt important i els fets donaren a conèixer l’independentisme en un ampli ventall social. La tasca dels CSPC va ser fonamental en la denúncia d’aquestes detencions i de l’explicació política de les motivacions que amagaven aquelles detencions.
L 'expectativa generada per aquesta nova sensibilització, i la necessitat d’abastar a d’altres àrees d’activitats que no fossin l’estricament antirepressiva, van portar a plantejar la creació d’un moviment polític a la Trobada Independentista de 1982. Aquest moviment (el Moviment de Defensa de la Terra (M.D.T.)- serà fundat el 1984 i a partir d’aquesta data), aquesta nova organització, desplaça els CSPC en el protagonisme polític al si del moviment independentista i concretament en les convocatòries polítiques principals.
Retornant, però, a l’activitat antirepressiva dels CSPC cal recordar que al llarg del 1982 i 1983 va continuar una ofensiva repressiva molt important sobre el moviment independentista. El març de 1982 diferents militants independentistes van ser detinguts i empresonats pel fet d’exhibir en una manifestació contra la LOAPA una pancarta amb el lema “Independència”, als quals els va ser aplicada una legislació especial anomenada “Ley de Defensa de la Democracia” que va permetre la seva incomunicació durant dies.
El novembre del mateix any i el gener del 1983 van ser detinguts d'altres independentistes sota la L1ei Antiterrorista. Els parlaments públics dels independentistes en diferents actes són sancionats pels governadors civils i les detencions i retencions de militants i simpatitzants en mobilitzacions i en accions de propaganda es repeteixen en un intent d’aturar el creixement progressiu del moviment.
L'independentisme no atura, però, el seu avanç i així a partir del 1983 no sols ha clarificat alguns espais polítics propis com el Fossar de les Moreres sinó que pren l’hegemonia en la majoria de convocatòries de caire nacionalista com la manifestació de la tarda a Barcelona de l’onze de setembre (abandonada definitivament pels autonomistes), o les convocatòries, arreu dei país, de l’onze de setembre, del 7 de novembre, del 23 d’abril i del 25 d’abril.
En aquesta època es forma també el 1982 la Crida a la Solidaritat, que des de posicions moderades intenta recuperar part del terreny obert per l’independentisme. La seva ambigüitat respecte a l'Estat i al paper polític de la violència, i respecte als poders autonòmics i la seva política, fan que aquesta organització faci, en aquesta primera època, objectivament el paper de mur de contenció de l' independentisme.
Les accions de la Crida atreuen sectors importants de la població i estenen la sensibilització entre les capes socials més despolititzades, però el seu posicionament ambigu i el seu desmarcament permanent de l’independentisme fan que la seva tasca sigui fàcilment recuperada per CiU i sectors pròxims, com l’autonomisme crític, els quals d’altra banda exerceixen un cert control damunt aquesta nova organització a través d’una dosificació adequada dels ajuts economics, que permet a la Crida desplegar importants campanyes agitatives i mediàtiques.
Per totes aquestes raons, els CSPC es veuen en l’obligació de denunciar sovint el paper ambigu jugat per la Crida, la qual mentre denuncia la repressió no posa al descobert quins són els veritables responsables polítics de la persecució de l’independentisme.
En contrast amb la deferència amb que és tractada la Crida, tant per la premsa del regim com per l'aparell repressiu de l' Estat espanyol, les mobilitzacions lingüístiques més pròximes a l'independentisme com les promogudes pels Grups de Defensa de la L1engua, topen amb una forta repressió (a destacar les nombroses pallisses i detencions en una manifestació per la llengua del 27 de febrer de 1984).
En aquest primer període d'expansió l’independentisme rep un fort increment encara amb el judici a Terra L1iure del juny del 83 (que representa una forta campanya de sensibilització entorn dels acusats i de suport a la lluita d’aquesta organització) i amb la sotragada que representa especialment al País Valencia la mort en acció del militant de Terra L1iure Toni Villaescusa a Alzira el juliol de 1984. I amb la important mobilització que tenen lloc a Barcelona i Alcanar amb motiu de la detenció d’un nombre important d’independentistes entre els quals alguns dirigents coneguts de Terra L1iure, el gener de 1985. La majoria dels detinguts, Jaume Fernandez, Caries Sastre, Montserrat Tarragó, Josep-L1uís Rovira són brutalment torturats, i en aquesta ocasió la convocatòria d’una manifestació «silenciosa» per part de la Crida contra la tortura (però sense denunciar la llei antiterrorista que la permet i els grups polítics responsables) compta novament amb la mobilització conseqüent i la crítica dels CSPC.
Més endavant, la mort en combat del militant de Terra Lliure Quim Sànchez, el desembre del 1985, representa una nova sotragada a la consciencia independentista.
Al final d’aquest període de repressió i de lluita i mobilitzacions (a través de la tasca d’agitació i de mobilització realitzada pel MDT i pels CSPC) l’independentisme aconsegueix una certa penetració social (comptabilitzada per les enquestes d 'opinió en un 50% de la joventut a les quatre províncies del Principat), i una certa incidència política en algunes lluites (Lingüístiques, a través dels GDL; ecològiques; estudiantil ; antimilitaristes; laborals ... ) Les convocatòries independentistes en dies assenyalats augmenten també amb una participació creixent.
1986•1989 REPRESSIÓ DIFUSA, PRESSIÓ IDEOLÒGICA I MADURACIÓ POLÍTICA: LA UNITAT POPULAR
En aquest contetx l'independentisme català havia aconseguit, doncs, a partir del 1985 una important extensió social i s’havia anat convertint en un símbol de revolta dels sectors socials més rebels i actius. I d’altra banda, els responsables de la repressió exercida per l’Estat espanyol eren conscient que no podien continuar amb una línia de repressió directa que es girava en contra perquè ajudava encara, a causa de la reacció de l’independentisme, al creixement del moviment. Les maniobres repressives s' orientaren, a partir d’aleshores, cap a formes més diversificades i sofisticades: es multiplicaven les detencions i retencions il•legals dels militants pel simple fet de realitzar activitats considerades legals (manifestacions, encartellades, etc.); i en els casos dels militants més joves, la policia i la guàrdia civil pressionaven directament les famílies per tal de fer desistir els joves del seu compromís militant, s’accentuava la intoxicació informativa, cada dia més insistent i sofisticada (hi juguen un paper destacat les versions policials de diaris com «El País» i «El Diari de Barcelona», i les ambigüitats, els silencis i les deformacions d’altres diaris com l’AVUI ... ).
I, d’altra banda, l’administració estatal i autonòmica afavorien, sobretot a través dels mitjans de comunicació, l'expansió de noves línies pseudoindependentistes amb l’objectiu de distorsionar l’independentisme enfrontat a l'Estat que s’havia anat constituint els anys anteriors. La mateixa expansió social del sentiment independentista força aleshores algunes organitzacions com la Crida a la Solidaritat a autoanomenar-se independentistes i fins a determinats sectors provinents de l’espanyolisme a assajar intents d’aproximació, utilitzant eslògans i símbols del moviment. Aquesta expectativa es reflecteix també indirectament a nivell electoral amb la propaganda desplegada aquests darrers anys entorn de propostes de federalisme (PSOE) o d’ampliació de l'Estatut d’autonomia (CiU, ERC).
La manca de referències polítiques clares de la Crida fa que el seu impacte en un moviment que reclama una concreció política sigui feble i que la burgesia catalana refredi aleshores el seu suport a la Crida i opti per potenciar altres focus de desestabilització del moviment independentista promovent diferents miratges ideològics com el de la necessitat de diluir els continguts socials per mor de una suposada «unitat de tots els catalans» i oposant-se aferrissadament a l’activitat de Terra Lliure. L’objectiu era desarmar políticament i militarment l’independentisme i convertir la seva actuació en una simple agitació folklòrica (representada per la línia propugnada a partir de l’octubre del 86 pel PSAN, a través de la ponència sobre el Front Patriòtic) o en un engany parlamentari (com ara l’oposició pseudoindependentista exhibida d’ençà de 1987 per ERC o IC).
Altre cop el treball dels CSPC i del MDT denunciant aquestes operacions polítiques i la subtilesa de les formes de repressió, va permetre, sobretot a partir del posicionament adequat dels presos independentistes, de recuperar la iniciativa i l’hegemonia per a l’independentisme combatiu.
Les mobilitzacions dels CSPC van continuar també en diferents casos d’una considerable transcendència política. En el judici contra Jaume Fernandez, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Albert Ibañez el juny del 1987 s’hi desplegà una intensa campanya de solidaritat a favor dels independentistes catalans en què els CSPC van utilitzar per primera vegada d’una manera explícita en la seva propaganda la imatge de Terra Lliure.
El «Cas Estrasburg» també va situar durant molt de temps la denúncia de l'Estat espanyol per part d'Antoni Messeguer i Xavier Barbera davant el Tribunal d'Estrasburg en un primer pla, especialment pels volts del moment de la resolució definitiva favorable als independentistes catalans, el 6 de desembre del 1988. El cas d’aquests independentistes al tribunal europeu van obtenir una víctòria judicial i política per a l’independentisme anys després, de nou, però la campanya que va desenvolupar els CSPC sobre aquest cas va posar també sobre la taula els orígens de la repressió contra l’independentisme català (Cas Batista i Roca, etc.). La reivindicació de l’amnistia del 1977, no aplicada als independentistes catalans, va esdevenir també un eix reivindicatiu que posava de manifest les contradiccions d’una Reforma encara no consolidada que marginava i perseguia l’independentisme català.
La lluita a favor dels refugiats s' havia estès també durant els tres darrers anys, recordant entre el poble català la necessitat de reclamar el dret d' asil per a Berenguer Ballester, Pere Bascompte, Carles Benítez i altres refugiats i exiliats, sotmesos a diferents pressions dels estats espanyol i francès per reduir i fins eliminar totalment el seu refugi polític.
La detenció, l’abril del 88 dels independentistes catalans de la comarca del Bages, Marcel.lí Canet i Sebastià Datzira, va ser objecte de mobilitzacions importants, especialment a la comarca. La detenció posterior de Carles Castellanos havia d’amplificar encara més el ressò d’aquestes detencions i empresonaments. La denúncia de les postures de la Guàrdia Civil i de les pressions polítiques evidents del PSOE afavoriren l’expansió d’una amplia campanya de sensibilització que va ajudar a posar al descobert (a través del posicionament dels diferents partits a nombrosos ajuntaments i al parlament de Catalunya) la connivència dels partits sucursalistes (fonamentalment PSOE i CiU) davant la repressió de l' Estat.
La línia de maduració política que les mobilitzacions dels CSPC van ajudar a enfortir i clarificar políticament un moviment que creia comptar amb les condicions d’intentar llançar un projecte polític de masses com a resposta als reptes del 92 (l’operació urbanística i especulativa amb un important impacte social del projecte Olímpic, la campanya d’espanyolització que va iniciar o bé el disseny del control social i polític que va encetar aquella operació).
D’altra banda, l'independentisme treballava en el camp de la lluita municipal a través de l’AMEI (Assemblea Municipal d'Esquerra Independentista, que coordinava altres candidatures dins el marc de l’independentisme), que d’ençà del 1987 havia aconseguit aplegar un nombre creixent de batlles i regidors independentistes en una línia de defensa dels interessos populars i d’orientació independentista. De cara al 1991 la creació de la CUP (Candidatures d' Unitat Popular) va permetre encara de reforçar aquesta nova iniciativa política a nivell municipal.
La lluita municipal va esdevenir a partir d’aleshores un dels eixos principals d’impulsió del projecte d'Unitat Popular (aprovat a la III Assemblea Nacional del MDT), que es proposava d’agrupar amplis sectors de les classes populars catalanes en una orientació independentista i de resistència a les agressions espanyolitzadores i capitalistes de l' Estat espanyol, en la conjuntura del 1992. Les condicions per a la consolidació del projecte van ser favorables donat que les agressions contra les classes populars catalanes s'aniran, sense cap mena de dubte, acumulant: pel fet que el sistema econòmic i polític dominant necessitava impulsar els seus projectes agressius per tal de sobreviure. L’anàlisi que l’Esquerra Independentista va elaborar aleshores fou que l’independentisme havia de saber aparèixer i organitzar-se de manera efectiva (a causa de la seva capacitat política) com el pol de resistència popular que havia anat configurant des del seu naixement. Unes propostes que es van materialitzar en l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (després Assemblea d’Unitat Popular, AUP), no reeixida del tot i estroncada per les detencions del 1992 i pels canvis en el camp polític provocats per l’ascens electoral d’ERC.
"Des del 1979 els CSPC, amb la seva relació amb els presos i represaliats independentistes, han estat una referència clarificadora de cara al poble. Avui, un cop més, el suport que el projecte d' Unitat Popular pugui rebre de la majoria de lluitadores i lluitadors i independentistes que han sofert la repressió de l' Estat espanyol serà la garantia d’un veritable abast i arrelament populars del projecte. I aquesta serà la nova contribució de la tasca dels CSPC, com a coronació de deu anys de lluites, debats i mobilitzacions afavorint l’avanç de l' independentisme. Serà així, doncs, aquesta contribució a l’enfortiment de la Unitat Popular el millor homenatge i testimoniatge a deu anys de treball..."
[Text del document 10 anys dels CSPC. Deu anys de l’independentisme contemporani, 1989]
