Si analitzem la història del sistema capitalista podem observar que, com dèiem, la situació actual no és per a res nova. De fet, fent una retrospectiva ràpida i global, trobem quatre grans crisis sistèmiques desenvolupades en els darrers tres segles d’història. Així, la primera crisi important seria la corresponent a la segona meitat del segle XVIII, totalment emmarcada dins l’anomenada Revolució Industrial. En aquests moments, el nou i flamant sistema d’explotació capitalista tot just començava a eixir de l’ou. Com tota crisi, la situació d’inestabilitat va produir moments revolucionaris, processos d’alliberament nacional, social i individual. Entre aquests destacaria la revolució i independència dels EUA, la Revolució burgesa de França, el moviment ludita al Regne Unit i els processos d’independència de les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica Llatina.
La següent gran crisi capitalista es va produir gairebé un segle després: durant el XIX. En aquest període es podrien destacar dues conseqüències clares: els processos nacionalistes en diferents països d’Europa i, per altra banda, l’aparició en escena del Moviment Obrer. L’anomenat proletariat apareixerà ja com a classe social diferenciada i conscient de ser quelcom diferent de la burgesia i l’aristocràcia hereva de l’Antic Règim. És el moment en què el Capitalisme entra en la seua fase imperialista –la fase superior que deia Lenin-, fusionant-se el sistema industrial amb el bancari donant lloc a l’aparició de l’anomenat capital financer.
En el primer terç del segle XX es produirà la que segurament ha estat la crisi més famosa del sistema: el Crack del 29. Els factors que provocaren aquesta gran crisi foren molt semblants a la situació actual: l’especulació financera. Els capitalistes, enlluernats pels grans beneficis que els donava l’especulació i la inversió fantasma en borsa, començaren a augmentar els seus beneficis sense tenir en compte que tot era pura ficció i podia esclatar en qualsevol moment. Més o menys com el negoci de l’especulació immobiliària actual: inflar, inflar fins a esclatar. Aquesta crisi acabà portant al poder règims totalitaris i feixistes, amb la catastròfica II Guerra Mundial com a conseqüència immediata. Un cop acabada la guerra s’inicià altra de nova: la Guerra Freda. Un moment de crispació i inestabilitat mundial que ajudà a desenvolupar diferents processos de revolta: els moviments d’alliberament nacional de les colònies, les revolucions sud-americanes o les revoltes populars a Europa.
Finalment, la darrera crisi capitalista és la que coneixem com a Crisi del Petroli. Aquesta es va produir a principis dels anys 70 del segle passat i, com el seu propi nom indica, es va donar degut a la inestabilitat del mercat del cru. Els EUA, en aquests moments convertits ja en el nou imperi mundial, trencaran en benefici propi el patró or-dòlar establert a Bretton Woods després de la II Guerra Mundial. Tot plegat donarà pas al període que actualment vivim: el neoliberalisme i la globalització capitalista.
Sóc dels qui opinen que la història s’ha de conèixer per no estar abocats a repetir-la. La crisi econòmica que vivim actualment l’hem d’analitzar a partir de l’estudi de la història i l’experiència que aquesta ens dóna. El sistema capitalista està abocat al fracàs o a la destrucció del planeta perquè els seus fonaments morals i ètics no són humanitaris, tot el contrari. Rosa Luxemburg deia: Socialisme o Barbàrie. L’explotació de l’home per l’home dels darrers segles ens ha de servir als i les treballadores per a començar a caminar cap a un nou model econòmic, un nou sistema de valors i formes d’entendre la nostra relació amb la resta del món. Si som capaços d’organitzar-nos i crear noves formes alternatives al què fins ara coneixem, guanyarem. El Capitalisme és fort, però la classe treballadora ho és més perquè sense nosaltres el sistema no pot funcionar. Siguem conscients d’això i tindrem una gran part del camí fet.
