Aquest és el cas d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, dues repúbliques autoproclamades al si de Geòrgia. El 1991, al referèndum de la Unió, Abkhàzia va votar favorablement al manteniment de la URSS, malgrat el boicot georgià; aquests darrers declararien la independència unes setmanes després i per altres procediments. A més, diverses faccions de l'oposició antisoviètica s'enfrontaren fins el 1995 en una guerra civil.
La nova situació, amb l’agreujant, per una banda, de la consolidació d’un nou estat i la pressió nacionalista que se’n deriva i, de l’altra, la casa de putes en què es va convertir l’antic imperi obrer, menà irremeiablement al conflicte armat. Els pobles abkhaz i osset van intentar aprofitar el desconcert i accedir, de manera unilateral, a la independència, en defensa d’uns drets que Tbilisi comprometia. I molt.
Així, els anys 1992 i 1993 es produí el conflicte entre Abkhàzia i Geòrgia, declarant la independència de facto el 23 de juliol de 1992. Les conseqüències: uns 20.000 morts i uns 350.000 desplaçats, principalment georgians. que van buidar virtualment Abkhàzia d'aquest grup ètnic, majoritari en dècades anteriors segons algunes fonts. El reconeixement internacional no arribaria mai, però l’status quo s’ha mantingut fins els nostres dies. Per la debilitat, primer, de Rússia, el seu principal aliat, i les demostracions de prudència posteriors. Però ara això s’ha acabat.
La independència unilateral i contrària al dret internacional de l’exprovíncia iugoslava ha obert la capsa de Pandora. Per què Kosovo té dret a accedir a l’escena internacional, i d’altres territoris amb reivindicacions pràcticament idèntiques, no? La resposta és senzilla: l’equilibri de les grans potències a les regions globals en disputa.
A grans trets, l’Europa de l’Est va caure sota influència nord-americana, encara que l’accés a la UE d’una majoria creixent d’aquests nous països doni aparença del contrari. Tanmateix, és difícil delimitar la política exterior comunitària, atlantista i nord-americana. Aquest creixement va anar en detriment de l’espai soviètic, per raons evidents. Als Balcans, emperò, la situació fou lleugerament diferent: el trencament de Iugoslàvia va seguir aquests patrons, però una demonitzada Sèrbia es va erigir com a aliat indiscutible de Rússia, per raons tant històriques com de realpolitik.
Una Sèrbia, als ulls de gran part de l’opinió pública mundial, culpable de la sagnia balcànica de 1991-1995, mereixia la persecució sense treva de què ha estat objecte en els darrers anys: els bombardejos de Belgrad el 1999 i les independències de Montenegro i Kosovo. La independència era, possiblement, la millor opció per al territori de majoria albanesa, després de gairebé nou anys d’anarquia i pillatge sota tutela internacional. Però en cap cas la instrumentalització que se n’ha fet.
Les banderes de la independència no van ser les de la UE, sinó les dels EUA. El país que hi manté una base immensa en un pas estratègic per a les rutes energètiques, i en sòl europeu. I és tan sols això en el tauler internacional: un cavall de Troia. L’escenari balcànic es repeteix al Caucas. Geòrgia, amb la independència, s’esdevingué un aliat nord-americà a la regió. Proves n’hi ha a bastament: des de les recents maniobres militars conjuntes1 a la candidatura d’accessió a l’OTAN de Tbilisi, aturada per les pressions russes. La pregunta, tanmateix, és fins quan.
La diferència entre Kosovo i Abkhàzia és que, mentre els EUA han patrocinat el terrorisme i la desestabilització de les despulles de l’estat iugoslau i, finalment, la independència del territori, Rússia ha jugat la carta de la prudència en el cas caucàsic. Abkhàzia i Ossètia del Sud s’han limitat a autogovernar-se, i l’escalada només s’ha produït més recentment un cop establert el precedent kosovar. Amb quin criteri el territori balcànic té més dret a l’exercici unilateral de l’autodeterminació que les regions georgianes irredemptes?
La situació actual, amb la promoció de les candidatures ucraïneses i georgianes a l’OTAN, és una clara amenaça per a la seguretat russa, en la línia de l’escut antimíssils que els EUA preparen al cor d’Europa2. Per ara, Moscou ha estat prudent i ha decidit seguir recolzant indirectament els seus aliats. En el cas osset, la República Autònoma d’Ossètia del Nord era una de les favorites de Moscou al conflictiu Caucas Nord. A més, els vincles de solidaritat entre ambdós territoris, no s’han debilitat malgrat la divergència religiosa – hi ha un percentatge important de població musulmana al nord, mentre el sud és eminentment cristià – i la divisió en dos estats. Per tant, el recolzament és lògic i normal.
Les relacions de Rússia amb els pobles caucàsics són fruit de l’herència imperial i soviètica, i és una àrea natural de la seva influència. Debilitar Geòrgia, en tant que aliat i, previsiblement, futur membre de l’OTAN és una qüestió de vital importància. Rússia, tanmateix, segueix advocant per una resolució entre Tbilisi i les repúbliques insurgents, democràtica i negociada, lluny de l’esperpent de la comunitat internacional als Balcans. I un altre cop, la mateixa pregunta: fins quan. Fins quan Rússia deixarà passar l’oportunitat d’or que li ofereix el precedent kossovar? Fins quan Rússia s’abstindrà de moure fitxa i plantar-se en una regió que li és seva?
Les crides de Condoleeza Rice3 a la unitat de Geòrgia són una prova més de la inconsistència dels arguments amb què es va tolerar la pantomima kosovar i amb què s’allarga un contenciós com el georgià de forma gratuïta i perillosa. No hi ha fórmules federals ni complexes arquitectures constitucionals possibles, en tant que dues potències estan enfrontades en un conflicte etnonacional comú. L’única solució, aquí sí, és la formalització del trencament de l’estat georgià i exigir l’aturada de les accions, i provocacions, militars atlanto-georgianes. De fet, acceptar el desenllaç del conflicte obert amb el col·lapse soviètic. Només així s’aconseguirà l’estabilitat regional i, fins i tot, l’accés de Tbilisi a l’OTAN. Mirar cap a una altra banda és allargar una anormalitat ad eternum.
1Maniobres militars conjuntes de Geòrgia i els EUA; 15/07/2008
http://www.meua.cat/noticia.php?id=2128
2Avança l'escut nord-americà al cor d'Europa malgrat l'oposició de Moscou; 08/07/2008
http://www.meua.cat/noticia.php?id=2019
3Geòrgia crida a consultes l'ambaixador a Moscou; 11/07/2008
