El dimarts 20 de novembre el comitè d'empresa de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) es reunia amb l'objectiu de dirimir la presidència del mateix; l'absència d'un delegat de CCOO deixa el resultat en empat entre la candidatura de CGT i ACTUB i la de CCOO, UGT i SIT. A l'endemà, el dimecres 21 entre les onze i les quatre hores el 90% dels conductors secundava el primer atur pels dos dies. CCOO, UGT i SIT es veien forçats a reconèixer que la majoria de la plantilla estava per la mobilització. La presidència del comitè d'empresa anava a parar al sindicat amb més delegats: CGT. Així naixia a la llum pública la lluita pels dos dies.
El 18 de juliol de 2007 surt a la llum el Reial decret 902/2007 traslladat del Reglament Europeu 561/2006 que regula els temps de treball, les pauses i els descansos. Aquesta legislació obria la porta a una vella reivindicació dels conductors: els dos dies de descans setmanal sense disminució de salari.
Els conductors i conductores, entenent que era una lluita que havia d'unir-los a tots i totes fossin del sindicat que fossin, llancen el Comitè de Descansos pels dos dies. Aquest Comitè està obert a tots els conductors, (la resta de la plantilla té altres sistemes de descansos), no tindrà sigles sindicals, totes les decisions es prendran en assemblea i podrà participar tot aquell que treballi almenys un dia a la setmana (aquest últim terme va dirigit a evitar que persones que fa anys que no treballen per estar alliberades decideixin pels conductors).
No utilitzar les sigles deixava clar a la plantilla que aquesta lluita no era entre sindicats sinó per la millora dels drets de tots i totes les conductores. Així doncs l'aposta per la unitat i el no sectarisme era explicitat des del principi. La consigna de tot el poder a l'assemblea posava les bases per a una lluita radicalment democràtica.
L'èxit de la mobilització del 21 de novembre va ser rotund. Més de 2.000 conductors van anar a la vaga. Com en cada convocatòria de vaga, es va realitzar una assemblea per a decidir els passos a seguir. La demostració de ganes de lluitar de la plantilla va forçar a CCOO, UGT i SIT a canviar la seva postura, fins i tot dintre del SIT es produeix una divisió. El dia 21 de novembre el conjunt de conductors i conductores decideix donar unes setmanes de marge a la negociació i si aquesta no fructifica convocar vaga. L'empresa i l'ajuntament es neguen en rodó. Al•leguen que el conveni acaba a la fi del 2008 i que fins a llavors no és necessari negociar res. El dia 3 de desembre es presenta la convocatòria de vaga dividida en dues tandes: la primera els dies 21, 22 ,23 i 24 i la segona 2, 3 i 4 de gener.
Des del Comitè de Descansos s'entén que els autobusos de TMB són un servei públic gestionat pels polítics triats pels barcelonins. Per tant, per a aconseguir l'objectiu principal de millorar les condicions laborals s'ha de portar el conflicte a la societat, al terreny polític, sobre la qualitat dels serveis públics i el seu model de gestió. Els conductors comencen a contactar amb els moviments socials de Barcelona, apareixen Comitès solidaris a Gràcia, Nou Barris i Sabadell, el Centre Social Ocupat "Can Vies" de Sants -que recentment ha guanyat un judici a TMB- es bolca a donar suport als conductors.
Les vagues
Arriba la primera tanda de vaga amb un èxit rotund: només quatre esquirols d'una plantilla de 3.000 tot i la campanya de por de l'empresa i l'intoxicació per part dels mitjans de comunicació. El dia 24 cinc conductors es declaren en vaga de fam i es concentren a la Plaça Sant Jaume. Al desembre amb fred i pluja els companys romanen ferms, reparteixen octavetes informant del conflicte, la policia municipal no els deixa ni asseure's i han de romandre 12 i 14 hores dempeus. Centenars de persones s'acosten a ajudar-los en les seves tasques, dur-los begudes i expressar-los la seva solidaritat. La mesquinesa de l'empresa és tal que llança la mentida que la vaga de fam és falsa.
Per la seva banda i en un fet significatiu del moment que travessa l'esquerra institucional, ICV/EUiA en plena vaga de fam acudeix a la Plaça Sant Jaume i entre ells el Secretari General de EUiA, Jordi Miralles. El seu objectiu era lloable: recordar als treballadors morts en accidents laborals. Però a pesar de les tres pancartes que anunciaven la protesta dels conductors de TMB, ningú es va acostar a interessar-se pel conflicte, ni una paraula d'alè.
Arriba la segona tanda. El dia 2 de gener nombrosos conductors i conductores en les portes de les cotxeres per a fer piquets. Els antidisturbis vénen "a defensar el dret al treball". El dia 3 els conductors tallen la ronda del litoral després d'un nou rebuig de l'empresa a reunir-se. Aquesta mateixa tarda el conductor Teo és agredit i detingut sota l'acusació d'agressió a la policia. No va ser la primera agressió, ni seria l'última. A pesar d'això, de nou la vaga és un èxit.
El dia 4 com en cada jornada de vaga, novament prop de 1.000 conductors van participar en una assemblea on van decidir obrir un període de negociació. Després de set dies de vaga la direcció ja no pot seguir negant-se a negociar, no obstant això no ofereix res seriós. Al final accedeix a reunir-se i la força de les mobilitzacions la fan reconèixer el Comitè de Descansos com a interlocutor. Aquest fet és molt important ja que als autobusos de TMB el model d'empresa i sindicats gestors de plantilles està molt assentat. La direcció de l'empresa i l'ajuntament de Barcelona estan acostumats a que CCOO, UGT i SIT li controlin la plantilla. La mobilització des de la base ha fet saltar per l'aire aquest esquema.
El següent pas és la convocatòria d'una gran manifestació per al dia nou de febrer pels dos dies. La solidaritat davant la lluita cristal•litza en més de 5.000 persones omplint els carrers. La demostració de força és clara: la ciutat està pels dos dies.
No obstant això l'empresa no ofereix res, de portes a fora al•lega que els conductors ja tenen els dos dies. Quan es reuneix amb el Comitè de Descansos ofereix els dos dies sempre que existeixi reducció de salari o augment de jornada. El dia 12 de febrer es produeix un nou atur amb l'objectiu de discutir en assemblea com seguir endavant. Es decideix convocar vaga del 3 al 7 de març -just abans de les eleccions generals- i indefinida tots els dijous per ser aquest el dia de major mobilitat. Aquesta nova convocatòria rebutja l'oferta de la Generalitat-TMB que ofereix obrir el conveni sense garanties de cap tipus, a canvi de renunciar a la mobilització mentre es negociï el conveni, o sigui, carta blanca a l'empresa.
Davant aquesta nova convocatòria l'empresa canvia de tàctica i es gasta 50.000 euros de diners públics en tríptics a tot color que tira a les bústies dels barris de Barcelona. En ells diu estar a favor dels dos dies. L'objectiu està clar: confondre a la ciutadania que simpatitza amb la reivindicació. En resposta el Comitè Descansos llança una nova iniciativa. El periòdic gratuït "2 dies!", del que al llarg del conflicte es publicaran tres edicions. El periòdic s'elabora conjuntament entre els conductors de TMB i les publicacions sindicals i dels moviments socials de la ciutat. El periòdic de la CGT "Catalunya", el periòdic dels moviments socials catalans, "La Directa", el periòdic que agrupa l'esquerra independentista, "L'Accent" i el periòdic de la CNT "Solidaritat Obrera". Nombrosos activistes de tots els sectors col•laboren en la seva distribució, alguns fins i tot es pugen en els autobusos per a informar als usuaris.
El 3 de març s'inicia una nova tanda de vagues. De nou la vaga és un èxit, els mitjans han de fer-se ressò de les protestes i ja van 15 dies de vaga. Es realitza un atur massiu el dijous 12 de març. A l'assemblea acudeixen prop de 1.000 conductors i conductores i es decideix no acceptar la proposta de l'empresa i després d'un fort debat, es vota massivament per la vaga indefinidida. En aquest moment ja s'acumulen més de 40 expedients disciplinaris i hi ha hagut dues detencions més. No obstant això entre la plantilla el sentiment és que després de tota aquesta lluita s'ha de continuar. La unitat i la determinació dels i les treballadores que es podia vèncer els donaven l'autoconfiança que tot moviment de treballadors necessita per a avançar.
L'11 d'abril s'inicia la vaga indefinida. Mentrestant l'empresa no ofereix res i ha decidit mantenir el pols fins al final. Els treballadors no cedeixen, la solidaritat augmenta. Es paren autobusos a Gràcia i Nou Barris, apareixen pintades per tota la ciutat, es venen bons per a ajudar als sancionats, apareix la "Plataforma d'Usuaris/és pels dos dies" i s'editen 70.000 targetes T-2 DIES per a impulsar una vaga d'usuaris i usuàries, animant a la gent a ensenyar la targeta quan pugen al bus i així no pagar.
Aquest mateix dilluns s'arriba a un preacord on l'empresa obre la negociació del conveni, es compromet a establir amb caràcter immediat a partir del 6 de maig una borsa de 25 minuts de descans diaris fins a la signatura del conveni. A més, com a punts a aprovar al conveni, 96 dies de descans a l'any, és a dir un terme mitjà de dos dies setmanals per a un any laboral de 48 setmanes i la retirada dels expedients. Aquest preacord és ratificat el dia 15 d'abril per uns 1.500 conductors en assemblea. Avui el Comitè de Descansos s'ha transformat en el Comitè de Conveni, les condicions són les mateixes: obert a tot el món i tot el poder a l'assemblea.
La victòria és inqüestionable. Encara que és cert que no han aconseguit totes les seves demandes, la lluita dels conductors i conductores de TMB no pot quedar reduïda a una simple anàlisi econòmic, a pesar que l'objectiu principal era la millora de les condicions laborals. La principal lliçó que hem de treure d'aquesta lluita és la manera en la qual s'ha dut a terme i la seva capacitat d'aglutinar solidaritat. Això ha de ser valorat i analitzat per a enriquir les futures lluites.
El Comitè de Descansos
Des de la dècada dels 80 fins a l'actualitat el sindicalisme "majoritari" de CCOO i UGT s'ha anat transformant en un sindicalisme de gestió, en el qual el principal no és obtenir millores per als treballadors sinó mantenir la pau social. Aquesta transformació ha anat convertint als sindicats en gestors de serveis. Entre ells el d'assessoria laboral. Així, llevat d'algunes empreses, quan algú s'afilia a CCOO i UGT és molt més probable que aconsegueixi vals per a acudir a un dentista amb descompte que li convoquin a una assemblea per a informar-li dels seus drets.
Això respon a una estratègia clara de les direccions sindicals. Transformar el sindicat de tal manera que la majoria de decisions es prenguin de dalt a baix, o sigui, des de les cúpules. Aquest mecanisme de decisió facilita signar acords entre sindicats, patronal i govern. D'aquesta manera es va signar l'última retallada de pensions, l'última Reforma Laboral o els Pactes per l'Habitatge, sense cap tipus de debat entre l'afiliació. A TMB, aquest era el model consolidat, fins que els i les conductores van decidir afrontar el problema de forma no sectària i sense dividir als i les treballadores per sigles sindicals. Aquesta s'ha demostrat com la manera més pràctica d'acabar amb el sindicalisme pactista de les cúpules de CCOO i UGT. Entendre que per estar afiliat a un d'aquests dos sindicats no tens perquè estar d'acord amb el que fan, ha estat part important de la lluita del Comitè de Descansos. Sense entendre això, difícilment es podria haver aconseguit tal grau d'unitat, ja que agradi o no, aquests sindicats tenen afiliats i afiliades que també pateixen les polítiques de la seva pròpia empresa, i per desgràcia, les dels seus propis sindicats.
Al crear una estructura unitària sense sigles, com el Comitè de Descansos, basada en la lluita des de baix, en la qual tot el món era benvingut, van començar a esquerdar-se les dinàmiques d'assemblees d'afiliats imposats per CCOO, UGT i SIT. No obstant això, el Comitè de Descansos no va sorgir del no-res, sinó de la pròpia lluita. És quan els i les treballadores s'organitzen des de baix, quan apareixen nous òrgans de lluita, que en definitiva serveixen per a ressoldre els problemes concrets als quals es deuen enfrontar. En el cas de TMB, calia buscar la unitat per a lluitar contra l'empresa, però alhora, s'havia de buscar la forma de passar per sobre dels buròcrates sindicals sense posar als seus propis afiliats en contra de la lluita. En aquest cas la solució va ser la del Comitè de Descansos, com avui és el Comitè de Conveni.
Però el Comitè de Descansos no es va guanyar als treballadors el primer dia. Va ser la constància a defensar propostes justes i la coherència de fer el que deien el que li va fer guanyar credibilitat entre la plantilla. Al mateix temps, el caràcter no sectari i mantenir el focus en les reivindicacions i no en les divisions, va permetre que gran nombre d'afiliats de CCOO, UGT i SIT participessin en les mobilitzacions i les assemblees. Amb la mobilització des de la base, les cúpules de CCOO, UGT i SIT es van veure obligades a no oposar-se frontalment a la vaga, sinò a sabotejar-la a l'ombra. Tot això va propiciar situacions com a mínim estranyes, com el fet que afiliats de base dels sindicats que no impulsaven la vaga fossin els encarregats d'anar a negociar amb l'empresa en nom del Comitè de Descansos, mentre els mitjans, les cúpules sindicals i l'empresa insistien una vegada i una altra a dir que la vaga era alguna cosa "solament de CGT i ACTUB".
Amb aquest simple fet es demostrava que era una mentida més.
Un altre aspecte clau és que l'empresa -a pesar que al principi es negava- s'ha vist obligada a negociar i signar amb un òrgan que no és oficial, però que ha estat el que ha sorgit de la lluita, i sobretot, era el que la plantilla de conductors i conductores van decidir que els havia de representar. Això deixa clar que si es té força i s'empra, els empresaris t'han de reconèixer.
El balanç de forces dins de l'empresa ha canviat amb la vaga, no així la composició del Comitè d'Empresa en el qual tenen majoria UGT, CCOO i SIT. Per aquest motiu la transformació del Comitè de Descansos en el Comitè de Conveni és clau per a continuar avançant cap als dos dies. A més, la formació d'aquest nou Comitè asseu un precedent important per a altres empreses en la forma de lluitar que han d'emprar els i les treballadores en una situació com l'actual, on la lluita des de baix és tantes vegades traïda pels líders sindicals.
Però, per què ha sorgit de cop i volta una lluita d'aquestes característiques? El rebuig de molts i moltes treballadores a les organitzacions tradicionals a causa de les seves polítiques pactistes fa cada vegada més difícil preveure quan els i les treballadores estan disposades a lluitar. La massiva assistència a la primera assemblea que es va organitzar pels dos dies va sorprendre als mateixos convocants. Això també explica -al costat de la llarga història de lluita a TMB- la naturalesa explosiva de les mobilitzacions i la seva determinació. Potser si les cúpules sindicals no fossin tan tancades a la participació dels i les treballadores podrien haver contingut més les mobilitzacions. Però a causa de la seva pròpia naturalesa aquestes cúpules no es poden permetre aquest luxe perquè, al mateix temps, posen en perill els seus propis privilegis.
La veritat és que l'apatia o el desànim no són conceptes estàtics. En certs moments -i potser assistirem a molts d'ells els pròxims anys- l'apatia i el pessimisme es poden transformar en tot el contrari: grans i potents lluites. Els i les treballadores que han perdut tota esperança i confiança que les seves pròpies organitzacions els siguin útils es veuen forçats ha entrar en lluites explosives de forma encara més decidida.
L'esquerra, els sindicats i els moviments socials
Les direccions sindicals de CCOO i UGT i fins i tot els mateixos sindicats, han girat escandalosament a la dreta en els seus plantejaments. Cada vegada es veu més clar la incapacitat d'aquests per a organitzar a la nova classe treballadora, amb índexs elevadíssims de temporalitat, sense coneixement de com reclamar els seus drets laborals, extremadament susceptibles de repressió i amb escàs o nul contacte amb tradicions de lluita. Com és possible que en tots aquests anys no s'hagi llançat una lluita generalitzada i sostinguda des de les centrals amb capacitat per a fer-lo? La causa està clara, els precaris al no estar afiliats, no els importen molt a les cúpules, a més, per a organitzar-los no n'hi ha prou amb muntar unes eleccions sindicals sinó que cal "patejar-se" els carrers, parlar amb la gent, però sobretot tenir ganes de lluitar. Altre factor és la utilització de la precarietat per part dels líders sindicals per a - amb les promeses d'acabar amb ella- aconseguir més vots, ja sigui en les eleccions sindicals o a l'hora de demanar el vot per a algun partit. Per què acabar amb alguna cosa que quan arriben les eleccions et proporciona més vots?
L'estratègia de pau social en la qual es troben compromesos CCOO i UGT requereix que el capital tingui mà d'obra barata per a créixer. No és que dins de CCOO i UGT no existeixi gent que lluita per millores, no obstant això l'estructura burocràtica del sindicat aïlla a aquestes persones de diverses maneres. Una de les més comunes és ratllar-los d'antics o de pesats i moltes vegades expulsar-los. És aquí on entra l'esquerra sindical. Organitzacions amb diferents graus d'implantació, però que mantenen unes pràctiques democràtiques, un sentit de classe i són prou flexibles per a afrontar el repte de lluitar contra la precarietat.
Per la seva banda l'esquerra parlamentària s'ha vist altra vegada atrapada dintre l'espiral institucional en la qual fa temps que està ficada. El fet que Jordi Miralles fora incapaç d'anar, ni tan sols a parlar amb els treballadors en vaga de fam és molt significatiu. Ni IC-V ni EUiA van ser capaços de mostrar cap tipus de solidaritat amb els i les treballadores en vaga. Encara que ha aquestes alçades no és sorprenent. L'Imma Mayol, de IC-V i ex tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, va ser una de les impulsores de la progressiva privatització de "Parcs i Jardins", empresa de l'Ajuntament dedicada a cura dels parcs i jardins de Barcelona. Joan Saura, també de IC-V va ser qui va manar i ordenar els dispositius policials antipiquets durant la vaga, mentre els seus Mossos reprimien una vegada i una altra als treballadors i les treballadores i a aquells que els hi donaven suport. El seguidisme de EUiA a IC-V l'ha convertit en un simple apèndix d'aquesta formació. Un apèndix sense cap tipus de perfil ni autonomia, com demostra el fet que EUiA hagi estat l'única formació que hagi fet públic el seu suport al Conseller Baltasar de IC-V respecte a la seva política de l'aigua en el transvasament de l'Ebre. Cada vegada més allunyats dels moviments socials i de qualsevol tipus de lluita, el patetisme de la seva política mostra la necessitat de reconstruir una esquerra de combat que doni suport a les lluites i sigui un instrument útil per a elles.
Però mancant aquesta nova esquerra, la lluita pels dos dies ha comptat amb la solidaritat de molts sectors socials i polítics. Diversos són els factors que ho han fet possible. En primer lloc, per la recerca activa de la solidaritat per part del Comitè de Descansos i el seu enteniment i comprensió de la necessitat que necessitaven mobilitzar-se, però també buscar suports polítics en la resta de moviments i col•lectius de la ciutat. En segon lloc, l'extensió de la solidaritat ha estat menys difícil per qüestions pràctiques. Al ser els autobusos un servei públic urbà, amb parades distribuïdes per tota la ciutat i no una fàbrica allunyada del centre de les ciutats, el suport actiu en forma d'accions i sabotatges ha estat més extens i efectiu.
La demostració una vegada més que els i les treballadores -a pesar de ser "només" gairebé 3.000- a causa de la condició que ocupen en el sistema, tenen la força suficient per a vèncer, s'ha vist altra vegada en la lluita de TMB. Els moviments socials moltes vegades planten batalla i són un focus de resistència necessari i important, però cap ha aconseguit una victòria tan clara sobre l'Ajuntament de Barcelona en els últims anys.
A pesar de la importància del suport dels moviments socials i col•lectius de la ciutat, la victòria és dels conductors i les conductores. Ells i elles són qui durant 18 dies van interrompre el servei d'autobusos. No obstant això els moviments socials de Barcelona van entendre en tot moment que una victòria dels conductors era una victòria per a tota la ciutat. Aquesta lluita contra una gestió neoliberal dels serveis públics mostra que és possible vèncer. Però sobretot ens ensenya que la unitat d'acció dels diferents sectors, la claredat en les reivindicacions, la mobilització continuada des de la base i la democràcia directa són els pilars amb els quals construirem una nova esquerra.
