Tres dies després que un tinent de l’exèrcit espanyol assassinés a trets la seva dona a trets a Alovera (Guadalajara) Carme Chacón va ser nomenada ministra de la guerra en una polèmica tan estèril com preparada. No hi va haver cap mena de comdemna i la circumstància que el criminal fos militar va restar ofegada per la gran notícia del nomenament estrella. Les remors de sabre (ara safareig uniformat) que criticaven l’elecció d’una dona “pacifista, catalanista i que estava embarassada" al comandament dels exèrcits més aviat semblaven una nova operació de maquillatge pròpia del PSOE, que tant coneixem.
Durant la darrera dècada un nombre molt alt de dones van ser assassinades per membres de la policia i per militars (en definitiva per agents armats i pagats per l’Estat i les administracions, que vergonyosament opten per ocultar i perpetuar aquests fets). En els casos de maltractaments masclistes circumscrits en aquest gremi la xifra es torna desproporcionada i no està a l’abast de les persones de carrer. Un nombre massa alt. Un fet molt alarmant que mereixeria estudis i seguiment periodístics rigorosos, i per descomptat una prevenció i persecució exemplars. Però el PSOE, i el seguit de satel.lits que alimenta, han optat per emmudir davant d’aquesta realitat. Prefereix alimentar la guerra oberta contra l’independentisme basc, encara que això transgredeixi tots els drets i llibertats elementals. Perquè això deu donar vots i perquè, al cap i a la fi, l’objectiu principal d’aquest partit és la contrucció d’Espanya en detriment dels drets democràtics dels pobles i de persones.
La conclusió avançada és que amb el PSOE no hi hem de fer res. És més, els hem d’assenyalar com els principals –que no els únics- responsables de la destrucció, espoli, dominació i desnacionalització dels Països Catalans. En tenim prou amb trenta anys de PSOE estafant o intimidant els catalans i les catalanes des de Guardamar fins a Ripoll (i convé recordar que anteriorment a aquests trenta anys l’existència del PSOE fou anecdòtica a les terres catalanes). Raó per la qual l’independentisme o els moviments populars no haurien de donar crèdit als cants de sirena d’aquest partit embolcallats amb terminologia com “foralisme”, “federalisme” o “estat associat”.
Hi ha raons ètiques que marquen aquest recel envers el PSOE. Prou que des de l’independentisme en coneixem la seva història negra: des de la seva implicació fins al coll en la guerra bruta, la tortura, les polítiques de destrucció personal a les presons, les legislacions de tints racistes en la seva política migratòria, etc. etc. etc. Però ha estat igualment nociu en tota la seva praxi d’imposicions polítiques i socials durant aquests anys. Allò que ha afectat els nostres interessos col.lectius. Una política de tril.lers amb què es va obrir la veda de la voraç d’especulació immobiliària de la mà del seu ministre Boyer, també perquè que va sentar les bases de les liberalitzacions i desballestament dels serveis públics (transport, infraestructures, sanitat, energia i un llarg etc.), que va liderar la modernització del vell projecte ressucitat d’Espanya amb la data de 1992 com a referència, que ha fet possible les darreres retallades de drets i llibertats legitimant-se amb els nous tribunals inquisitorials.
No podem acceptar cap caramel de la mà del PSOE. I no es tracta d’enrocar-se en posicions maniquees, sinó simplement actuar per pur instint de supervivència. N’hem d’aprendre.
Aquests dies ho hem pogut veure amb claredat. No hi ha un PSC-PSOE particularista confrontat a Madrid. La màquina destructiva i alienadora d’aquest partit ja ha advertit que no hi ha espai per compensar les balances fiscals en un moment de “recessió econòmica”. També han deixat clar, a través de l’eufemisme lladremaner de la “solidaritat”, que continuarem contribuint i alimentant a través de l’extorsió les estructures del seu etern projecte espanyolista.
No es tracta de limitar-se a dir que són la pesta. Que són una “banda de feixistes” que han comès innombrables crims, començant per la negació dels drets i llibertats dels catalans i catalanes. L’entrellat del joc del PSOE és més complex, raó per la qual hauríem d’esmolar més les nostres argumentacions a l’hora de denunciar el paper nefast que està exercint aquest partit contra el nostre poble.
Una, especialment i motiu d’aquest article, és la seva relació incondicional amb l’exèrcit espanyol, una institució que ha sumat crims i atrocitats al llarg de la seva història: des del llunyà genocidi als països llatinoamericans (del qual cal recordar la no tan llunyana invenció dels camps de concentració a Cuba per part d’un general d’aquest exèrcit, antecedent dels crims nazis a Alemanya) fins a les transgressions comeses en els nostres dies sota el paraigües de “forces de pacificació” als territoris ocupats militarment. En aquesta relació de lleialtat a l’espanyola el PSOE ha passat i passa per alt els assassinats de Lluís Companys o Joan Peiró, comesos sota una legitimitat militar i criminal amb què manté forts llaços. I la de milers de persones, població civil i desarmada, que van morir sota les bombes d’aquesta institució sense regnes durant l’agressió feixista dels anys 36-39. La de milers de joves que van ser segrestats contra la seva voluntat obligats a realitzat un servei militar castís, masclista i racista durant els anys que governava aquest partit. Els representants del PSOE no volen remenar els draps bruts de la memòria, no tenen cap interès a aplicar el mínim sentit de la justícia. La seva lleialtat (en podríem dir simbiosi) amb la institució dels canons, de les bombes i de les medalles és tan profunda i necessària com la necessitat de l’Estat espanyol a subjugar per la força els territoris catalans, gallecs, canaris i bascos.
L’exèrcit espanyol continuarà criant membres de grups neonazis a les seves files, un fet del qual tenim notícia de tant en tant perquè l’escàndol surt a la llum. Alguns agents de cossos armats continuaran assassinant les seves parelles i fins els seus fills amb les armes reglamentàries en un moment d’”alienació”. Els legionaris de Ceuta i Melilla continuaran realitzant ràtzies racistes en les seves hores lliures. Les tropes de “pacifiació” armades fins les dents cometran atrocitats en el seu temps lliure als països ocupats. Els militars “nacionals” vexaran moguts pel racisme i l’odi els mercenaris llatinoamericans enrolats a l’exèrcit espanyol. D’això el PSOE no en dirà res. L’espanyolisme ha establert una relació d’interès que dura ja fa molts anys.
La reforma estètica del PSOE potser ha fet oblidar molta gent que fou aquest partit qui ens va introduir a l’OTAN i a la UE, així com també el responsable que els preus dels habitatges i dels productes de primera necessitat es disparessin fins a fer-se inabastables. Però és que aquest partit no només pretén amagar les seves pròpies vergonyes (condició per obtenir vots i consens social), sinó que també actua com blanquejador de la imatge acumulada durant segles per una institució aliena a la societat i a la seva voluntat, reiteradament criminal en les seves actuacions contra les persones i els pobles.
