També aquestes darreres setmanes han saltat als mitjans de comunicació dos conflictes obrers. D'una banda, el que enfronta els conductors d'autobusos de Barcelona amb l'empresa municipal TMB, i de l'altra, el tancament de la fàbrica Frape Behr.
En el primer cas, els mitjans de comunicació han jugat a explotar els inconvenients que la vaga plantejava als usuaris, i fins i tot alguns, com Joan Barril, han ratllat la demagògia desacreditant les assemblees de treballadors. Tot això ha estat possible perquè la insolidaritat no és especialment malvista en els nostres dies. Tenir dos dies de festa, sempre en cap de setmana, no sembla ser suficient perquè una part de la societat es queixi dels inconvenients que ha de suportar davant la vaga d'uns treballadors que demanen això mateix. Bé, això mateix no, ja que els treballadors no demanen tenir festa tots els dissabtes i tots els diumenges.
En el segon cas, els mitjans de comunicació s'han dedicat a fer una informació tan asèptica que ha acabat essent tendenciosa a favor de l'empresa. Com sempre, s'ha utilitzat el lloc comú de la globalització i els baixos costos salarials d'altres zones del planeta. Poques vegades, quasi mai, s'ha parlat de l'especulació futura amb el solar, dels beneficis escandalosos de l'empresa que tanca o bé de les subvencions públiques que ha rebut aquesta empresa. I en el cas de Frape Behr, el més escandalós és que s'ha produït un tancament patronal i cap mitjà ha fet una peça complementària explicant què és el tancament patronal i remarcant que aquesta pràctica és il·legal.
La descohesió de la classe obrera i la pèrdua de consciència de classe té unes causes diverses i complexes. El propi impacte de la guerra civil, l'aparent desdibuixament social protagonitzat per la societat de masses, les conseqüències desiguals de l'estat del benestar... Seria motiu de molts llibres explicar tot això! Ara bé, de conseqüències sí que n'hi ha que s'aprecien de forma nítida. La més clara: la pèrdua de la solidaritat de classe.
En aquesta pèrdua de la consciència obrera hi han tingut un paper molt important els mitjans de comunicació. No es tracta de culpabilitzar de tots els mals aquest sector, però essent francs, l'impacte i evolució dels mitjans de comunicació de masses és un dels aspectes més destacables del segle XX, i és evident que els seus efectes es deixen notar, i molt.
Des de fa uns quaranta anys més o menys, s'han anat homogeneïtzant els consums informatius de les diferents classes socials. Aquest procés ha suposat un reforçament de grans grups mediàtics allunyats dels interessos obrers i, paral·lelament, el declivi de la premsa obrera, juntament amb la capacitat de presentar alternatives als grans mitjans de masses com la televisió (almenys fins a l'aparició d'internet).
Tota aquesta reflexió vé del fet que, de cop i volta, i davant de l'anunci de la nova sèrie de TV3 "Zoo", vaig pensar que hi havia una tendència a la televisió pública de crear uns certs rols de personatges. Poc o molt, les sèries de TV3 s'emmarquen en la realitat parcial d'una Barcelona guai i fashion. Els protagonistes tenen feines interessants i viuen una vida que sembla sortida del Barcelona posa't guapa. Guionistes i investigadors (Porca Misèria), metges neorurals (Ventdelplà), i ara treballadors del zoològic. Potser les sèries de sobretaula tendeixen més a retratar personatges populars, però el prime time està copat per aquesta tendència. Això sí, adobada amb punts de sensibilitat social.
Causa? Efecte? Més aviat crec que es tracta d'un efecte que engrandeix la causa. Evidentment, ni m'imagino que la societat catalana està copada per masses ingents d'obrers siderúrgics al més pur estil del realisme estalinià, ni pretenc que a TV3 es projecti la imatge dels bons obrers a tothora. Simplement crec que la televisió apunta tendències, i marca uns "estatus" desitjables. I, sobretot, amaga realitats poc agradables a l'opinió publicada. El que crec és que falten produccions que tractin amb tota la seva complexitat les problemàtiques reals de les classes populars. El mileurisme, el món de la construcció, la temporalitat al sector terciari, poden ser bons rerefons per a futures produccions, més enllà del Rami de Ventdelplà.
Aquesta crítica a la televisió també la faig extensible al cinema. Si la situació del cinema català és ja de per sí precària, l'anomenat cinema social és pràcticament marginal. En els darrers anys, en què hi ha hagut una revifalla important d'aquest tipus de cinema, amb èxits comercials sonats, només recordo la pel·lícula Tapas. De la poca resta, existencialisme en aquesta Barcelona guai de les oportunitats.
Reconstruïr la consciència de classe és una feina tan complexa que només permet abordar-la amb milions de petites actuacions. Però la necessitat que totes les classes populars ens reconeguem en uns referents i interessos comuns és ineludible. Almenys per no veure com ens empassem dia sí dia també el conte de la inevitable adaptació competitiva en un món cada vegada més globalitzat.
En el segon cas, els mitjans de comunicació s'han dedicat a fer una informació tan asèptica que ha acabat essent tendenciosa a favor de l'empresa. Com sempre, s'ha utilitzat el lloc comú de la globalització i els baixos costos salarials d'altres zones del planeta. Poques vegades, quasi mai, s'ha parlat de l'especulació futura amb el solar, dels beneficis escandalosos de l'empresa que tanca o bé de les subvencions públiques que ha rebut aquesta empresa. I en el cas de Frape Behr, el més escandalós és que s'ha produït un tancament patronal i cap mitjà ha fet una peça complementària explicant què és el tancament patronal i remarcant que aquesta pràctica és il·legal.
La descohesió de la classe obrera i la pèrdua de consciència de classe té unes causes diverses i complexes. El propi impacte de la guerra civil, l'aparent desdibuixament social protagonitzat per la societat de masses, les conseqüències desiguals de l'estat del benestar... Seria motiu de molts llibres explicar tot això! Ara bé, de conseqüències sí que n'hi ha que s'aprecien de forma nítida. La més clara: la pèrdua de la solidaritat de classe.
En aquesta pèrdua de la consciència obrera hi han tingut un paper molt important els mitjans de comunicació. No es tracta de culpabilitzar de tots els mals aquest sector, però essent francs, l'impacte i evolució dels mitjans de comunicació de masses és un dels aspectes més destacables del segle XX, i és evident que els seus efectes es deixen notar, i molt.
Des de fa uns quaranta anys més o menys, s'han anat homogeneïtzant els consums informatius de les diferents classes socials. Aquest procés ha suposat un reforçament de grans grups mediàtics allunyats dels interessos obrers i, paral·lelament, el declivi de la premsa obrera, juntament amb la capacitat de presentar alternatives als grans mitjans de masses com la televisió (almenys fins a l'aparició d'internet).
Tota aquesta reflexió vé del fet que, de cop i volta, i davant de l'anunci de la nova sèrie de TV3 "Zoo", vaig pensar que hi havia una tendència a la televisió pública de crear uns certs rols de personatges. Poc o molt, les sèries de TV3 s'emmarquen en la realitat parcial d'una Barcelona guai i fashion. Els protagonistes tenen feines interessants i viuen una vida que sembla sortida del Barcelona posa't guapa. Guionistes i investigadors (Porca Misèria), metges neorurals (Ventdelplà), i ara treballadors del zoològic. Potser les sèries de sobretaula tendeixen més a retratar personatges populars, però el prime time està copat per aquesta tendència. Això sí, adobada amb punts de sensibilitat social.
Causa? Efecte? Més aviat crec que es tracta d'un efecte que engrandeix la causa. Evidentment, ni m'imagino que la societat catalana està copada per masses ingents d'obrers siderúrgics al més pur estil del realisme estalinià, ni pretenc que a TV3 es projecti la imatge dels bons obrers a tothora. Simplement crec que la televisió apunta tendències, i marca uns "estatus" desitjables. I, sobretot, amaga realitats poc agradables a l'opinió publicada. El que crec és que falten produccions que tractin amb tota la seva complexitat les problemàtiques reals de les classes populars. El mileurisme, el món de la construcció, la temporalitat al sector terciari, poden ser bons rerefons per a futures produccions, més enllà del Rami de Ventdelplà.
Aquesta crítica a la televisió també la faig extensible al cinema. Si la situació del cinema català és ja de per sí precària, l'anomenat cinema social és pràcticament marginal. En els darrers anys, en què hi ha hagut una revifalla important d'aquest tipus de cinema, amb èxits comercials sonats, només recordo la pel·lícula Tapas. De la poca resta, existencialisme en aquesta Barcelona guai de les oportunitats.
Reconstruïr la consciència de classe és una feina tan complexa que només permet abordar-la amb milions de petites actuacions. Però la necessitat que totes les classes populars ens reconeguem en uns referents i interessos comuns és ineludible. Almenys per no veure com ens empassem dia sí dia també el conte de la inevitable adaptació competitiva en un món cada vegada més globalitzat.
