Palau i Fabre milità activament al Front Nacional de Catalunya (FNC), la primera guerrilla organitzada políticament que s’enfrontà al franquisme un cop finalitzada l’anomenada Guerra Civil. També en aquesta ocasió s’ha volgut soterrar la resistència dels lluitadors del FNC i els seus actes compromesos de propaganda i accions de sabotatge amb explosius contra els pilars del feixisme.
Palau i Fabre, així com un important nombre de catalans i catalanes provinents del catalanisme radical, de la CNT, del POUM o del MSC van engruixir el Front Nacional de Catalunya durant els primers anys de la dictadura feixista. L’activitat d’aquests resistents va consistir a col.laborar amb els aliats en les tasques de traspàs a la península Ibérica de fugitius del nazisme a França, així com altres tasques d’espionatge contra el feixisme continental. Aixi mateix, molts membres del FNC van formar part de la Resistència Francesa que lluitava contra l’ocupació alemanya. En els anys en què Palau i Fabre va militar activament al FNC aquesta organització político-militar distribuïa propaganda contra el règim, falsificava documentació o exercia la tasca més compromesa de la resistència cultural. L’altre vessant més arriscat del FNC fou la seva tasca propagandística amb accions com la penjada de senyeres i estelades a la Sagrada Família o al port de Barcelona, però també amb accions violentes com les voladures amb explosius de la seu del sindicat estudiantil dels feixistes, monuments dels règim o altres institucions feixistes.
Robert Surroca i Agustí Barrera han recuperat la memòria del FNC durant els darrers anys amb la publicació de llibres com Memòries del Front Nacional de Catalunya (FNC) Cavalcant damunt l'estel i La Catalunya resistent. Una memòria del FNC que s’allargassa des de l’entrada dels feixistes a Catalunya fins als nostres dies, en els temps de la Restauració borbónica i de la continuïtat en la persecució dels homes i dones del FNC. No en va, alguns dels militants del FNC i de la seva Secció Militar van morir en l’oblit i en l’exili (com Manuel Viusà, 1998), o van sortir de la presó per morir al carrer (Jaume Martínez Vendrell, 1989).
Palau i Fabre va iniciar-se a la literatura amb un primer article a La Humanitat el 7 de setembre, sobre “La dona dels meus somnis” de Massimo Bontempelli. Fins al 1937 alterna els escrita a La Humanitat i La Publicitat on comença a col•laborar de la mà de J.V.Foix. El 1936 s’embarca cap a Eivissa, on el sorprèn l’aixecament feixista.
El 1936 és mobilitzat i destinat a Serveis Auxiliars. Primer a la Secció de Sanitat dels Ministeri de la Guerra, a la Plaça Molina i posteriorment a Olot.
El 9 de febrer de 1939, amb l’entrada de l’exèrcit de Franco, el condueixen des d’Olot al camp de concentració e Lleida on ingressa el dia 12. El 20 de març, després que els seus pares han aconseguit els avals, torna a Barcelona, on viu el final de la guerra. Es matricula a la Universitat de Barcelona on estudia fins al curs 1942-1943 a vint-i-sis anys. Entre els companys d’Universitat hi ha Joan Triadú, Josep Romeu, Alfred Badia, Antoni Vilanova, Néstor Luján, Joan Perucho i Maria Auràlia Capmany.
El 1941 organitza les primeres sessions dels Amics de Poesia a la casa dels seus pares, al carrer Bruc, les dues primeres sessions es dediquen a una lectura de poemes de Miquel Dolç i a fragments de la traducció de La Divina Comèdia de Josep M. de Sagarra.El 1941-1942, amb Santiago Pey (FNC) i Ramon Aramon reorganitza els Estudis Universitaris Catalans.
El 1943 edita a Melilla, en una edició clandestina de vint-i-cinc exemplars, el primer llibre de Josep Palau i Fabre, Balades Amargues. Aquell any organitza una lectura de Macbeth de Shakespeare en la traducció de Josep M. de Sagarra amb l’actriu Maria Joana Ribas, amb la direcció de Maurice Molho, al teatre de l’Escola Virtèlia. La intenció era implicar-hi el cànsol britànic per cridar l’atenció de lasituació del català. Finalmet, la representació va ser suspesa. L’any següent, el 1944, funda la revista Poesia de la qual entre març de 1944 i desembre de 1945 publiquen 20 números. També funda l’editorial Sirena on publica L’aprenent de poeta.
El 1945 participa en la creació de la revista Ariel al costat de Josep Romeu, Miquel Taradell, Joan Triadú (FNC) i F.P.Verrié.
Per Catalunya, revista del Front Nacional de Catalunya, publica el 1945 una editorial escrita per Palau on, amb el títol de “Col•laboracionisme”, Palau es mostra contrari a acceptar el permís oficial de publicar en català passant per la censura. Amb aquesta actitud s’enfronta a certs sectors de la resistència cultural interior, que pretenien anar adquirint parcel.les de llibertats i permissos per editar en català durant el franquisme.
“No hi ha Orfeó, ni Jocs Florals, ni revista que valguin! Els catalans que es presentin al joc de Franco delinquirien contra Catalunya i contra la llibertat. Contra Catalunya, perquè donarien armes als seus enemics, armes per combatre’ns en el pla internacional i fer passar “bou per bèstia grossa” i potser per adormir-nos –potser per afeblir-nos- encara més col.lectivament. Contra la llibertat, perquè semblaria que Catalunya adopta una actitud egoista i oblida els qui han patit amb ella.”
Fragment de l'article "Col.laboracionisme" a Per Catalunya núm.12 del 10 novembre 1945 (Revista del FNC editada clandestinament)
