Tan bon punt començava a llegir, cal dir que se m'anava dibuixant un somriure no gaire positiu del tipus "això em sona" que em porta a fer un seguit de reflexions una mica desordenades sobre el panorama que tenim al damunt.
A grans trets, la notícia planteja l'interès de les universitats catalanes i europees de captar estudiants universitaris de l'estranger, principalment per als cursos d'especialitzacions, en aquest cas provinents de la Xina, fet pel qual la Comissió Europea financia fires de promoció d'aquestes. El mateix diari no s'està de reconèixer que, tot plegat, "és un negoci atractiu, però també una qüestió de països per guanyar influència a l'Àsia". Simptomàticament, la notícia parla també de la predilecció pels centres petits, donant veu a la Universitat de Vic, quan potser caldria parlar de predilecció pels centres d'élit, cosa que ens porta al debat ja plantejat a vegades sobre quin és el futur dels principals centres universitaris dels Països Catalans tal com els hem concebut davant de centres privats que ja realitzen aquesta funció amb escreix preocupant-se simplement de la seva élit de torn que paga generosament (o que paga a cop de crèdit i/o de molts esforços i sacrificis pensant que la "causa" s'ho mereix).
Tot plegat, per molt que això faci referència a la Xina, manté estreta relació amb la reforma universitària a escala europea en la que les universitats catalanes es troben immerses, el famós Procés de Bolonya. Les crítiques de part de la comunitat educativa i de diferents organitzacions d'esquerres, on cal ressaltar la denúncia que des de ja fa uns quants anys vénen realitzant els i les membres del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), apunten en la mateixa direcció que s'insinua al diari AVUI.
En aquest sentit, se'ns parla de mobilitat educativa quan abordem un simple procés de captació d'estudiants, o dit d'altra manera, d'una "obertura del mercat" on es busquen millors "clients", i com sempre, enlloc es relaciona amb una reforma pedagògica que fa anys i panys que ens comenten que és la mare dels ous de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) i que molta gent ens hem cansat de repetir que sinó es demostra el contrari no és més que una cortina de fum per a desviar l'atenció, o encara pitjor, per legitimar la via d'entrada a empreses interessades en comerciar amb l'ensenyament universitari a través de la porta oberta en aquesta societat de la informació (i de consum). No seria res de nou, als EUA en són uns experts.
De la mateixa manera, s'entreveu la creació d'una doble xarxa universitària, dins de les mateixes universitats: La de caire generalista per a les titulacions bàsiques, en ple procés de devaluació, i les posteriors especialitzacions a les quals de ben segur hi accedirà menys gent que són les que preocupen a la Comissió Europea, als lobbies empresarials de torn i a les mateixes universitats en la mesura que conceben que aquestes són les que aporten prestigi i conseqüentment amb el model universitari que se'ns està imposant, finançament, tant públic com privat. Simptomàticament, això passa davant d'una "crisi de creixement" en l'accés a l'ensenyament superior als Països Catalans, que en comptes de gestionar-se qüestionant el model de societat capitalista, opta per a doblegar-se, una vegada més, als seus dictats.
I aquí és on salten els senyals d'alarma, ja que ens trobem davant d'una reforma dissenyada fora dels cercles universitaris i molt més encara dels moviments de renovació pedagògica, que no té altra finalitat que transformar el model d'universitat pública que hem conegut les darreres dècades, però a sobre aprofitant part de les seves infrastructures que si que s'han realitzat a "fons perdut". Al meu entendre, per parlar de Bolonya cal tenir present que els seus impulsors persegueixen els següents objectius:
-
Permetre una retallada de la despesa pública en ensenyaments universitaris que no es consideren actualment rendibles, en comptes de voler canalitzar professionalment i social tot aquest capital social en el qual han invertit les administracions. Des d'una òptica neoliberal, i pel broc gros, no té sentit invertir en segons quines llicenciatures si has d'acabar treballant al McDonalds o de recepcionista en un parc temàtic.
-
Convertir la Unió Europea en un pol mundial capaç de competir amb el model nordamericà (i altres), també en l'ambient universitari i en l'àmbit de la investigació i la recerca. En l'era de l'hegemonia capitalista, no cal esperar gaires disputes ideològiques en una i altra qüestió, tot es resol a un tema de qui s'embutxaca els diners. El procés de construcció de la Unió Europea es troba encapçalat pel neoliberalisme, que no veu en aquest procés més enllà que la creació d'un gran mercat que plantegi el mínim d'inconvenients possibles al negoci de torn.
-
Conseqüentment, acabar amb el concepte dels serveis públics i amb qualsevol rastre del model d'Estat del Benestar, aspecte que hem vist recentment amb la farsa de Constitució Europea aprovada amb "nocturnitat i alevosía" a Lisboa. El neoliberalisme ja fa anys i panys que ha decidit entrar en tots aquells sectors que més se'ls havien resistit en la seva guerra contra el sector públic. Intel·ligentment, i amb certa consciència de la importància social que encara avui desperten l'ensenyament, la sanitat o els transports públics, per posar alguns exemples, cal ser una mica més curosos en la forma de fer-ho i sobretot evitar picar-se els dits assumint la totalitat del pastís. En aquest sentit, la millor forma és la d'aconseguir quedar-se amb la millor part: Els poders públics es cuiden d'oferir uns serveis el més bàsics possibles, que gairebé podríem titllar d'assitencials, i l'empresariat de torn s'encarrega de d'oferir-ne uns altres per aquella gent que els el vulgui pagar, evidentment sempre fent negoci.
I a sobre, en el cas dels Països Catalans i altres pobles minoritzats, no podem passar per alt el greu perill que això representa en una conjuntura de (re)construcció nacional, on ens trobem parlant de qüestions en les que directament no tenim ni veu ni vot, i on evidentment ni els estats espanyol ni francès mouran un dit per a donar-nos-en. El somni panxacontent europeista amb el que sovint s'ha emmirallat el catalanisme (i altres) pot acabar sent un malson sinó es sap ser conscient de la correlació de forces. De moment, hem aconseguit trinxar el nostre territori amb unes expectatives incertes, mentre la nostra llengua i la nostra cultura segueix sent minoritzada inclús a casa nostra.
Penso que cal reflexionar seriosament sobre on volem anar i sobre les conseqüències de les decisions que amb total impunitat segueixen prenent-se en primer lloc a despatxos que ens queden molt lluny de casa i que després acabem trobant-nos als diaris i als parlaments. D'entrada, crec que és indispensable ficar-se al cap que tot allò que ve d'Europa no té perquè ser bo de per si, i de la mateixa manera, assumir que aconseguir marcar-nos la nostra pròpia agenda és una via sobre la qual poder donar resposta a les necessitats que considerem i posteriorment cimentar de forma sòlida tot allò que assolim. I per a cimentar qualsevol cosa, indispensablement requerim d'un sistema educatiu públic sòlid i potent, que exerceixi de motor de transformació social i no pas d'element elitizador i d'assimilació cultural.
Actualment, i desgraciadament, la universitat pública està en venda, i no sembla que ningú dels que podria fer-hi alguna cosa tingui interès en ser-ne conscient. Aquí, i a la "Xina popular" que diu el senyor Carod Rovira.
Mentrestant, altres veus ja fa temps que denuncien i denunciem els perills de tot plegat, i que de la manera que podem, treballem per a donar un altre rumb a aquesta qüestió. De ben segur que l'Esquerra Independentista seguirà organitzant-se i denunciant davant de qui faci falta el procés de mercantilizació de l'educació que patim. Els i les estudiants porten anys fent-ho en multitud d'espais, fa uns mesos a Atenes.
