Índex:
I.- Factors que expliquen el treball precari ............................................ 6
1.1. Què és una ocupació precària? ......................................................................... 6
1.2. Enfocaments i percepcions de la precarietat ....................................................... 7
1.3. La flexibilitat com a nou paradigma ................................................................... 8
1.4. Factors de la precarietat a l’Estat Espanyol ......................................................... 9
1.5. Reformes laborals i precarietat ......................................................................... 11
1.6. Precarietat laboral als Països Catalans (al sud de l’Albera) .................................. 14
1.6.1. Precarietat laboral femenina .......................................................................... 14
1.6.2. Síntesi qualitativa de la precarietat laboral als Països Catalans (al sud de l’Albera) .............................................................................................................................. 15
II.- Alternatives a la precarietat ............................................................ 16
II.1. Entre el dèficit de l’acció sindical contra la precarietat i la via morta delspactes generals, podem desenvolupar alternatives?, quines? .................................... 16
II.2. Apropament a la realitat concreta de la precarietat i dels i de les que la patim ... 17
II.3. Tres dimensions per treballar ......................................................................... 18
Annex a l’apartat I-6 .............................................................................. 22
a) Estabilitat i temporalitat ................................................................................... 22
b) Negociació col·lectiva .......................................................................................... 23
c) Salaris .............................................................................................................. 24
d) Jornada ............................................................................................................. 24
e) Autonomia i satisfacció al lloc de treball .................................................. 25
f) Salut i seguretat al treball ............................................................................ 25
g) Formació ......................................................................................................... 25
h) Atur i prestació per atur ................................................................ 26
Glosari de termes ................................................................................ 26
Introducció
Des de les crisis econòmiques dels anys 70 i 80, el món del treball ha estat sotmès no només a la destrucció del teixit industrial i a la pèrdua de llocs de treball, sinó a una reforma permanent[1] de les relacions laborals que ha derivat en la seva progressiva precarització.
La precarització laboral que ha anat prenent cos en les diferents reformes laborals implantades des de fa ja més de dues dècades, mitjançant modificacions legals que anaven imposant reculades en els drets laborals i a través d'acords regressius en el marc de la negociació col·lectiva, és el resultat combinat d'importants canvis econòmics i socials i d'una orientació “erràtica” (per no dir groga) dels sindicats “majoritaris” en les albors de la crisi dels 70. Aquesta orientació, que acceptaven com mal menor les polítiques d'austeritat, la reconversió industrial i la precarització dels contractes, va concloure amb una derrota seriosa per al moviment obrer.
Els efectes d'aquesta derrota han estat, i segueixen sent, profusament utilitzats per la patronal i els governs que s'alternen en l'Estat Espanyol per a aprofundir en la precarització de les nostres condicions laborals, i “facilitar” el manteniment de l’ocupació dels Països Catalans al sud de l’Albera. D'aquesta manera, les polítiques que a l'inici de la crisi es justificaven com mesures excepcionals o limitades en el temps per a sortir d’ella (“els sacrificis d'avui seran les ocupacions de demà”, “l'austeritat d'avui, el benestar del futur”, i altres “bromes” semblants), han esdevingut permanents i constitueixen avui l’element estructural de les polítiques neoliberals.
Malgrat la bonança econòmica i l'augment desenfrenat de beneficis d'aquests últims anys, les polítiques de contrarreforma laboral estan més en voga que mai, al nostre país i arreu del món. No obstant això, la seva justificació argumental ha canviat. Ara, la desregulació del mercat laboral que figura en l'agenda de tots els governs i institucions (Unió Europea, OMC, Banc Mundial, FMI, etc.) es ven com “necessària i inevitable” per a “arribar a una economia competitiva en el mercat mundial”; eufemisme utilitzat per a ocultar el veritable objectiu: situar els beneficis empresarials per sobre de tot i supeditar les relacions laborals als interessos de la patronal.
La conclusió és clara. Després de més de vint anys de reculada del moviment obrer, la precarietat laboral ha quedat instal·lada com un element estructural del sistema capitalista que ens toca viure i patir. En l'àmbit sindical, encara estem lluny de definir de forma clara aquesta misèria, però des de la COS ja hem començat a plantejar i iniciar la posta en marxa d’iniciatives (Xarxa de Solidaritat Obrera dels Països Catalans) per tal de situar en el centre de la nostra acció la batalla conseqüent i continuada contra aquesta xacra. I òbviament, des de la visió i necessitat que tenim d’un nou model sindical[2] per fer front a tot plegat.
La raó primera i fonamental que explicaria, almenys en part, aquest fenomen, vindria de la derrota obrera dels anys 80, però sense menysprear el llast que ha imposat una situació d'atur massiu quant a l'acceptació passiva de condicions laborals degradades o el que les noves generacions que accedien a un lloc de treball “assumien com normal” el que en la curta perspectiva o experiència del jovent són unes condicions de treball precàries. Hi ha altra raó molt important, i és la política de pacte social permanent que han practicat al llarg d'aquests anys CCOO i UGT, bé acordant polítiques d'ocupació o reformes laborals amb la patronal i els governs, bé acceptant, en el marc de la negociació col·lectiva, propostes empresarials orientades a la “flexibilització” de la jornada, la “mobilitat” funcional o geogràfica, la “contenció” salarial, etc.
Ara bé, a l'hora d'explicar aquesta situació, com a part d’un ample moviment de rebuig al capital i al sotmetiment personal i nacional, hem d’acceptar la part de responsabilitat que ens pertoca, ja que dissortadament, com a moviment, no hem pogut fer-li front. El retard que duem en aquest sentit és enorme. Aquesta incapacitat s'explica en part, per les dificultats que hem tingut per a comprendre bé el fenomen de la precarietat i anar definint unes línies d'acció més enllà de l'oposició que sempre hem mostrat a les reformes laborals o a les posicions més agressives de la patronal. Comprendre bé el fenomen significa abordar-lo en la seva totalitat, en la seva definició i en la seva concreció pràctica. És a dir, tenir clar quins elements determinen i configuren la precarietat i, a partir d'ells, veure com es concreta en les empreses. I aquest enfocament és el que ens ha menat a agafar la responsabilitat de lluitar i treballar per la consecució d’un nou model sindical pels Països Catalans, adaptat a aquesta realitat d’augment constant i creixent de la precarització de les nostres vides en tots els nivells i àmbits.
Un cop vist i fet açò, buscar la integració d'aquesta anàlisi més profunda amb experiències de lluita concretes, contra determinats aspectes de la precarietat en les empreses, és el que ens permetrà dotar-nos d'un programa d'acció que vagi més enllà de les definicions generals, que no ens eviten el sentiment de nuesa que tenim davant aquesta realitat.
Abans de tancar aquesta introducció amb l'exposició dels diversos apartats que componen el present quadern, hem de comentar i remarcar específicament l'anàlisi de la precarietat que pateixen les dones treballadores.
Per a això, partim d'una idea que considerem clau a l'hora de poder arribar a entendre-la. Normalment (per desgràcia), només s’explica una part de la precarietat laboral que sofreixen les dones; la que s'expressa en el treball formal (assalariat). Certament, és vital desentranyar les dades d'aquesta precarietat, desagregar-les per sexes i treure a la llum que, gairebé en tots els casos, les xifres referides a les dones pinten un quadre força pitjor que el dels homes.
No obstant això, la precarietat laboral de les dones, només s'entendrà bé si es parteix d'una visió integral de la dona com ésser humà, col·locada en un paper socialment subordinat a través d'unes relacions socials basades en la dominació que el sistema patriarcal segueix conferint als homes. És aquest rol social, que la manté exercint el treball fonamental en la llar, que li assigna la tasca central de cuidadora d'uns altres, el que explica que la seva integració en el treball formal, quan ho pot fer, es produeix en situacions de vulnerabilitat que no acompanyen a l'home. I no només això, sinó que també explica la contaminació i degradació que sofreixen determinades professions quan són ocupades massivament per dones, ja que s'entén que responen a treballs que, àdhuc sent assalariats, gairebé s'interpreten en clau de l'altre treball que realitzen les dones en la llar (treball no pagat i, per tant, desvaloritzat, malgrat ser vital per al manteniment de la nostra societat).
Aquest document pretén cobrir aquests dos aspectes.
La primera part està dedicada a definir els factors que expliquen l'ocupació precària. Comença per les definicions que usen l’OIT i la UE per a arribar a una definició pròpia el més precisa i clara possible. A continuació, s’analitzen els enfocaments amb que es tracta la precarietat i s’aprofundeix en el nou paradigma de la “flexibilitat”, clau en el pensament neoliberal que ens envaeix. Posteriorment, es tracten els factors de la precarietat en l'estat espanyol i el paper fonamental de les reformes laborals per configurar la precarietat que avui suportem. Per a acabar amb aquesta primera part, es fa un repàs a fons sobre les característiques que presenta la precarietat laboral als Països Catalans al sud de l’Albera.
La segona part està orientada a facilitar un treball de camp intens a la recerca de la precarietat realment existent, dels diferents rostres de la precarietat en els nostres entorns laborals, i a presentar algunes idees sobre com combatre-la (no un programa reivindicatiu complet, perquè un programa no es fa en un laboratori d'idees sinó que és fruit de la cristal·lització d'experiències de lluita).
En definitiva, volem que aquest document esdevingui el punt de partida bàsic per a iniciar un treball que no sigui una campanya més, sinó un eix de l'acció sindical a desenvolupar pels i per les delegades i militants de la COS en les empreses i arreu d'ara en avant.
I.- Factors que expliquen el treball precari
I.1. Què és una ocupació precària?
Definir el que s'entén per precarietat laboral és més que necessari. Pel que fa a l’OIT, usa variables referides a la seguretat en l'ocupació i el grau de precarietat; el qual té a veure amb quantes d'aquestes dimensions de la seguretat queden malament parades en cada ocupació concreta.
Aquestes dimensions es refereixen a:
- la seguretat de comptar amb un lloc de treball (ocupació contra atur);
- la seguretat d'una ocupació estable (règim de contractació);
- la seguretat per a poder desenvolupar una carrera professional;
- la seguretat d'un salari “acceptable”;
- una representació sindical que garanteixi els drets laborals,
- etc.
L'enfocament de la UE associa més la precarietat a l'absència de qualitat en l'ocupació. Els factors que incideixen en la precarietat, des d'aquesta concepció, són els següents:
- la qualitat intrínseca del treball;
- la qualificació, formació contínua i promoció professional;
- la igualtat de gènere;
- la salut i seguretat;
- la flexibilitat i seguretat;
- la inclusió i accés al mercat de treball;
- l'organització del treball i l'equilibri treball/vida personal;
- el diàleg social i la “implicació” dels i de les treballadores;
- la diversitat i no discriminació;
- etc.
Amb la intenció d'acostar més la visió de la precarietat a la nostra experiència concreta, anem a contemplar-la des de tres plànols distints:
1. La inseguretat i inestabilitat de l'ocupació, que inclou:
§ l'atur,
§ totes les manifestacions de flexibilitat en la contractació (tot tipus de contractes temporals i a temps parcial),
§ l'ocupació irregular (sense protecció social)
§ i l'ocupació dels falsos autònoms (aquella gent treballadora que normalment ha estat expulsada del treball assalariat pel tancament del seu centre de treball i és obligada a donar-se d'alta en el Règim d'Autònoms de la Seguretat Social per a poder tenir treball en múltiples sectors, que van de la construcció al transport, passant pels serveis més diversos; entre d’altres situacions)
2. Les condicions laborals internes. Abasta:
§ les condicions de seguretat i risc per a la salut laboral;
§ les mobilitats funcionals i/o geogràfiques;
§ la flexibilitat d'horaris i la prolongació de la jornada de treball;
§ els salaris;
§ la participació i satisfacció en el treball; etc.
3. Aquest és transversal als dos anteriors i es refereix al poder de la patronal i a la indefensió de la part social. Quan s'han creat condicions objectives per a precaritzar l'ocupació, constatades en els dos plànols anteriors, s'imposa una dinàmica concreta en cada centre de treball, subsector i sector econòmic que dóna com resultat la precarietat realment existent. Una precarietat que té rostres en cada cas, que no afecta a tota la plantilla d'una empresa, sinó a determinats col·lectius (jovent, dones, immigrants, discapacitats, etc.), que s'estén per cercles concèntrics, generant un mercat laboral molt desagregat en el qual la precarietat es reparteix de forma molt desigual.
I.2. Enfocaments i percepcions de la precarietat
Hi ha dos enfocaments per a acostar-se a l'anàlisi dels fenòmens de precarietat laboral que no ens satisfan.
El primer el podriem considerar com un enfocament “derrotista-catastrofista”. Segons aquesta visió, la precarietat laboral (que és una cara més de la precarietat social general) és una conseqüència directa de la globalització capitalista i de la gestió neoliberal que d’ella s'està fent en els darrers vint-i-cinc anys.
Les reformes laborals que han retallat drets i han afeblit les condicions dels i de les treballadores i les noves tècniques de gestió de la producció i dels recursos humans implantades en les empreses, amanides amb l'enduriment imposat per la patronal a l'hora de negociar les relacions laborals, serien, des d'aquest punt de vista, l'última anella de la cadena del nou model d'explotació capitalista implantat pel neoliberalisme globalitzador.
Aquest nou model, que ha convertit a la flexibilitat en el seu paradigma[1], exigeix, d'una banda, que tot s'adapti a unes regles de joc basades en l'extensió de la competència a nivells mundials; d'altra banda, penetra en tots els sectors i àmbits de la vida humana.
Un capitalisme així, capaç de superar totes les fronteres i espais de la societat i de la vida humana, ho envaeix tot, tot ho converteix en mercaderia, tot ho degrada.
Així doncs, el treball precari seria la manifestació d'aquesta degradació en l'àmbit de les relacions laborals. I òbviament, l'única forma d'acabar amb la precarietat és acabar amb aquest model de capitalisme. No existeix cap solució intermitja, ja que és la pròpia essència del sistema la que genera aquesta precarietat laboral.
El segon enfocament caldria anomenar-lo “optimista-possibilista”. Els que s'enquadren en aquesta visió, segurament no tenen una anàlisi gaire distinta sobre el funcionament de la globalització capitalista, del que tenen els que s'enquadrarien en l'anterior. La diferència fonamental roman en que consideren que hi ha possibilitats de pacte i regulació perquè la flexibilitat que demanden “els que controlen el sistema” en els seus diferents nivells admeti demandes de seguretat que exigeixin diferents sectors socials. El fruit d'aquest tipus d'acords donaria uns nivells “acceptables” de “contenció” de la precarietat, sense que l'objectiu radical d'acabar amb el sistema sigui l'única alternativa, però sense acabar tampoc completament amb aquesta lacra.
Creiem que ambdós enfocaments (sobre tot el primer, per una qüestió lògica d’ideologia) tenen parts de raó, però duts a l'extrem ens podrien semblar reduccionistes, ja que impedirien portar a terme cap mena d’acció sindical mínimament efectiva en el seu conjunt. És precisament aquest reduccionisme el que ens allunya d'ambdós enfocaments.
Una orientació sindical basada exclussivament en aquests esquemes analítics pot “dificultar” la reflexió sobre la precarietat laboral i la lluita contra ella.
Pel que fa al primer enfocament, perquè deixant-se guiar per les visions més generals (“macroeconòmiques”), perdrà de vista les dimensions concretes de la precarietat; dimensions que, fet i fet, són les que permeten armar la nostra acció sindical, i les que patim cada dia.
En el segon cas, perquè la tendència possibilista limita, en gran part, l'orientació sindical a la recerca dels acords factibles en cada cas per a “evitar” la degradació precària que sofrim en el món laboral; acords que, en moltes ocasions, seran només pa per a avui i fam per a demà. A més, i per deixar-ho clar, el possibilisme està renyit amb orientacions de resistència que posen la denúncia en un plànol rellevant i que s'encaminen a generar una nova cultura radical que no doni per bona la convivència amb una precarietat que s'ha convertit en una realitat estructural del món laboral... i que no volem!
1.3. La flexibilitat, nou paradigma
El model fordista[2], que va orientar les relacions laborals des de després de la IIª Guerra Mundial fins a principis dels anys 70, no incloïa la precarietat laboral. Això no significa que en aquesta època no hagués problemes de qualitat d'ocupació i de relacions laborals, però eren d'altra natura.
Comptant amb el suport que atorgava un creixement econòmic que es traslladava a la plena ocupació i al desenvolupament de l'Estat de Benestar[3], es va implementar una “participació” sindical permanent en la regulació de les rendes salarials, en la millora de les condicions laborals i en les polítiques redistributives... és a dir, i en grans termes, de “col·laboració” amb la patronal.
A l'estat espanyol, encara que el franquisme va impedir l'existència d'aquest model perquè els sindicats de classe eren il·legals, les regulacions laborals van complir una funció, fent “impossible” la precarietat. L’ocupació de mala qualitat de llavors tenia a veure amb uns salaris insuficients que obligaven a treballar hores extres o a la pluriocupació, amb unes dolentes condicions de seguretat i salut laboral, etc.
Amb la tan manida “transición” de finals 70 i primers 80 s’implanta un model sociolaboral fordista, homologable a l'europeu, però menys desenvolupat. A més, al néixer tan tardanament, quan comencen a bufar els aires de la globalització neoliberal a principis dels 80 (sota la forma de la reconversió industrial[4]), que ataquen tant a aquest model, la seva majoria d'edat es veu truncada i les conquestes sociolaborales, en el terreny de l'ocupació i els drets laborals, de les prestacions de l'atur, de les pensions, etc., comencen a ser retallades (sense que aquesta tendència hagi estat aturada en cap moment).
Les relacions laborals s'han transformat per l'influx dels avanços tecnològics, les transformacions socials, els canvis en les regulacions econòmiques i les modificacions en l'organització del treball a través de contrarreformes laborals i acords de negociació col·lectiva. El desenvolupament de la informàtica i les telecomunicacions, sumades a l'increment del transport en tots els àmbits, han ampliat extraordinàriament les possibilitats de comunicació, creant unes condicions abans inexistents a l'organització del treball i a les formes de vida.
Aquests avenços tecnològics, que haurien de permetre millorar les nostres condicions de vida i treball (mitjançant la reducció de la jornada laboral, la redistribució més justa dels increments de productivitat, etc.) s'utilitzen, en canvi, just per al contrari: per a desregular les relacions laborals i retallar els drets laborals de la classe obrera; amb el conseqüent augment constant de les taxes de benefici de les grans multinacionals.
La globalització econòmica neoliberal ha implantat unes noves regles de joc que tot ho dominen. Que tenen la seva base en l'economia: la internacionalització, amb l'extensió dels àmbits de la competència, i l'hegemonia del capital financer (el seu tret principal)
Aquesta globalització planteja les mateixes exigències a tot arreu. Són exigències que afecten de ple a la societat i de forma específica al món del treball. El nou paradigma que ha portat la globalització neoliberal a les relacions laborals és la flexibilitat.
La flexibilitat ha substituït als paradigmes d'estabilitat i seguretat que sustentaven l'ocupació en l'època del pacte fordista. Totes les parts de la precarietat que es manifesten en l'actualitat en els centres de treball tenen el seu origen en la flexibilitat. En la contractació, la flexibilitat està menyscabant els contractes “fixos”. Les carreres professionals han estat devaluades per la flexibilitat. Els continguts dels treballs s'han convertit en una fira de multifunciones en la qual el i la treballadora són ninots de fira intercanviables. Els nous models de gestió empresarial, amb base en una gestió més flexible, han implantat una immensa fragmentació entre els diferents col·lectius de treballadors, mitjançant l’externalització i les subcontractacions.
Les institucions de la Unió Europea consideren que és possible combinar flexibilitat i seguretat; arribant a l’extrem d’encunyar un nou terme, flexiguretat, per allò de reforçar la idea que “el llenguatge crea realitat”. De fet, aquesta és una de les principals orientacions normatives de l'Estratègia Europea d'Ocupació. No obstant això, no deixa de ser pura propaganda. Els estudis realitzats en diversos països de la UE han demostrat que el model d'ocupació estable (el fix o indefinit, com l’anomenem aquí), el que de debò garanteix la seguretat, s'ha mostrat molt resistent i que l'extensió de l'ocupació precària, que presenta moltes diferències entre països, sectors productius, col·lectius de persones, etc., porta amb si la inseguretat.
No hi ha cap realitat social que avali la convivència de la flexibilitat i la seguretat; el que sí hi ha, d'una banda, és una experiència de resistència social a deixar-se penetrar per la flexibilitat i, per un altre, que la implantació de la flexibilitat implica precarietat.
1.4. Factors de la precarietat a l’estat espanyol
A l'estat espanyol s'ha donat una conjunció de factors propis, en bona mesura estructurals, que fan palès les dimensions tan aclaparants que ha pres la precarietat en les dues últimes dècades.
La precarietat laboral, fruit del mercat de treball, pot veure's mitigada mitjançant els diversos pilars de l'Estat de Benestar i, més concretament, pel pilar que conformen les pensions i pel pilar dels serveis socials. Això és en bona part el que ocorre a la major part dels estats europeus, on compten amb potents sistemes d'atur, de garanties d'ingressos (figura equivalent a la “Renda Bàsica” i les “Ajudes d'Emergència Social”), d'accés a l'habitatge i, en general, de serveis socials de tota mena. En el nostre cas (víctimes de l’ocupació espanyola de la major part del nostre país) aquesta complementarietat és molt feble i, a més, pel que fa a l'atur, ha empitjorat molt en els darrers 15 anys per les reformes que han afectat negativament a les prestacions per atur. La conclusió és que, sense el matalàs social públic que esmorteeixi els efectes de la precarietat laboral, aquests s'estenen deixant un reguer de precarietat social que en bastants ocasions pren forma en un augment o, si més no, en una exclusió i pobresa crònica.
El primer factor amb el qual ens topem és l'existència d'un sistema productiu basat en un model d'ocupació d'alta intensitat de mà d'obra poc qualificada. És producte d'una barreja de necessitats d'adaptació a la producció i d'estratègies empresarials. Aquest model s'ha desenvolupat extraordinàriament en sectors d'activitat com construcció, agricultura, pymes (petites i mitjanes empreses) industrials, serveis semi i poc qualificats i noves empreses de subcontractació. La incidència que, en aquest sentit, té el gran pes de les múltiples activitats econòmiques lligades a la indústria del turisme és fonamental (sobre tot als Països Catalans).
El segon factor es refereix a l'estratègia empresarial basada en la flexibilitat i els baixos costos salarials. Presentada (i assumida en el seu moment pels sindicats grocs espanyols) com una mesura “transitòria” per a plantar cara a les incerteses a curt termini de la producció, el temps ha deixat clar que es tracta d'un element central, permanent, de l'estratègia empresarial per a afrontar les noves condicions (econòmiques i socials) que es van crear a partir dels anys 80. El cas més paradigmàtic el constitueix la temporalitat.
Iniciada la seva introducció a mitjan dels anys 80 per a combatre l'atur massiu, s'ha mantingut pràcticament intocable fins als nostres dies. Poc importa a la classe empresarial (i a la classe política que viu d’ella) que avui no es pugui justificar la temporalitat com factor per a augmentar la contractació i frenar l'atur. I que tampoc tingui altres justificacions molt presentables des de paràmetres d'una bona societat.
L’empresariat té clar els beneficis que aporta aquesta estratègia para haver-la fet permanent dintre de les seves polítiques de gestió dels recursos humans:
- permet major control de la força de treball (mitjançant la por i la fragmentació, especialment),
- major adaptabilitat als cicles econòmics i productius
- i un abaratament de costos.
El tercer factor el constitueixen les polítiques públiques favorables a l'ampliació de la temporalitat. Aquestes polítiques no només s'han basat en el canvi de les lleis en un sentit facilitador de la contractació temporal, així com en una actitud extraordinàriament permissiva de l'Administració Laboral amb el frau en la contractació, sinó en l'activitat directa de les Administracions Públiques com a ocupadores. Així com en els 80 s'havia produït un augment de l'ocupació pública qualificada, estable i femenina, a partir dels 90 s'imposa la privatització i descentralització de les grans empreses públiques i la subcontractació en la gestió dels serveis públics, tendències ambdues que deixen un saldo immens de degradació i precarització de l'ocupació.
Els factors demogràfics, en quart lloc, també col·laboren a ampliar l’escletxa de la precarització. L'augment de l'oferta d'ocupació d'escassa qualitat serà cobert per població juvenil, que accedeix per primera vegada al mercat de treball, per la incorporació d'importants contingents de dones i per immigrants. El denominador comú de tots aquests sectors, de cara a ser més fàcil pastura de la invasió de l'ocupació precària, és l'absència d'una biografia laboral anterior que els serveixi de referència resistent i les necessitats de comptar amb una ocupació, qualsevol, per poder accedir a un salari.
L'economia submergida (la repercussió de la qual en termes de PIB s'estima entre el 15% i el 20%), que també pot entendre's com un factor de precarització, preferim subratllar-la, en aquest cas, com el precipitat resultant dels quatre factors que acabem d'assenyalar. Tots ells coadjuven que aquest fenomen segueixi instal·lat amb poderoses arrels dintre de l'economia i de la societat de l'estat espanyol. Els rostres humans de l'economia submergida són, una vegada més, els del jovent, la immigració i les dones. El fet que les dones estiguin integrades en sectors que suporten alts nivells d'economia submergida, com les empleades de la llar i l’atenció i cura de persones depenents, l'hostaleria i altres sectors de serveis, els fa candidates a córrer amb un nivell molt superior al dels homes pel que fa a suportar aquesta forma extrema d'explotació laboral.
1.5. Reformes laborals i precarietat
El procés de reformes laborals[5] en l'estat espanyol és llarg. Ve desenvolupant-se des dels anys 80 i els seus anys més emblemàtics, atenent a les reformes més rellevants, són: 1984, 1994, 1997, 2001 i 2006.
En aquestes dues llargues dècades de contínua transformació de les relacions laborals, s'ha introduït un considerable grau d'inseguretat i inestabilitat pels i per les treballadores. La cultura de la flexibilitat arriba a establir que res ni ningú és intocable en la relació laboral i que a cada reforma és lògic que li segueixi altra per a continuar adobant el camp cap a una regulació encara més flexible de l'ocupació o bé per a corregir efectes indesitjats, generats per les anteriors reformes.
Malgrat que el que normalment recordem de les reformes és, sobretot, el que afecta a la contractació i, de forma més clara, l'expansió de l'ocupació temporal, convé posar l'accent en totes les dimensions de l'atac a la qualitat de l'ocupació que s'han produït en aquests més de 20 anys:
1. La flexibilització o desregulació del temps de treball, supeditant cada vegada més la jornada laboral i la disponibilitat horària de les plantilles a les necessitats de producció, al mateix temps que es manté la justificació de la “necessitat” d'hores extres.
2. La precarització de les condicions salarials mitjançant diversos mecanismes:
a. Contenció salarial, fent difícil el manteniment del poder adquisitiu (increments salarials no superiors a l'IPC real dels diferents territoris i/o comarques dels Països Catalans) i impossible la participació en el repartiment dels increments de productivitat, que han passat sistemàticament a engrossir el benefici empresarial, el resultat del qual ha estat la reducció de la participació dels salaris en el repartiment de la renda (i això a pesar del creixement de l'ocupació).
b. Canvi de l'estructura salarial amb la incorporació de més conceptes variables. Aquesta orientació, amb el suport de la política sociolaboral del govern espanyol de mantenir un Salari Mínim Interprofessional molt baix[6] i que anava perdent poder adquisitiu any rere any, ha donat lloc a un augment de les diferències salarials, sent especialment perjudicades les dones que ocupen ocupacions de menor qualificació i salaris més baixos.
3. La deterioració de la salut en el treball, vinculat directament a la precarietat i a les estratègies empresarials de flexibilització. L'avaluació de l'efectivitat de la legislació sobre la salut i la seguretat en el treball, aprovada en 1995, corre parella amb l'empitjorament de tots els índexs que amiden la incidència d'aquestes matèries i, de forma notable, amb els accidents en el treball i amb els accidents mortals. En definitiva, allò que ja sabiem: La precarietat mata.
4. La formació per als i les treballadores temporals simplement és inexistent, i la desqualificació que implica aquest model d'ocupació no s'ha compensat amb la formació. Aquest fet confirma el que diuen la majoria d'estudis i experiències: l'estabilitat en l'ocupació és un requisit perquè la formació laboral s'implanti de forma natural i proveeixi l'augment de qualificació i el progrés cap a millors ocupacions.
5. L'increment de la vulnerabilitat davant les agressions empresarials que sofreixen els i les treballadores temporals, a pesar de comptar formalment amb els mateixos “drets” que els i les treballadores amb contracte indefinit, constitueix altra de les expressions del dany provocat per les reformes laborals entre amplis col·lectius laborals. Un exemple punyent és el que està passant amb les baixes per maternitat que, en moltes ocasions, es converteixen en acomiadaments de les treballadores embarassades (malgrat les tan manides lleis d’igualtat d’oportunitats, etc.).
6. La pèrdua continuada d'ocupació fixa “històrica”[7]. És cert que des de mitjans dels 90 l'ocupació està creixent “molt”, més o menys al nivell del creixement del PIB, i que això s'ha associat als efectes “beneficiosos” de les reformes laborals. No obstant això, mai no s’han de deixar de costat aquests tres punts negatius:
a. Que la temporalitat segueix estancada en la tercera part (més del 30%) de l'ocupació.
b. Que segueix expandint-se el contracte “estable” (l'introduït per la reforma del 97, que rebaixa la indemnització a 33 dies per any, amb màxim de 2 anualitats i la durada mitjana real de les quals ronda els 3 anys i mig) sobre la base d'anar guanyant-li terreny al contracte fix “històric”.
c. Que s'ha convertit en política estructural permanent subvencionar a la patronal perquè segueixi contractant[8].
7. El manteniment de les empleades de la llar en la seva situació d’infratreballadores. La Llei d'Empleats (que no empleades, encara que aquest sector està gairebé de forma exclussiva cobert per dones) de la Llar de 1985 va crear un estatus de treballadores amb menys drets en tots els àmbits de la relació laboral. Es va justificar llavors com un avanç sobre el que realment existia (manca absoluta de regulació i camp adobat per a una relació laboral quasi-exclavista). Han passat ja més de 20 anys i el règim d'aquestes treballadores no ha millorat gens. El que en el fons justifica aquest immobilisme és la consideració social del treball que realitzen les empleades de la llar. Un treball desvaloritzat que, malgrat pertànyer a l'àmbit del treball formal (assalariat), s'assembla al treball domèstic (treball gratuït que realitzen les “mestresses” i que no computen les estadístiques que amiden la comptabilitat estatal, i per tant invisible).
Aquests processos de precarització han aprofundit la segmentació de la classe treballadora. La temporalitat cronificada de més del 30% dels i les assalariades (amb processos, al seu torn, d'intensificació de la temporalitat entre els i les temporals) ens remet a una separació radical entre les diferents condicions dels i les treballadores.
L'experiència de les reformes de 1997-2001, que van pretendre millorar la qualitat de l'ocupació (de l'estabilitat dels contractes enfront de la temporalitat), va manifestar de forma evident el seu límit infranquejable: als i a les treballadores que van seguir sent temporals no els va arribar cap millora. Està per veure el que vagi a donar de si la reforma de 2006. Però no pecarem de pessimistes si diem que, en el millor dels casos, reproduirà l'escenari de les anteriors[9]: passarà de temporals a estables a uns centenars de milers de contractats i contractades, amb el que milloraran la seva situació, però seguirà mantenint en la precarietat de la temporalitat a 5 o 6 milions de persones.
L'univers d'aquestes persones seguirà estant distanciat del dels treballadors “fixes” i els seus drets, formalment iguals, seran en la pràctica més vulnerables. D'altra banda, continuarà el procés de degradació de l'ocupació fixa mitjançant la substitució progressiva del contracte fix històric pel nou contracte indefinit per al foment de l'ocupació estable.
A la fi de 1996 (abans de la reforma de 1997, que va introduir el nou contracte “indefinit”), sobre una població assalariada ocupada total a l’estat espanyol de 10,3 milions (els i les aturades n’eren més de 3,6 milions), els i les treballadores amb contracte temporal eren 3,2 milions i les que tenien contracte indefinit ordinari (el de tota la vida) 7,1 milions. A l'acabar 2006, amb un total d'assalariats i assalariades amb ocupació de 16,5 milions (l'atur comptabilitzava 1,8 milions), la temporalitat abastava a 5,6 milions, la gent amb contracte indefinit ordinari n’era 6,8 milions, i la contractada amb el nou “indefinit” 4,1 milions.
Les reformes del mercat laboral que hem patit des dels 80 no han estat les úniques. Al mateix temps s'ha anat reformant la protecció per atur i les pensions, no amb l'objectiu de compensar en seguretat, mitjançant aquesta protecció pública, el que se'ns arravassava en un mercat laboral en permanent reforma, sinó tot just el contrari. No hi ha hagut cap reforma dirigida a millorar els nivells de protecció i la qualitat de vida dels i les aturades, malgrat el reduït nivell de cobertura (al voltant del 40%) i de la quantia de les prestacions (la meitat de la gent perceptora rep el subsidi assistencial, que suposa tan sols el 28% del salari mig).
L'objectiu de retornar als i a les aturades en el menor temps possible a una ocupació s'ha traduït sistemàticament en un creixement de la precarietat, ja que aquestes persones es veuen obligades a acceptar qualsevol ocupació, per molt precària que sigui. Els recursos disponibles que anaven engreixant el superàvit de l'atur des de 1996 (prop d’un 1% del PIB d'estalvi anual en relació amb 1992, any de les reformes restrictives de les prestacions de l'atur, a més del 1993), es podrien haver utilitzat per a compensar la inseguretat del mercat de treball, posant en peu fórmules de seguretat basades en la protecció social dels i de les aturades. Aquesta conducta hauria estat “coherent” per part d’aquells que prediquen que és compatible la flexibilitat i la seguretat.
Si el propi mercat laboral, com està més que demostrat, no és capaç de generar ambdues coses, la seguretat ha de garantir-se des de fora. Però una seguretat que mereixi tal nom, per la protecció social que ofereix als i a les aturades, entra en contradicció amb el procés de remercantilització del mercat de treball. I, com és obvi, aquesta contradicció s'ha resolt apostant-ho tot a la flexibilitat i res en absolut a la seguretat (i l’estabilitat).
1.6. Precarietat laboral als Països Catalans (al sud de l’Albera)
Incloem als annexos el resum d’estudis, un per al Principat de Catalunya, altre per al País Valencià, altre per a les Illes Balears, i algunes dades sobre les comarques de Ponent, el Carxe, provant de donar una visió de conjunt i específica de cada territori del nostre país al sud de l’Albera, el més acurada possible. En aquest apartat només pretenem recollir una síntesi qualitativa dels seus aspectes més notables.
1.6.1. Precarietat laboral femenina
Volem fer un esment especial, abans de res, a la precarietat que afecta a les dones. La diferencialitat (discriminació) de gènere que s'expressa en tots els àmbits de la nostra vida social no es recull encara amb la suficient solvència en la majoria d'estudis. Les estadístiques que els serveixen de base no sempre desagreguen les dades per sexes i, quan ho fan, l'anàlisi que les acompanya no està capacitat ideològicament per aprofundir amb detall en les raons específiques que fan que les xifres d'homes i dones siguin gairebé sempre distintes i sempre pitjors per a les dones.
En el cas que ens ocupa, hem tractat de ressaltar les xifres existents en els estudis que ens han servit de base que expressen l'especial precarietat que sofrixen les dones. No obstant això, creiem que cal especificar de forma més general les raons que expliquen la major precarietat femenina.
La precarietat laboral que suporten les dones només es pot entendre realment si es parteix d'una visió àmplia del concepte treball. Així doncs, considerem que existeixen tres tipus de treball:
1) El treball amb remuneració en el mercat laboral (treball formal o assalariat);
2) El treball domèstic (i no remunerat);
3) El treball voluntari.
El treball domèstic, ocupat majoritàriament per dones, queda fora de les partides de la comptabilitat nacional. No obstant això, expressat en termes econòmics, és d'una magnitud extraordinària. Els estudis realitzats en molts estats del nostre entorn parlen que la seva consideració estadística incrementaria el PIB per sobre del 60% del que avui es comptabilitza... què passaria doncs si es comptabilitzès? És obvi, que ens trobem davant d’una situació de no reconeixement tàcit de la no paritat i igualtat de lleis, al trobar-se discrimanada i sense drets, més de la meitat de la població.Expressat en termes socials, el treball domèstic és imprescindible per a mantenir les nostres vides i les nostres societats com avui les coneixem. Al ser el treball domèstic un treball no pagat a qui el realitza i no comptabilitzat en l'economia formal, resulta desvaloritzat. La seva desvalorització s'estén a les dones que el realitzen (ens trobariem aquí en una de les fonts de la violència masclista, partint de la desvalorització d’aquestes tasques... passant a la desvalorització de la persona en si mateixa).
Quan una dona s'integra en el mercat laboral el seu currículum de treballadora domèstica o no val res o és negatiu per a l’activitat que vulgui o degui desenvolupar. Això li suposa un handicap que degrada les seves possibilitats laborals formals, la fa més vulnerable i, en definitiva, li afegeix molts més punts de cara a patir una precarització, per davant d’un home. Vegem alguns exemples:
- les dones suporten major temporalitat,
- major rotació en les ocupacions i la gairebé totalitat de la contractació a temps parcial, per la necessitat que tenen de combinar al llarg de les seves vides el treball domèstic i el treball assistencial amb el treball formal;
- les dones tenen menors nivells salarials que els homes perquè s'integren en sectors i professions menys valorats i perquè no conten amb tants complements com els homes (antiguitat i altres que reforcen els salaris globals);
- les pitjors carreres laborals de les dones (en temps i en base de cotització) els perjudiquen a l'hora de convertir-se en pensionistes...
I la llista d'exemples podria estendre's moltíssim més.
1.6.2. Síntesi qualitativa de la precarietat laboral als Països Catalans (al sud de l’Albera)
- La temporalitat és el factor de precarietat més estès. No és acceptada voluntàriament, sinó imposada pel mercat laboral. Portem més d'una dècada en la que la temporalitat creix en el sector públic mentre que “retrocedeix”[10] en el privat. La temporalitat s'ha imposat com forma majoritària d'accedir al mercat de treball, incidint de forma aclaparadora sobre el jovent. Per la seva banda, les dones suporten en major mesura la temporalitat, sobretot en els trams d'edat intermedis. La construcció i els serveis són els sectors productius amb major volum de temporalitat. La rotació de la gent amb contractes temporals i de les persones amb contractes fixos ha augmentat a causa del nou contracte “indefinit” implantat per la reforma laboral de 1997.
- Els baixos salaris són una important causa de precarietat. Tan és així que la realitat de la gent assalariada pobra no deixa de créixer. Les dones, una vegada més, sofreixen una important discriminació salarial, i formen la major part, junt amb el jovent d’ambdós sexes, de la creixent població que sobreviu per sota del llindar de la pobresa[11] (que als Països Catalans ja ronda el 20% de la població[12]).
- La precarietat provocada per la jornada laboral es deixa notar en:
1. l'existència d'un percentatge de gent assalariada amb jornades superiors a les 40 hores setmanals,
2. l'extensió del “temps parcial” (enquistat fonamentalment en la realitat de l'ocupació femenina),
3. la distribució flexible de la jornada a través del treball a torns i
4. el treball en caps de setmana (especialment per les dones, el jovent i els i les treballadores nouvingudes).
- La salut i la seguretat en el treball, que estan molt associades a la qualitat de l'ocupació (no només a la seva temporalitat) són, al mateix temps, un important factor de precarietat. Els índexs de sinistralitat i de malalties professionals són terriblement negatius i fluctuants tant al Principat, com al País Valencià o a les Illes Balears, pintant un panorama terriblement negatiu[13].
- Finalment, la protecció per atur, en reculada des de 1993, actua com multiplicador de la precarietat. Els i les treballadores aturades, al no tenir garantides unes mínimes condicions de vida dignes per un termini suficient, es veu obligada a emprar-se sota qualsevol condició[14] (per humiliant que pugui arribar a ser).
II.- Alternatives a la precarietat
II.1. Entre el dèficit de l’acció sindical contra la precarietat i la via morta dels pactes generals; podem desenvolupar alternatives?; quines?
Tots els sindicats que segueixen organitzant-se seguint el model sindical imperant (fins i tot aquells de caire més alternatiu)[15] presenten un dèficit evident en el camp de l'acció sindical contra la precarietat.
A banda de les pròpies incapacitats de l’antic model sindical (i sobre tot de la inoperància que en aquesta situació tenen els sindicats grocs, per altra part, un dels seus principals responsables), pot adduir-s’hi, per exemple:
- que el desgast que ha sofert el conjunt del moviment obrer en les dues o tres últimes dècades, a causa del canvi del terreny de joc de les relacions laborals (implantat per la gestió neoliberal de la globalització capitalista);
- que la desestructuració del món del treball, amb l'aparició de grans diferenciacions entre col·lectius de treballadors (per sectors productius, tipus d'empreses, edats, tipus de contractes, escales salarials, etc.), dificulta enormement l’unificar els objectius reivindicatius per a portar a terme lluites de conjunt eficaços;
- i òbviament, l'escassa afiliació sindical dels i de les treballadores precàries (ja que no es veuen ni senten representats, ni defesos, pels sindicats “majoritaris”); etc.
No obstant això, des de la COS, pensem que aquestes raons, són les que sempre s’exposen, i que ningú arriba a plantejar cap alternativa a aquesta situació real, patida per centenars de milers de treballadores i treballadors arreu dels Països Catalans... i simplement es demostra que el treball sindical seriós contra la precarietat, no és, en absolut, prioritari per la majoria dels sindicats. Es parla molt de la precarietat, no falten anàlisi, diagnòstic i discurs, però no ocupa un lloc central en el desenvolupament de l’acció sindical majoritària.
El balanç de les reformes pactades per CC.OO. i UGT (amb el PP en 1997 i amb el PSOE en 2006[16]) mostra que sobren i sobraven les raons per oposar-s’hi. Primerament, perquè en una relació de forces tan desfavorable davant la patronal com la que arrosseguem en les dues darreres dècades és evident que aquesta no va a cedir res; i, en segon lloc, perquè els fets són contundents. Començant pel més proper, la reforma de 2006, veiem que en ella la patronal no ha perdut cap posició conquistada. Segueix tenint a la seva disposició totes les possibilitats de la contractació temporal (fins i tot el frau, que seguirà sense ser perseguit judicialment perquè al no permetre sentències d'acomiadament nul, amb dret a tornar al lloc de treball, no paga la pena anar a judici[17]); però això sí, se la subvenciona amb milions d'euros perquè s'inclinin per la contractació “estable”.
Si mirem enrere, el balanç és semblant. Des del 1992 s'ha intentat limitar la contractació temporal mitjançant la recuperació del principi de causalitat en la contractació (temporal), de l'encariment d'aquesta contractació, de la bonificació de la contractació fixa, etc.
Què s'ha aconseguit? No res. El poder dels empresaris és tan immens que sembla que no hi hagi forma de frenar la seva aposta per la precarietat amb aquest tipus de mesures.
Per a què serveixen doncs els canvis legals si després no es compleix la llei?
Tothom sap que el frau en la contractació temporal[18] és generalitzat. Què fa l'Administració que no ho “evita”?
Quants treballadors i treballadores precàries vénen a assessorar-se sobre el seu contracte i condicions laborals?, i quan venen a fer-ho, i els hi plantegem que és fraudulent ens diuen que prefereixen no denunciar al patró perquè temen perdre l'ocupació? ...
Davant d’ aquesta situació, és més que obvi i evident que ens cal canviar les formes del model i l’acció sindical, per poder tractar amb una mínima garantia i dignitat, i sempre amb una perspectiva àmplia de moviment (per sumar forces per avançar envers el nostre alliberament com a persones, com a classe i com a poble), totes aquestes problemàtiques, i avançar en la conscienc
