A diferència de la primera, aquesta segona convenció també és oberta a
organitzacions secessionistes europees i a la premsa. De moment, dues
organitzacions de l’altra banda de l’Atlàntic han confirmat la seva
presència.
Els moviments secessionistes als Estats Units són una realitat poc coneguda, si bé compten amb una història prou rica i extensa. Darrerament alguns analistes assenyalen que, lentament, però sense aturador, alguns d’aquests moviments comencen a sortir de la marginalitat i assumeixen un paper notable en la dinàmica política del seu territori respectiu. D’aquí, probablement, els intents de coordinar-se per fer front comú en aquells temes que els afecten per igual: el silenci dels grans mèdia, l’acció interferidora de les grans agències federals, i particularment, l’FBI, etc. De totes maneres, els trets comuns entre tots ells no van gaire més enllà. De fet, tant pel que fa a la seva rellevància, com a la seva ideologia, com a les seves formes de lluita, els diferents moviments secessionistes nord-americans s’assemblen tant com un ou a una castanya.
Hi ha alguns d’aquests moviments prou coneguts, fins i tot a nivell internacional. Sens dubte és el cas de l’independentisme portoriqueny. No debades, sovint Puerto Rico s’equipara al cas del Quebec. Dues nacions sense estat a l’interior de sengles estats federals. Pel sociòleg quebequès Gérard Bouchard, Puerto Rico i Quebec, són els dos únics casos de nacions sorgides del procés de colonització europeu del continent americà que no han aconseguit esdevenir estats independents.
Els moviments secessionistes als Estats Units són una realitat poc coneguda, si bé compten amb una història prou rica i extensa. Darrerament alguns analistes assenyalen que, lentament, però sense aturador, alguns d’aquests moviments comencen a sortir de la marginalitat i assumeixen un paper notable en la dinàmica política del seu territori respectiu. D’aquí, probablement, els intents de coordinar-se per fer front comú en aquells temes que els afecten per igual: el silenci dels grans mèdia, l’acció interferidora de les grans agències federals, i particularment, l’FBI, etc. De totes maneres, els trets comuns entre tots ells no van gaire més enllà. De fet, tant pel que fa a la seva rellevància, com a la seva ideologia, com a les seves formes de lluita, els diferents moviments secessionistes nord-americans s’assemblen tant com un ou a una castanya.
Hi ha alguns d’aquests moviments prou coneguts, fins i tot a nivell internacional. Sens dubte és el cas de l’independentisme portoriqueny. No debades, sovint Puerto Rico s’equipara al cas del Quebec. Dues nacions sense estat a l’interior de sengles estats federals. Pel sociòleg quebequès Gérard Bouchard, Puerto Rico i Quebec, són els dos únics casos de nacions sorgides del procés de colonització europeu del continent americà que no han aconseguit esdevenir estats independents.
També amb un cert nivell de coneixement internacional trobem els casos dels moviments secessionistes de Texas, de Hawaii i d’Alaska.
Tots tres estats tenen una història i uns condicionaments geogràfics
que marquen decisivament la seva identitat i que han donat lloc al
sorgiment de moviments de reivindicació nacional força rellevants.Fins
i tot, Hawaii i Texas van gaudir durant alguns anys d’independència.
Els altres moviments secessionistes els trobem als estats de la Nova Anglaterra, als antics estats confederats del sud, i també a la pròpia Califòrnia. Pel que fa a la Nova Anglaterra, trobem moviments secessionistes rellevants als estats de Maine, New Hampshire i Vermont. Tots tres tenen paral.lelismes evidents: es tracta d’estats de dimensions físiques i demogràfiques petites –en el context nord-americà-, que cada cop es troben més alienats respecte les polítiques imperialistes i militaristes de Washington, les quals tenen un impacte percebut com a sumament negatiu. Per contra, aquests estats són molt més proclius a la democràcia directa, als towns meetings, en una paraula a la democràcia i la ciutadania participativa . En el cas de Vermont, a més a més, se suma el precedent històric de la República de Vermont, que va existir entre el 1777 i el 1791.
Un cas més polèmic és el de l’anomenada Lliga del Sud, que planteja la secessió de fins a 15 estats meridionals –incloent-hi Texas i Califòrnia. Titllada per alguns analistes de racista, la Lliga del Sud ho nega, si bé no amaga les seves profundes conviccions cristianes integristes.
Un altre moviment en alça és el secessionisme californià. Aquest estat és sense cap mena de dubte el més potent de tota la Unió, tant en termes econòmics, com demogràfics. De fet, els independentistes californians parteixen d’un rebuig explícit a les polítiques conservadores que es donen en altres estats i cada cop es veuen a si mateixos com defensors d’una societat progressista i tolerant. Fins i tot són partidaris d’establir un partenariat amb Mèxic i de declarar Califòrnia com un país amb dues llengües oficials, l’anglès i l’espanyol.
Els altres moviments secessionistes els trobem als estats de la Nova Anglaterra, als antics estats confederats del sud, i també a la pròpia Califòrnia. Pel que fa a la Nova Anglaterra, trobem moviments secessionistes rellevants als estats de Maine, New Hampshire i Vermont. Tots tres tenen paral.lelismes evidents: es tracta d’estats de dimensions físiques i demogràfiques petites –en el context nord-americà-, que cada cop es troben més alienats respecte les polítiques imperialistes i militaristes de Washington, les quals tenen un impacte percebut com a sumament negatiu. Per contra, aquests estats són molt més proclius a la democràcia directa, als towns meetings, en una paraula a la democràcia i la ciutadania participativa . En el cas de Vermont, a més a més, se suma el precedent històric de la República de Vermont, que va existir entre el 1777 i el 1791.
Un cas més polèmic és el de l’anomenada Lliga del Sud, que planteja la secessió de fins a 15 estats meridionals –incloent-hi Texas i Califòrnia. Titllada per alguns analistes de racista, la Lliga del Sud ho nega, si bé no amaga les seves profundes conviccions cristianes integristes.
Un altre moviment en alça és el secessionisme californià. Aquest estat és sense cap mena de dubte el més potent de tota la Unió, tant en termes econòmics, com demogràfics. De fet, els independentistes californians parteixen d’un rebuig explícit a les polítiques conservadores que es donen en altres estats i cada cop es veuen a si mateixos com defensors d’una societat progressista i tolerant. Fins i tot són partidaris d’establir un partenariat amb Mèxic i de declarar Califòrnia com un país amb dues llengües oficials, l’anglès i l’espanyol.
Finalment, per acabar aquesta primera part, val la pena esmentar la proposta de creació de la República de Cascadia, de la qual formarien part els estats nord-americans d’Oregon i Washington i la província canadenca de la Columbia Britànica.
Es tracta clarament d’un rebuig a les polítiques elaborades pels
governs federals de Washington DF i Ottawa, i a l’hora una defensa
aferrissada de la protecció de l’entorn natural, i d’una política de
proximitat.
En propers articles desenvoluparé alguns dels moviments secessionistes esmentats. A l’hora però de valorar globalment aquest auge del secessionisme –sempre en termes relatius, benentès- cal tenir present que en els darrers anys la polarització ideològica als Estats Units ha estat, i de fet és, molt intensa. Una polarització que també es concreta a nivell territorial. Mentre que alguns estats s’afermen clarament en una ideologia conservadora i cristiana, d’altres es mostren molt més oberts a l’acceptació de les noves identitats, de les noves opcions sexuals, etc. Paradoxalment, el secessionisme tal i com és teoritzat als Estats Units, i que implica la creació de comunitats polítiques petites, cohesionades i altament participatives, recull partidaris tant ideològicament progressistes com conservadots. Ambdós semblen d’acord en blasmar el fet que els Estats Units s’hagi convertit en un gran imperi que actua arreu del món i els actes del qual, a través dels seus instruments operatius (i de forma especial de l’exèrcit), tenen conseqüències immediates damunt dels ciutadans individuals, els quals sovint no han pogut expressar la seva opinió al respecte. L'auge de l'anti-americanisme arreu del Planeta i l'hemorràgia de joves que perden la vida a l'Iraq o l'Afganistan, són dues de les principals queixes d'aquesta capteniment imperialista, molt allunyat dels interessos concrets de les comunitats i els ciutadans. En seguirem reflexionant.
En propers articles desenvoluparé alguns dels moviments secessionistes esmentats. A l’hora però de valorar globalment aquest auge del secessionisme –sempre en termes relatius, benentès- cal tenir present que en els darrers anys la polarització ideològica als Estats Units ha estat, i de fet és, molt intensa. Una polarització que també es concreta a nivell territorial. Mentre que alguns estats s’afermen clarament en una ideologia conservadora i cristiana, d’altres es mostren molt més oberts a l’acceptació de les noves identitats, de les noves opcions sexuals, etc. Paradoxalment, el secessionisme tal i com és teoritzat als Estats Units, i que implica la creació de comunitats polítiques petites, cohesionades i altament participatives, recull partidaris tant ideològicament progressistes com conservadots. Ambdós semblen d’acord en blasmar el fet que els Estats Units s’hagi convertit en un gran imperi que actua arreu del món i els actes del qual, a través dels seus instruments operatius (i de forma especial de l’exèrcit), tenen conseqüències immediates damunt dels ciutadans individuals, els quals sovint no han pogut expressar la seva opinió al respecte. L'auge de l'anti-americanisme arreu del Planeta i l'hemorràgia de joves que perden la vida a l'Iraq o l'Afganistan, són dues de les principals queixes d'aquesta capteniment imperialista, molt allunyat dels interessos concrets de les comunitats i els ciutadans. En seguirem reflexionant.
Josep Sort
Llibertat.cat 6.09.07
