Als 7 anys emigrà a Darmstadt (Alemanya) amb la família. Dos anys després, els pares, que hi continuaren treballant, enviaren el fill als escolapis com a intern (a Molina d'Aragó, Saragossa i a València).
Començà a freqüentar els cursos de Llengua «Carles Salvador», i progressivament anà prenent consciència nacional i social, fins identificar-se com a independentista i com a comunista.
El juliol de 1980 es va casar amb Antònia Flores, filla d'uns andalusos emigrats a Alemanya, on s’havien conegut i el lloc on havien fet amistat durant les estades sovintejades que en Josep Antoni hi feia. Tot i la cultura andalusa-alemanya de la seva companya, en Josep Antoni, d’ençà del 1979, sempre li havia parlat en català, llengua que ella també aprengué a estimar, a parlar i a defensar,
La parella s'havia instal.lat a Castelldefels i treballaven a Barcelona, en dues empreses alemanyes. Josep Antoni continuà estudiant alemany, electricitat, i és en aquesta època que, en el seu afany de millora i perfeccionament personal, conegué el naturisme i en fou un entusiasta i un seguidor coherent de les doctrines naturistes, fins al punt que, a les portes de la mort, greument ferit i amb uns dolors terribles, rebutjà els antibioòtics i els calmants químics amb què els metges volien atenuar-li el dolor físic que hagué de patir fins que perdé el coneixement.
El 1981 entrà a militar al PSAN. També va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i el Moviment de Defensa de la Terra, del qual fou un dels seus precursors a la comarca. Residí a Castelldefels a principis dels anys vuitanta. Al tombant del 1982-1983 deixà de militar públicament a les organitzacions i col.lectius en què estava adscrit. Pel febrer de 1983, no podent aconseguir la prorroga del contracte laboral. se'n tornà a València on obrí un restaurant amb els seus pares. Un any i mig més tard, fidel als seus ideals de justícia i amor a la seva terra i a la seva classe social, resultava greument ferit per l’explosió accidental d’un artefacte que anava a col.locar a les oficines de I'INEM d'Alzira. Era la matinada del 20 de juliol de 1984. Unes hores més tard, després d'una dolorosa agonía que suportà amb molta serenitat, perdia el coneixement i moria a l’Hospital de la Fe de València. Poc després Terra Lliure assumia la militància clandestina d’en Toni Villaescusa.
Per saber-ne més:
Comunicat de Terra Lliure en el 1er aniversari de la mort de Toni Villaescusa
El PSAN homenatja avui a Toni Villaescusa a Quart de Poblet (Notícia del 2007)
Toni Villaescusa: La mort d'un company (Article del 2004)
La matinada del 20 de juliol, Josep Antoni Villaescusa Martín arriba amb el seu cotxe a Alzira (Ribera Alta) i es disposa a col·locar un artefacte explosiu, activat per un sistema elèctric de rellotgeria. Abans de baixar del cotxe fa les darreres comprovacions del circuit i connecta el giny a la càrrega explosiva, exactament com havia fet cinc anys abans Fèlix Goñi. Baixa del cotxe i camina cap al seu objectiu, una oficina de l'INEM.
Les oficines de l'INEM són un dels objectius preferits pels escamots de Terra Lliure, atès el seu paper de gestors de l'atur i el seu rol objectiu contra la classe treballadora. Això ho sap prou bé en Toni, cambrer en atur, malgrat haver fet estudis de peritatge químic. Tota la seva vida ha estat marcada per obtenir un lloc de treball. Quan tenia pocs anys, la seva família va emigrar a Alemanya, com tantes altres, a la recerca de feina. Allà va créixer i allà va conèixer la seva companya, i junts van emprendre un dia el camí de retorn a la terra. Les seves opinions polítiques l'han apartat dels seus pares, d'ideologia pròxima al valencianisme «blavero».
Pel camí, se sent una explosió fortíssima, i en Toni cau a terra mortalment ferit. Ha perdut part d'un braç i de la cuixa dreta. A terra, al seu costat, la seva pistola Firebird, que duia per protegir-se. Als primers que corren per ajudar-lo, els dóna el telèfon de la seva companya, i els prega que li diguin que encara és viu. En arribar a l'hospital d'Alzira, prop del lloc dels fets, demana que no li posin antibiòtics, ja que segueix una norma de conducta naturista. Després perd el coneixement, i ja no el recupera més.
La seva companya, Antònia Flores, en assabentar-se'n, viatja des de Castelldefels, on viuen, fins a València, on ha estat traslladat en Toni en estat de coma. No aconsegueix veure'l i és detinguda en companyia de Núria Codina, que l'havia acompanyat en el viatge.
A Barcelona són detinguts Jordi Moners, Jordi Solé i Caterina Castillo, tots ells militants del PSAN i naturistes, units a Toni Villaescusa per una antiga amistat, ja que ell mateix havia militat al PSAN anteriorment. Tots ells van ser posats en llibertat, alguns al cap de pocs dies, i d'altres, en Jordi i la Caterina, van haver de romandre encara uns dies a la presó, fins que el jutge va decidir de posar-los en llibertat.
L'enterrament d'en Toni, a València, va ser impressionant. El seu pare, malgrat no compartir la seva ideologia, va demanar que la senyera estelada cobrís el seu taüt. «Ell no n'hauria volgut cap altra», va assegurar. Coneguts militants del PSAN, antics companys d'en Toni, portaven al damunt de les seves espatlles el taüt amb el lluitador mort. La policia, en un darrer acte de prepotència, va impedir l'assistència de l'Antònia a l'enterrament, argüint motius de seguretat. Punys en alt, Els Segadors i La Internacional van acompanyar les despulles en el seu darrer viatge.
La mort en combat de Toni Villaescusa va suposar un cop molt fort per a Terra Lliure. Ell era el puntal de l'organització al País Valencià, i un militant de grans qualitats humanes, sempre disposat a donar un cop de mà als companys en dificultats, com havia demostrat en diverses ocasions. Però la seva mort va tallar també les especulacions sobre el rerafons de l'existència de TL al País Valencià. El setmanari aparegut feia poc, El Temps, havia comentat, en un editorial, de manera desafortunada, que ningú no sabia què hi havia al darrera de Terra Lliure, alhora que insinuava interessos polítics poc clars, fins i tot connexions amb l'extrema dreta. Això havia estat contestat a Alerta núm. 3, en una carta adreçada al director d'El Temps, Francesc Pérez i Moragon, i que reproduïm a l'annex E. La mort d'en Toni, i la transparència de la seva figura política, no oferia cap mena de dubte. Les argumentacions del sector polític conegut com Unió del Poble Valencià (UPV), que es troba al darrera de l'esmentat setmanari, van demostrar no tenir cap fonament.
A partir d'aquest moment, l'independentisme al País Valencià apareixia com una alternativa seriosa, car era el primer cop en tota la història moderna que un valencià donava la vida en la lluita per la Independència dels Països Catalans.
A Prada, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, CSPC, MDT, PSAN i IPC van organitzar un acte d'homenatge a Toni Villaescusa i a la seva lluita. Hi intervingueren Carles Castellanos, en nom d'IPC; Carles Benítez, en nom de CSPC; Josep Guia, en nom de MDT, i en Jordi Vera, en nom de PSAN. Tots ells van coincidir a valorar la figura d'en Toni i el seu sacrifici per assolir els objectius de l'organització en què militava. A l'acte van assistir, camuflats, membres de les policies francesa i espanyola. El pròxim acte de la repressió començava a preparar-se.
El dia 8 de setembre a la nit es col·loquen dos morters, preparats per llançar la seva càrrega contra la caserna de la policia nacional de la plaça d'Espanya, a Barcelona, i contra la seu del Govern Civil, també de Barcelona. El primer va fallar, en rebentar-se la part inferior del tub i minvar la propulsió, però el segons va llançar la granada sobre la teulada de l'edifici del Govern Civil, originant l'astorament entre els policies de guàrdia. La mateixa nit, un artefacte explosiu destruïa l'entrada de la caserna de la guàrdia civil de Santa Bàrbara (Baix Ebre).
L'endemà, 9 de setembre, se celebrava a la plaça de Palau, davant del Govern Civil de Barcelona, l'acte d'homenatge al general Moragues, i els crits de suport a Terra Lliure van ser constants, així com els de «Moragues, avui, seria un terrorista».
Dos dies més tard, l'Onze de setembre, la concentració independentista del Fossar de les Moreres, convocada per l’MDT, era un èxit total d'assistència i d'organització. Una immensa imatge de Toni Villaescusa presidia l'acte, i l'independentisme oferia una prova més de la seva força creixent, i de la determinació de donar continuïtat a la lluita.
Extret del web www.defensadelaterra.org
